Sempre ho dic que sóc un privilegiat. Potser em sobre alguna “carabassa” i algun “axaque” de més, però per la resta tinc flor, àngel, estrella o el que vulgues dir-li. I fa poc vaig viure un nou capítol. Feia temps que no escrivia per a Tipografia perquè ja vos havia contat tota la meua vida en 12 entregues –massa i tot. Així que els vaig comentar a Javi i a Pep que tornaria quan tinguera alguna cosa més o menys interessant per a contar. I ara ho faig, també quan he trobat un instant per a posar-me a escriure, que no és fàcil amb el ritme de vida que portem.

Va ser fa uns pocs dies. En concret, en la tercera de les representacions de l’adaptació teatral de la novel·la d’Isabel-Clara Simó “Júlia” en el Teatre Principal de València. Unes poques hores abans, vaig muntar en un cotxe conduït pel productor i alma-mater d’aquest projecte, Joanfra Rozalén, i en el seient del darrere tot un luxe, un dels actors del repartiment: Joan Gadea!, el pobre amb un bon constipat. Eren les tres de la vesprada i volíem arribar amb el temps necessari abans de la representació. Així durant el viatge de poc més d’una hora, vam poder arreglar el món, per arribar a la capital valenciana amb temps més que suficient. Fins i tot vam poder encara prendre una infusió –a la capital no tenen timonets- en una plaça pròxima al teatre i ja, amb una acreditació, vaig poder acompanyar a Joanfra i a Joan dins del teatre. Per allí vaig passejar, entre “bambalines” -paraula molt millor que el ‘back-stage’ anglès- i va ser una experiència fantàstica. Veure als actors pujant i baixant escales, entre els respectius camerinos, mentre acabaven de caracteritzar-se. Els avisos per megafonia per a un últim assaig de les cançons de l’obra: “Queden dos minuts per a la prova, actors a l’escenari, per favor”.  Intentava passar el més desapercebut possible per a no molestar i que ningú reparés amb eixe “intrús”. Mentre, Joanfra portava programes de mà a l’entrada del teatre i jo, al darrere com gosset obedient. Mai havia estat al Teatre Principal de València i allí vaig seure, jo soles, amb el teatre buit, a falta d’uns pocs minuts per a obrir les seues portes. De nou un privilegiat. Aquest teatre data inicialment de 1774 en els seus plànols originals, encara que no va ser inaugurat fins a 1832. Magnífica experiència poder estar tot eixe temps observant el teatre, amb les seues llotges en vàries plantes quasi al ‘damunt’ del patí de butaques, el seu espectacular sostre… I, per suposat, vaig poder assistir a eixe últim assaig quasi ‘privat’ per a mi.

Tot preparat i… portes obertes!. Altra de les meues sorpreses va ser quan vaig veure que entrava gent jove, gent major, famílies, amics, i molts, fins i tot, parlant en valencià!!. No és fàcil escoltar parlar valencià a València. Com no podia ser d’altra manera, no van faltar els espectadors vinguts de… Alcoi! Més de tres quartes parts del patí de butaques i moltes de les llotges es van omplir per assistir a aquesta representació, la tercera com he dit, d’un diumenge fred de novembre. És a dir, una molt bona entrada –molta merda, si els espectadors hagueren vingut en carruatges.

Més de dos hores de representació que em van parèixer curtes, de veritat. Un argument més alcoià, impossible, fins i tot no falten cites a les bajoques farcides, l’olleta o el Tirisiti. Una escenografia molt original i molt ben utilitzada. Uns canvis d’escenes molt àgils, un vestuari espectacular, una trama intensa en cada instant de l’obra. Tot sense faltar les cançons típiques alcoianes de “bambuneres” o de filaes, que, per moments, pareixia que fos un musical. 11 actors sobre l’escenari entrant i eixint de forma compassada de la vida de Júlia, de Júlia Solbes, representada de forma magnífica per la jove actriu Gloria Román, que està, pense, un 80% del temps sobre l’escenari, sobre la que descansa gran part del pes de l’obra i que es mostra igual de convincent des dels 18 als 40 anys de la protagonista.

I em pare en l’aportació alcoiana a escena. A més de Joan Gadea, amb el seu ample i brillant currículum com actor, en un doble paper a Corts i Ridaura –dissimulant perfectament, per suposat, el seu constipat-, i el jove Pau Vercher, Rafelet, noviet de Júlia, que prompte va anar a viure i treballar a València, destaca la figura de Pepa Miralles, Vicenta, la mare de Júlia.

I ací faig un altre “paró”. Recorde que quan va faltar Isabel Clara Simó, li vaig demanar a Pepa, a la “veu” en les últimes columnes de Radio Alcoy de l’escriptora alcoiana –ella continuava escrivint per a Radio Alcoy la seua columna mensual, puntualment, però el seu estat de salut no lo permetia llegir-les i era Pepa la que li posava veu- que llegira alguns fragments de “Júlia” en aquest programa especial homenatge, i així ho va fer. Quan vaig editar els quatre o cinc àudios que ens va gravar per a preparar-los per al programa, em vaig super-emocionar, jo soles, amb els cascos posats. És cert que aquest idea d’adaptar “Júlia” al teatre primer i, tant de bo, en un futur, a algun suport més, estava ja en la ment de Joanfra i La Dependent, però vull creure que aquest espai especial dedicat a l’escriptora a Radio Alcoy, amb aquests xicotets fragments de l’obra, van suposar un pas més per a què aquesta representació, per a què aquest ambiciós projecte, fos una realitat.

I si parle de Pepa Miralles, he de parlar de Gemma, la seua germana, ja que és la persona que s’ha encarregat de molta part del pes d’aquesta “Júlia” de carn i ossos. Primer, de fer la difícil adaptació de la novel·la a una obra de teatre, text que després veurà la llum publicat en paper, i, més tard, de dirigir tot aquest muntatge en temps rècord, tot un desafiament que Gemma ha tornat a superar de forma excel·lent.

Més aportacions alcoianes han estat en les veus en off amb Neus Agulló, Juli Mira, Ramón Climent i Pep Sellés –també vaig poder estar uns instants a l’estudi Audioart de Rafa Monllor a Penàguila, quan es van enregistrar- un Pep Sellés que també s’ha fet càrrec de tota la part d’imatge gràfica, mentre que Lidia Miró ha sigut ajudant de producció, Luis Vélez, ajudant d’il·luminació i Germán Mollà, ajudant de vestuari o Juani Ruz, qui s’ha encarregat de les esplèndides fotografies, amb el recolzament d’Unión Alcoyana Seguros, entre d’altres.

Però el millor de tot estava per arribar i és que al final de la representació vaig ser convidat a anar a sopar amb gran part del repartiment de l’obra a una pizzeria valenciana propera al teatre. Així, just en la taula, em vaig asseure entre Pepa Miralles i Joan Gadea i amb les actrius Marta Chiner, Gloria, i Gloria Román, la mateixa Júlia, al davant. Tot un honor i un plaer major encara, en una jornada fantàstica que no oblidaré mai i que vaig poder viure, en part, de forma inesperada, tant plenament.

A més, em vaig alegrar molt quan a l’estrena, dos dies abans, per exemple, van acudir el conseller de Cultura, Vicent Marzà, la secretària autonòmica, Raquel Tamarit, l’alcalde de València, Joan Ribó, o el d’Alcoi, Toni Francés. Precisament, l’únic però és que aquesta estrena no es va fer a Alcoi i que haurem d’esperar un poc per a veure-la ací, ja que després d’estrenar-se a Valencia en set representacions, anirà al Teatre Principal de Castelló a desembre i al Teatre Principal d’Alacant al gener. Alcoi serà la seua quarta parada, al febrer, al Teatre Calderón, amb una representació per als més joves –“Júlia” és potser el llibre més llegit als instituts, en el meu cas Jordi Botella no va fallar quan jo tenia 17 anys al IES Pare Vitòria- abans de la representació per al públic en general. Sense oblidar un projecte futur que esperem cristalitze prompte i al que espere seguir molt vinculat.

PS: La “Júlia” de carn i ossos guarda una curiositat en els seus orígens que encara fa que el seu paper siga més meritori i més digne d’admiració.