Com un llibre ple de pols, de paper engroguit i llom corcat, un tros de fusta romania a l’estoig. Un violí aparentment ancià, amb cordes de fil gruixut i quasi pansit. Un arc gros i flonjo i un so blanet i ample. Acabava de ser enllestit al taller del seu luthier, però continuava semblant un aneguet lleig fora de lloc, en aquell magatzem d’instruments llustrosos. No sabia llavors el nostre amic, que més com ell hi guardaven a un escenari proper. Altres companys amb cara anciana, però cor de jove, i ànima vibrant.

 Una troballa històrica redescoberta i reinterpretada dona de nou forma a vells discursos sonors d’altres segles. Un nou llenguatge que pronuncia més fidelment les paraules escrites ara fa ja un temps, amb els llavis d’altres segles dites, es donen ara lloc als nostres dies. Les interpretacions històriques o historicistes, i fidels a les atmosferes que van veure néixer aquelles peces, intenten cada vegada amb més força, esculpir els seus concerts a teatres i auditoris. Orquestres anomenades barroques, amb instruments de l’època i amb sonoritat fidel als seus dies, ens ocupen per fi un lloc als programes.

Per qui no hi hagi imaginat mai, a l’igual que amb la nostra espècie, tècnica i tecnologia, els instruments musicals no eren com els coneixem avui ara fa dos-cents , tres-cents o quatre-cents anys. La seva evolució encara marxa en alguns d’ells, i d’altres, han establert el cànon perfecte el qual engrandir cada vegada més amb pot ser noves fórmules, i tot i que amb un cos i mesura fixes, continuen intentant trobar millores a dintre els seus esquelets.

Teclats de menys de 88 tecles eren habituals fa pocs segles, trompes i trompetes molt més grosses i sense ara massa claus i pales, eren l’espècie més evolucionada del seu instrument tal dia farà uns quants segles. Els violins que observem ara, no sempre han emprar els mateixos arcs. Bombades curvatures definien les vares que feien sonar les seves cordes, i aquestes precisament no es composaven del metall lluent d’ara. Les cordes d’aquells instruments de corda del barroc enrere, es feien de budells d’animals, i la seva afinació girava entorn als 418Hz pel “La central”, fins que algunes innovacions les feren apropar-se als 440, i un vespre assolellat, un tal Joseph Goebbels que passava per allí, la fixà en 442; però això ara no toca.

Les interpretacions de caràcter històric son cada vegada més nombroses i habituals. Facultats de conservatoris i universitats de música dediquen cada vegada més, algun departament a la música antiga i barroca. La producció d’instruments amb construcció pròpia de temps molt passats, ha ajudat a consolidar aquest tipus de formacions, reglar per fi les seves matèries i conjunts d’una manera ordenada i fer fugir de racons d’exiliats a l’estil barroc, sense ofici ni benefici, amb formacions quasi autodidactes, i amb mil explicacions a donar cada vegada que el seu instrument semblava crear massa curiositats al voltant. Sort d’aquests avanços que per poder retrocedir hem tingut. I grans joies com el mestre Savall, ens han salvat la vida tants cops. Al nostre Alcoi mateix, tenim el cent vegades reverenciable i amic Pedro Estevan, percussionista i company del viola da gamba, Jordi Savall als comandaments de la seva capella.

Un be de deu ens arriba on per fi també podrem fer front a aquelles barbaritats pròpies dels anys vint i trenta del segle passat, on escoltàvem pilars del període i de la nostra història com ara Häendel o Pergolesi interpretats com si en la pell de Brahms o Txaikovski s’haguessin clavat. Sonates de 1700 o enrere interpretades amb vibratos i stacattos impossibles per aquell moment, i d’altres bestieses que no em faré més mala sang de citar.

Gaudim per fi d’un passat ben escrit i rellegit, amb novament la ploma correcta per enfilar aquestes històries, i si ens deixem aficionar, ho farem amb els mots ben dits i amb l’accent que hi correspon a dites dates.