La més alcoiana de les figures senyeres de la literatura en llengua catalana ens ha deixat avui. Tenia 76 anys, una il·lusió vital i una fe contagiosa en tot allò que creia i proclamava enlairada als quatre vents. La degana de les lletres en la nostra llengua va nàixer a la nostra ciutat l’any 1943, filla del professor Simó, molt conegut al món educatiu local de l’època, no debades té un carrer dedicat al barri de la Font Dolça.
Llicenciada en Filosofia a la Universitat de València, prengué contacte amb el cercle de Joan Fuster, fet aquest que de ben segur acabaria d’orientar el seu catalanisme social i cultural. Tot seguint els passos del seu progenitor es dedicà primerament a l’ensenyament i va exercir-ne de professora a Bunyol, València, Figueres i, a partir de 1973 a Barcelona, on s’hi instal·là definitivament. Durant onze anys (1972-1983) dirigí la revista Canigó, que havia fundat el seu marit, Xavier Dalfó, la qual esdevingué la veu literària dels Països Catalans durant el tardofranquisme i l’època de la Transició. Ha estat professora de la Universitat Pompeu Fabra, a la Facultat de Traducció i Interpretació, i al 1995 es doctorà en Filologia Romànica.
Membre activa i sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana en va ocupar la vicepresidència entre el 1985 i el 1988. El 1999 li fou concedia la Creu de Sant Jordi de la Generalitat catalana. Posteriorment rebria el premi trajectòria del Llibre en català (2013), el premi Jaume Fuster de l’Associació d’Escriptors i també els dos premis que, segons paraules d’ella, més s’ha estimat: el Premi d’honor de les Lletres Catalanes (2017) i quatre anys abans, la Medalla d’Or de la Ciutat d’Alcoi. Considerada l’autora més llegida de la literatura catalana actual, ens deixa un llegat de més de 50 llibres, a banda de ser una de les veus més actives en favor de la llibertat, de la situació de les dones i de la infància.
Del Principat estant, proclamà tothora la seua filiació alcoiana, de la qual se sentia ben orgullosa. Sempre que la seua feina li ho permetia es desplaçava a la nostra ciutat, l’amor per la qual estengué no sols al si de la família, sinó a tots els àmbits dels Països Catalans on la seua veu ressonava amb la força i la contundència que la caracteritzaven. Als darrers anys col·laborà amb l’emissora de Ràdio Alcoi de la Cadena Ser, on regularment, enviava una columna d’opinió escrita i enregistrada, la qual sempre finalitzava dient: “paraula d’alcoiana”.
Doncs bé, aquesta paraula d’alcoiana ha caigut en el silenci. Ara ens toca a tots els seus paisans, lectors i admiradors en general, que en som un bon grapat, no permetre que aquesta paraula caiga en l’oblit. La condició de medalla d’or ens obliga al record perpetu d’una dona que mitjançant la seua activitat i presència ha col·locat el nom d’Alcoi en un lloc ben visible al mapa del territori de la llengua comuna. Quan el cor es recupere del colp que ha suposat el seu traspàs caldrà treballar en la fidelització de la seua memòria. I el nostre Ajuntament li correspon ser-ne el capdavanter, sense oblidar a tantes institucions culturals com hi ha a la nostra ciutat. Isabel-Clara Simó no pot ni ha de caure en el mateix oblit que el silenci administratiu que la Casa Consistorial ha imposat a algunes figures senyeres de la nostra història cultural, el darrer episodi del qual ha estat l’actor Pep Cortés, amb qui compartí potser l’única incursió de Simó al món del teatre, un monòleg que tractava la violència de gènere amb la crudesa que demanava la realitat de les notícies.
Li ho devem a una escriptora que tingué la nostra ciutat com a referent literari. Recordem sinó les novel·les “Júlia”, “El mas del diable” o el llibre de relats “Alcoi-Nova York”. I ja que parlem de la seua producció literària, no podem oblidar “La salvatge” que recrea el mite del Pigmalió, “El gust amarg de la cervesa”, “Amor meva”, “Homes”, “Dones”,”El meu germà Pol”, “Un tros de cel”, “Jonàs”, o “És quan miro que hi veig clar”, llunyana en el temps.
Descanse en pau aquesta escriptora alcoiana fins el moll de l’os, referent de tota una generació que trobà a les planes dels seus llibres, la clau per comprendre i participar activament en totes les qüestions socials i culturals que defineixen la singularitat dels països de parla catalana. Que la terra et siga lleu, Isabel.
