Destacados
Cultura
Fundación Mutua Levante lliura els premis a les guanyadores del concurs fotogràfic del CIP FP Batoy
Foto tercer premi: Nuria Llopis
Fundación Mutua Levante ha lliurat els premis a les tres guanyadores del concurs fotogràfic organitzat pel CIP FP Batoi titulat ‘La Felicitat’. Les premiades han sigut: Silvia Sanchís (1º premi), Maria Merlos (2º premi) i Nuria Llopis (3º Premi). Les guanyadores han gravat el següent vídeo on donen la seua visió sobre el concurs i […]
Cultura
Alcoi, el cinema que s’envola
Octubre de 2003 va ser una data crítica per la història cinematogràfica local, perquè es va inaugurar el Centre Comercial i d’Oci Alzamora, que incloïa un grup de petites sales d’exhibició
Alcoi ha esdevingut una ciutat sense cinema? És molt possible. La realitat, és a dir, allò que és tangible, empíricament constatable, és que hui, la resposta és sí; demà, veurem, encara que, en aquesta qüestió, em sent pessimista, perquè els antecedents i la situació no són favorables.
Cultura
Allô, ¿la Tierra?
Fundación Mutua Levante presenta una exposición de Miguel Ángel Pons
Fundación Mutua Levante presenta la exposición «Allô, ¿la Tierra?» del artista Miguel Ángel Pons. La inauguración virtual tendrá lugar en jueves 18 de junio a las 20’00 a través de los canales de Fundación Mutua Levante.
Cultura
Fer martaes. L’origen
Salvador Escolà (principis del segle xx), Retrato de dama modernista, oli sobre tabla 35x25cm

L’altre dia estava llegint el Diccionari normatiu valencià de l’AVL i vaig trobar a faltar una parauleta: “martada”; d’ací, “fer martaes”. Immediatament, vaig buscar la dita parauleta en el DCVB, el DIEC i el DLE i tampoc apareixia.

Tota contrariada i atacà vaig fer una ullada al llistat d’acadèmics de l’AVL i, vet per on, allà estava, el darrer de la llista, un dels meus ídols des de ben xicoteta, aficionada a llegir les seues opinions en El Temps i la seua novel·la El tramvia groc i agraïda per la seua traducció de la Divina Comèdia de Dante Alighieri, qui més admirava i confiança m’inspirava: el molt venerable Joan Francesc Mira.

Em vaig adreçar a d’ell.

 

Benvolgut Joan F. Mira:

Acostume a llegir diccionaris i me n’he adonat que la paraula «martà», tan genuïna i valenciana, (supose que a Catalunya també ho diran) no apareix ni en el diccionari de l’AVL, ni en el DIEC ni en DCVB.

Per què no apareix?

Quan algú fa una acció que es considera estúpida, fa coses sense trellat, fa gesticulacions que no vénen a to i que cansen; si acompanya les seues intervencions amb comentaris o gesticulacions absurdes que acaben per resultar cansines, això és una «martà».

En definitiva, això és una cosa així com fer la mona. Una «marteta» és una moneta.

 Salut.

Sotaneta de Qual.

 

Pensat i fet.

Molt amable i ràpid, aquest benvolgut i considerat valencià em va contestar que mai l’havia sentida, la paraula “martà”… I això que son pare era del Vinalopó i sa mare de la Ribera, s’havia criat a l’Horta i havia freqüentat considerablement Castelló i Xodos. Aquest senyor coneix quasi tots els parlars del país. De tota manera, volia saber on era habitual la paraula.

Em vaig informar a la llarga del dia mitjançant una sistemàtica que m’havien ensenyat durant la carrera en aquestes qüestions de parauletes locals: «pregunta a la gent». I allà que vaig anar a ma mare, catedràtics, iaios autòctons i no tant, amics i amiguets, companys d’estudis i coses vàries, grupets del Facebook i del Whatsapp, pàgines web, alcoians i de la contornà.

Feta la faena, li vaig contestar:

Per descomptat! Això ho diuen a Alcoi: «fer martaes».

La veritat, ha estat una veritable decepció la seua resposta, i gràcies perquè ara ja sé que no és tan coneguda com jo em pensaba, d’açò la decepció. Sempre l’he feta servir, i prou, i mai m’han preguntat: «que què?». Potser siga per no demostrar-me la seua ignorància, perquè en el fons els fa igual o perquè no fa interferències en el missatge.

He llegit la seua resposta al respecte de bon matí i, a la llarga del dia, he preguntat a la gent de més confiança si l’entenien, si la coneixien, si la feien usar o coneixien algú que ho fera… Les meues amistats d’Agost (Alacant) m’han dit que m’entenien però que no la deien. Aquests tenen la meua edat, 28 i 29 anys. Només una xicona, la meua amiga Inmaculada, m’ha dit que sí li sonava.

Pel que fa a dos xiques de Santa Pola, que són un poquet més jovenetes, d’entre 22 i 25 anys, m’han entés però no els sonava de res tampoc. Els han preguntat als pares i tampoc no sabien res però ho entenien. Ara bé, una d’elles m’ha comentat que en el seu poble, Santa Pola, les «martetes» eren unes monetes i per això ho havia suposat.

Quant als alacantins, un és professor de valencià d’institut ja jubilat i m’ha contestat «no tinc ni idea, ho lamente», però un que parla castellà m’ha entés però mai l’ha feta servir.

Els alcoians la coneixien tots, fins i tot gent dels pobles dels voltants. Això sí, tots eren de la generació dels 70, 80 i 90. Un m’ha dit que li ho diu al seu xiquet.

Per la meua part, sempre l’he usada i els meus pares me l’han dita de sempre. Els dos són d’Alcoi. No obstant, tant la meua àvia de Polop de la Marina com l’avi alcoià (ja han faltat) sempre l’han feta servir amb ma mare. Quan era xicoteta la duien a Benidorm a vore unes monetes que tenien en un parc proper a la platja. Ja li he preguntat a un senyor a punt de jubilar-se i docte d’allà que conec per si sabera alguna cosa.

A més a més, he fet un experiment i he preguntat per altres expressions que diuen a ma casa, reminiscències de l’àvia polopina: «fer el o ser un calandari» i «tindre un gust de cagalló en sucre». Amb aquestes no m’han entés. Només la mateixa xicona d’Agost que deia haver sentit la de «fer marta(d)es» ha intentat interpretar la primera. De la segona, només han fet un somriure i se l’han compartida pel WhatsApp alguns. Volia comprovar dues coses: que no estaven enganyant-me i si té alguna cosa eixa expressió que tant contextualitzada com no, vull dir, presentada simplement amb «fer martaes saps què vol dir?», l’entenien o captaven el missatge en contrast amb les altres dues.

Finalment, l’únic que he trobat ha estat una entrada pel Google de «fer martaes», en una página que es diu Paraula alcoiana; la desconeixia fins fa un estoneta.

Fins ací, tot això he esbrinat.

Senc (← faltot, s’escriu «sent»: un punt menys en l’examen de la Junta Qualificadora) moltíssim haver-li escrit tot açò però havia de justificar la burrada, que no martada, que li he posat en la primera línia del primer correu, tota convençuda que això es deia arreu de tot el territori com podrà comprendre ara. Clar, com també figuren entrades i és fàcil trobar informacions referides als animalets però «martada» no, allà que vaig anar tota apassionada.

Potser s’ha perdut l’expressió o les martetes s’havien posat de moda pel sud en algun moment.

Moltes gràcies per la seua rápida resposta i atenció

Molta salut.

Minuts més tard, el docte de Benidorm em va contestar: una marteta no era una moneta; era un simi. Que aquell parc era el Parc d’Elx de Benidorm i fea mil anys que estava tancat. Açò cada volta era pitjor. Ja era el tercer animalet en discòrdia perquè algú m’hava dit que una marteta era un animalet semblant a un furonet. No era eixa moneta que a ma casa ens pensàvem i que apareix dibuixada per Manolo Antolí en la pàgina 86 del Diccionari [de butxaca]. Manual básico para entender el idioma alcoyano de Pep Jordà i Javier Llopis. Era el típic simi que t’ensenya les dents i té les orelles allà amunt, el d’El planeta de los simios.

Mira em va contestar que li havia picat la curiositat, i li semblava que havíem (l’havia) resolt el misteri. Havia buscat la paraula «marta» en el llibre El valencià de sempre , d’Eugeni S. Reig (que és alcoià!), i crec que hem tingut sort: Segons ell, «ca les martes», a les comarques d’Alcoi i voltants, vol dir simplement «casa de putes», que se suposa que «fan martades». Citant el mateix Reig, «gracietes acompanyades de carantoines i manyagueries amb la finalitat de complaure el client». Per tant, «fer martades» equival a «fer monades» o moneries, i una «marta» seria originalment una moneta, en aquells parlars comarcals.  Imaginava que ni tan sols els qui coneixem l’expressió pensem en el seu origen… Ho he trobat ben interessant, i gràcies a tu ara sé una cosa més, de les moltes que no sabia.

Ara va i un dels meus millors amics, el conde Juanan, tenia raó. Semblava que anava de bromes amb el gallec Rosendo, però tenia raó: una marteta era una rubia de metro vuitanta XD.

Podria haver-vos dit de bon començament el detallet que implica «fer martaes» però no m’ha donat la gana.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario