El quartet de corda, pedra de clau de l’arc de la música de cambra, consolidat des de temps del gran Boccherini, i exemplificador clar del recorregut de la història de la música és el protagonista en moltíssimes ocasions dels escenaris a la manera “petita” i familiar de fer notes. Però ara be, guarda certs perills i foscors que caldrà tractar d’esbrinar.
Com un quadrat presentat perfecte, les seves quatre veus compleixen tots els requisits per crear una polifonia equilibrada, ara per exemple, amb el símil del cor a quatre veus. Es composa de dues veus intermèdies, i dues extremes. Un so ferm, greu i fosc surt d’entre les cordes del violoncel. Pujant per l’espectre sonar d’aquest instrument de quatre membres trobem la viola, càlida i lleugera, un poc amagada d’entre tanta gent i que composa la veu inferior de les del mig. I llavors entrem al gran quefer i primer dels problemes. Com haureu imaginat ja, ens trobem amb una parella de violins, els dos iguals però amb papers distints. Com dos germans, un de gran i l’altre menut, els rols van acompanyats de les seves pròpies tares. Un de protagonista, brillant i virtuós, i l’altre, pobret, encara que no sempre, a sota, com a catifa de l’anterior. Aquesta disputa no sempre succeeix en algunes de les formacions més grans de l’elenc cambrístic dels nostres dies, on el paper de violí primer, i de segon es reparteix alternament segons programes, però sovint és un tema amb el que lidiar.
Sols aquest és el primer dels exemples, especialment en formacions acadèmiques. El fet de trobar un quartet de corda als conservatoris a l’assignatura de música de cambra és sense dubte un fet a celebrar. Formació enriquidora i necessària al menys alguna vegada en la vida, però amb moltes entremaliadures. Un quartet resulta molt interdependent; la personalitat, i sobretot presència de la veu més baixa, el violoncel construeix tot l’edifici musical de la formació, i m’atreviria a afirmar, que és el violoncel el membre més important d’un quartet. Si aquest cau, caurà tot seguidament, o inclús, naixerà morta aquesta formació sense un bon baix. Amb el repertori també trobem circumstancies que eleven els perills amb aquest grup. Tenim centenars d’obres consagrades que per aquest fet, sembla que les partitures estiguin ja als caps dels oients encara sense saber quines notes estan encara per sonar. Una afinació constant és encara més difícil, i més partint d’instruments que es troben nus amb aquest tema. Sense cap piano, com amb els trios amb violí i violoncel per exemple, un estira i arronsa per ajustar cinquenes justes, o debatre infinitament sobre sisenes o terceres amb un parell de comes més o menys per tal d’engrandir les harmonies (ja em perdonaran els desconeixedors de tal vocabulari), encara acomplexa més la feina cambrística amb el quartet de corda.
Un so equilibrat, i com solem anomenar, empastat; fent dels quatre com un de sol, s’afegeix als handicaps de la formació per excel·lència, tot resaltant també, que altres formacions de quatre, com els quartet de saxofons, que a vegades s’apropien d’obres dels cordòfons, tot s’ha de dir, o quartets de metalls, poder arribar a aquesta cohesió d’una manera lleugerament més senzilla; i sí les comparacions són sempre odiades i odioses. Ara be tenim també la sort de poder aconseguir tots aquests miracles pot ser algun dia on totes i cadascuna de les dificultats es resolen i neix una formació estable i que perduri. Tot un regal per musics i oients, que hem de guardar com un tresor, i ara, amb totes les entremaliadures millor conegudes, valorar pot ser diferent, fugint de la idea de veure sols quatre companys, seguint la mateixa partitura.