Havia pensat escriure unes ratlles al voltant de la pitjor pel·lícula de la història d’Espanya, la qual cosa és complicada de determinar perquè n’hi ha dura competència, encara que els experts ens han facilitat alguna acurada pista. Durant anys, a la tarda, gaudíem de les espatarrants i també molt encertades crítiques cinematogràfiques que Antonio Dopazo publicava al Diari INFORMACION. Era un home extremadament expert -com Eduardo Torres-Dulce, el fiscal aquell que eixia en TVE- que sabia barrejar els punts de vista amb el bon humor.

Va haver-hi un cas que ens va fer fins i tot plorar: Cuando Almanzor perdió el tambor, un film memorable, que va definir com “un dels majors bunyols de la història del cinema espanyol, que mai, mai, degué haver-se rodat”. Ens queien les llàgrimes cada vegada que ho recordàvem. I ara he mirat la fitxa tècnica i resulta que hi apareix la Rafaela Aparicio, Quique Camoiras, Luis Varela, Florinda Chico, Vicente Parra, Alfonso del Real, entre altres actors destacats, tots al costat d’Antonio Ozores, protagonista principal (sense comentaris). La direcció era de Luis Delgado.

Imagine que és del mateix estil que Cristóbal Colón, de oficio descubridor, Cuando el cuerno suena i altres que millor deixar en l’oblit. Confesse que també vaig fer un tip de riure quan vaig llegir una oferta d’una televisió de pagament: les deu millors pel·lícules de Pajares i Esteso… Caldria veure les absents, vaig pensar.

Si he canviat el tomb del circumloqui és perquè els darrers dies he llegit alguna crítica de la gran estrena de la temporada en Espanya: Torrente presidente, que pel que he esbrinat pot fer-li la competència al bo d’Almansor. Anys enrere vaig veure la primera d’aquest personatge, que reconec tenia certa gràcia i a més a més interés per allò de la recuperació de Tony Leblanc, però més endavant ho vaig deixar caure.

Ara estaria bé fer la comparació entre les dues pel·lícules, però he descobert millors fórmules per a perdre el temps. Si a algú li ve de gust, aquest és un país lliure, almenys per a veure cinema! I ara que tenim opcions diferents, ens podem permetre el gust de posar una peli o sèrie i deixar-la al cap de cinc minuts, coms ens arriba sovint. De vegades pensem, a casa, que ens hem fet majors i el que es fa no és per a nosaltres, és per a noves generacions (en canvi, en les classes em parlaven de La casa de papel i va resultar que era una magnífica proposta).

Continuarà… (per allò del cinema)…