Destacados
Cultura
Murta i els minairons
Murta i els minairons. Mercè Climent. Guanyadora II Premi Altea de Literatura Infantil i Juvenil.Editorial Aila Edicions. Edició a cura de l’Ajuntament d’Altea
Llegir Murta i els Minairons, novel·la de la prolífica escriptora alcoiana Mercè Climent suposa endinsar-nos en una tendra història on la màgia esdevé protagonista de la mà d’una xiqueta innocent, menuda amb dos clotets a la cara, i dels seus amics, un éssers diminuts, entremaliats i feiners: els minairons.
Cultura
Ni un gramo de nostalgia
Apuntes sobre un inolvidable concierto de Bob Dylan en València
Un vejete renqueante de 78 años aparece en el escenario vestido como un enterrador de película del Oeste. El tipo está podrido de dólares, ha vendido millones de discos y cuenta con los mayores reconocimientos internacionales que puede alcanzar un artista (incluidos un Nobel y un Oscar). Se coloca ante un piano y durante dos […]
Cultura
La Primera Aigua
La Fundació Mutua Levante acull una exposició de Pavel Matveyev, artista rus resident a Suècia, que ha fet de les ruïnes de la vall del Molinar d'Alcoi el tema principal de la seva obra
El 9 de maig es va presentar, en l’espai expositiu de la Fundació Mutua Levante, La Primera Aigua, l’exposició de l’artista Pavel Matveyev preparada específicament per a aquest espai. Pavel treballa principalment amb fotografia i so, centrant-se amb llocs abandonats, descuidats, i gairebé oblidats. Les ruïnes d’èpoques passades són un tema recurrent al qual torna […]
Cultura
Els propòsits d’Arthur Caravan
Fabien Avenarius LLoyd, entrevista en exclusiva per a Tipografia la moderna, als Arthur Caravan amb motiu de la presentació del seu darrer àlbum 'Major propòsit'
Foto: Dp Chaigneau

Arthur Caravan acaben de presentar tot just fa uns dies el seu darrer àlbum, l’esperat Major propòsit, al seu Bandcamp. Des de la redacció de Tipografia la moderna no volem deixar de fer-los les preguntes que potser cap altre mitjà els faria. Agraïm doncs l’amabilitat de Pau Miquel que des del santuari silenciós ha volgut pronunciar-se cara a cara sobre els temes  més controvertits d’aquest disc:

Major propòsit. No sembla el títol d’un llibre d’autoajuda? Perquè heu triat un nom tan així?

– (Visiblement ofès per la pregunta) En un principi el disc anava a dir-se Açò no és nostre, ni vostre, ni d’ells, però vam pensar que era un títol massa difícil de retindre per al públic.

– Llavors és una espècie de trademark?

– Bé, (es relaxa i somriu) no només això. Major propòsit és una especie de lema que hi havia escrit  al rebedor de casa de Mau i que ens acomiadava cada mati  de cara a l’estudi, així que en certa forma és un homenatge a ell i a tot l’esperit de la gravació, que anava guiat per la màxima d’intentar donar-ho tot, treballar intensament en equip, alegres i inspirats, cosa que mai havíem fet del tot i que ell va canalitzar excel·lentment. Sobre si et sona a «autoajuda»o no, diré que deteste la paraula; que cadascú haja de traure el millor de sí mateix per a la vida l’art o les relacions amb els altres no és cap consell de manual, és un imperatiu categòric. (alça el dit apuntant al cel)

I què intentàveu expressar a l’altre títol, doncs?

–  Doncs el fet de que aquestes cançons realment no són nostres, vull dir completament nostres. De fet, en este grup, mai cap cançó  és completament de ningú  i en aquest cas més encara. Veuràs, algunes d’elles formen part d’una maqueta que vàrem gravar en 2001, quan encara no havíem adoptat ni tan sols el nom del grup! I algunes d’eixes cançons ja eren repertori d’altres formacions on havíem estat! Hi ha gent com Jorge Moya que tocava a Kinder, el meu primer grup, que fins i tot aporta la estructura d’acords de cançons emblemàtiques del disc com «El més enllà». El concepte d’autoria és molt ambigu, gairebé ridícul; són les idees les que ens forcen a fer cançons i aquestes naixen en comunitats, comunitats amples per altra banda, incloent pedres i animals. No en va som un grup que edita en creative commons.

– Quina raó oculta hi ha en rescatar material tan antic? Heu esgotat la inspiració?

– No. El contrari (em desafia amb la mirada) Este material ens inspirava que no és el mateix. Els camins de la inspiració són inescrutables, confonem novetat amb inspiració i això és un error. Les cançons havien estat existint, però de manera embrionària i necessitaven néixer. Per a mi eren com un material enquistat que havia d’extirpar – en eixe sentit m’he sentit alliberat-  i per la resta del grup uns temes que tenia un bon potencial, doncs d’alguna manera retransmetien certa innocència que potser ara , a la nostra trentena avançada, no  tenim de la mateixa manera. Això sí,  dins del procés de creació tot este material ha estat actualitzat.(En aquest moment estava mirant el meu quadern, quan em gire  veig que  dóna les gràcies a algú que no està en la sala)

Pau ens segueix contant en que ha consistit esta actualització que no només mostra el treball d’una banda més robusta i experimentada en els anys, sinó una riquesa en els temes de les lletres que simplement anys enrere haguera sigut impensable en la ment d’un adolescent (o no).  Ara parlem d’alguns dels conceptes que s’entreveuen entre línies a les cançons i el disc

Ho heu manifestat, però hem notat també, la forta presència francòfila en el disc: Rene Clair, Arthur Rimbaud i especialment René Magritte, qui dona el títol i la clau interpretativa de moltes de les cançons . Why?

– Guai. Emprar Magritte com a referent del disc no te tan a veure en un «concepte»  temàtic com en un métode experimental d’escriure les lletres. Ha sigut doncs simplement una inspiració i no casual.  Magritte fou el meu artista favorit quan tenia vint anys. (s’alça i va cara a un pissarra), Més que un pintor era un vertader filòsof; la seva obra es pensament, pensament amb imatges. Imatges que evoquen el misteri de l’existència, que parlen de la impossibilitat d’expressar cap tipus de transcendència sense l’ajut del llenguatge metafòric. El problema és que Magritte a esdevingut innocu, com tantes altres coses, perquè es una icona de la indústria cultural, però això no lleva que siga una de les  figures crucials del segle XX.(es treu les ulleres i torna a seure)

– Llavors això que té a veure amb vosaltres?

-Doncs en  la manera de fer les cançons. El mode em que emprem metàfores, ens referim al incomprensible o parlem de les dificultats de la societat, del viure, de les contradiccions humanes, les hipocresies…. Totes eixes merdes. (tona a riure) Cada quadre, cada imatge, te ha una relació triangular amb la música i les lletres.

I ja que parles de figures geomètriques; què són aquestes figures  de la portada i com es relacionen amb el contingut? No entenem massa, són poc magrittianes.

– Buscàvem alguna cosa geomètrica que expressara algun tipus de relació entre pintura i canço i havíem pensat amb el triangle però el triangle en la portada era la cosa més hipster que et podien tirar a la cara (riu com boig, s’atraganta amb la respiració, va al servei, es posa a tossir i escopir al lavabo i torna a la taula com si no havera passat res) . On m’havia quedat? Ah si! Un dia vaig veure al perfil facebook de Jordi Vila aquestos motius tàntrics del Rajhastan del segle XVII i en descobrir que significaven vaig pensar que també  podrien tindre relació amb el disc. Em vaig enamorar d’eixes pintures, vaja.

– Però no són els originals, no?

-No, com que no volíem incórrer en blasfèmies ni en problemes de drets d’autor de conceptes  budistes, la nostra estimada Àngela Tarrazó va fer el magnífic disseny del disc inspirant-se en els originals i reinterpretant-les,  donant un toc personal a tot el conjunt.

No entenc perquè tant de respecte pels originals. Us heu fet religiosos o què?

-(…)

arthur-caravan-48

– Bé. Canviem de tema. Parlem de Mau, a qui ens has introduït al principi de la conversa. Qui és Dalmau Boada? Perquè no és alcoià? Com és possible açò?

– Mau és el productor de major propòsit i és quasi alcoià. Ell, que també creu en la metempsicosi, afirma que en altra vida va viure ací, i no només això, a Arthur Caravan Sant Celoni -on vam gravar el disc- també ens resultava estranyament familiar. Potser és el fet que siga també una ciutat amb passat industrial, les muntanyes o que està plena de gent tarada, no sé. Un univers paral·lel.

Us uneix la bogeria doncs…

– Totalment. Mau es un ser creatiu, inspirat  amb un gran amor per la música dels anys seixanta i setanta, però també provinent del hardcore. Sense ell el nostre disc no haguera sonat tan psicodèlic ni tampoc tan potent en algunes parts. Ell ha sigut el quinto beatle d’Arthur Caravan (es queda mirant-me com si haguera de entendre algun tipus d’acudit) El quinto beatle! El quinto beatle! (torna a riure histèricament) Tu no eres d’aqui!….

-No entenc la gràcia

-El que vull dir que sense Mau no haguérem fet un disc així. (talla en sec)

La conversa s’ha tornat de sobte tensa. I la veritat, no sé massa bé que preguntar a un subjecte amb un comportament tan estrany, així que continuaré per veure  si esbrine el significat d’alguna de les cançons. Em mullaré una mica…

Qui és Johnny?

– Aquesta pregunta esta contestada a un altra entrevista (mostra un diari a les mans on hi ha la resposta)

Perquè canteu en valencià?

–  Perquè és la llengua vehicular de les revelacions (fa cara de Ramón Llull)

– Parlem de temes com «Le mal du pays «o «Principi de plaer», en alguns casos sembla que els subjectes de les cançons siguen els mateixos, que van intercanviant punts de vista al llarg de les cançons. Aquestes en concret parlen un poc d’una espècie de crisi existencial, cert?

– Si, un dels nostres tòpics es que som existencialistes; però ningú de nosaltres llegeix Sartre i a Kierkegaard (que va, que va!) encara no hem arribat. Alguna cosa més?

Sí. Hi ha temes que semblen més «politics» que de costu,  com la «La traïció de les imatges» o «La Gran Guerra». Es la primera vegada que us pronuncieu d’aquesta manera?

– Arthur Caravan sembla que som un grup apolític, però recordem que vam ser Jalea Real en 2005. Tocàvem a manifestacions i accions, okupàvem edificis de la guardia civil,compartiem menjador amb Ada Colau & cia i berenàvem xiquets. Tot això no ens ve de nou…

Però malgrat un fort toc antifeixista, semblen unes cançons desencantades, nihilistes pel que fa a la possibilitat d’un canvi….

– És important contrarestar l’excés d’optimisme naïf que pul·lula per ahi, perquè de fet és un poderós un enemic intern. Ja ho deia Hobbes; «L’home és un llop per a l’home», tot açò no canviarà sense una profunda revolució en el interior de les persones. Ho sent. Això o estem definitivament perduts i és més fàcil el segon.

– Aquest nihilisme es més exacerbat encara a la dolorosa «Les amants» i sobretot a «Entreacte» on canteu sense pudor «que rebente el món que gira». Sou malvats? Voleu que caiga un meteorit a la terra?

 -Sobre la frase que acabes de mencionar la cosa ve per Rimbaud, autor del poema de la lletra i primer proto-punk de la història de la humanitat. No diu cap mentida en que la «democràcia» que ens han venut és la que ha fet que guanye el vertader nihilisme destructiu que alimenta el món, en tot cas Rimbaud no és cap hipòcrita (la severitat de la paraula es multiplica)

  – Tot i així temes com «Temptativa impossible» i «La Gran família» aposten per el poder de l’amor i la complitut (amb un mateix i amb la gent que estima)…

 – Si, (de sobte els músculs de la cara es relaxen i torna a tindre l’expressió amable i el lleu somriure a la boca) amb el poder de seguir en la teva vida seguint els preceptes de «major propòsit» hi ha una porta oberta a la salvació!! (aquestes dues últimes paraules ressonen en la sala amb l’eco d’una catedral,un raig de llum il·lumina la cara de Pau com en una enunciació)

 I quins són doncs aquestos majors propòsits, mestre??(no puc evitar agenollar-me davant tanta aura)

 – (Agafa unes tabletes i es posa dempeus) Doncs els més importants, són (…)

 No hi hagué temps per a una resposta.  En un obrir i tancar d’ulls no hi havia ningú més a la sala, com si s’hagués evaporat. Volia continuar amb la conversa però ja era tard. Semblava com si tot ho haguera somniat. Tampoc importa, només em quedava una última qüestió sobre el futur de la banda.  Mentre replegava les meues coses vaig veure un paperet damunt la taula amb un escrit. Llegisc el contingut on posa escrit amb lletra de xiquet:

 Serem el que nosaltres ens deixem ser

 

cravan_1908Fabien Avenarius Lloyd (alter ego d’Arthur Carvan) va néixer el 22 de maig de 1887 a Lausana. Es fill d’Otho Holland Lloyd i nebot d’Oscar Wilde, que s’havia casat el 1884 amb Constance Mary Lloyd, germana de Otho. Es dedica a la boxa, la literatura i la poesia, i porta una vida bohemia.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario