Al llarg dels anys s’havia generat una certa relació, des dels temps de Jordi Botella a la direcció del Centre Cultural. I un dia es va sorprendre, perquè Isabel-Clara Simó i el seu marit s’havien comprat una caseta a Valldoreix, un poble dels voltants de Barcelona, i jo el coneixia perquè hi havia estiuejat un any amb la família de la Ciutat Condal. Eren els temps on l’escriptora havia publicat «Júlia», una novel·la que es va utilitzar com a lectura escolar no sense controvèrsia: l’APA (això de l’AMPA encara no s’havia inventat) de l’Institut Pare Vitòria es va queixar: entenia que era massa «forta» pels escolars de BUP.

I recorde especialment l’última volta que la vaig veure i que vàrem parlar-ne. Casualitats de la vida. La fotògrafa Juani Ruz i jo mateix estàvem a la porta de l’hotel AC on esperàvem l’arribada de Camilo Sesto, la vespra del seu històric nomenament com Fill Predilecte d’Alcoi… i va eixir una dona, que vaig reconéixer quan va parlar. Era Isabel-Clara, que preguntava a un transeünt per on s’anava al centre de la ciutat. Amb una mica d’ironia, li vaig fer notar que com una alcoiana predilecta com ella no s’orientava i es va justificar dient que havia arribat de nit i que no se situava. «Això del costat és la caserna d’infanteria», li vaig dir… i ho va tenir clar. Va marxar a un acte en el campus de la Politècnica de València.

Gairebé de seguida va arribar Camilo Sesto i va ser el maremàgnum, per la qual cosa fins més tard no vaig assumir que eren els dos últims fills predilectes de la ciutat d’Alcoi, que, coses de la vida, han desaparegut en molt poc temps de diferència. I no oblidem que el panteó alcoià és bastant reduït.

Ha estat una dona de lletres, que sempre ha militat d’alcoiania, la qual cosa no deixa de ser meritòria en un país on els índexs de lectura són… els que són, i que ara va a l’Olimp literari.

Del Blog Allò que ix del teclat / Lo que sale del teclado. https://elblogdemarioc.blogspot.com/