En 2020 es compleixen vint anys del primer alliberament de 8 voltors al nou canyet a les Pedreres de Sant Cristòfol. Vint anys passats des de l’inici d’un projecte mediambiental dut a terme des de la societat, gràcies al qual els habitants de la Foia d’Alcoi tenim el privilegi d’observar el vol dels voltors que, dia rere dia, s’enlairen majestuosament sobre la serra de Mariola. Hem d’estar-ne agraïts i satisfets per haver recuperat el seu vol en el nostre cel, perquè la seua presència ens ompli de vida i de moviment.
El llibre Les Pedreres de Sant Cristòfol i el barranc del Cint. Història i paisatge d’una muntanya de la serra de Mariola habitada pels voltors, és una obra col·lectiva impulsada per l’Associació per a la Protecció dels Animals Salvatges – FAPAS-ALCOI, que vol convidar al lector a impregnar-se dels elements que componen aquest ric paisatge que ha format i formarà sempre part íntima de la identitat de la gent d’aquest poble. A les seues pàgines es presenta un esbós al voltant del paisatge, la fauna, la flora, les roques, l’etnografia i la història de les Pedreres de Sant Cristòfol i el barranc del Cint, un dels paratges més espectaculars i emblemàtics d’aquest territori. En definitiva, un treball col·lectiu per donar a conéixer i revalorar entre la societat el patrimoni natural i cultural que ens ofereixen les Pedreres de Sant Cristòfol i la seua muntanya, un tros de territori que aglutina ben bé la naturalesa d’allò que la serra de Mariola i el poble d’Alcoi han compartit al llarg de la història.
El paisatge és un aspecte dels més rellevants de la muntanya de Sant Cristòfol, no només per la possibilitat d’accedir a vistes panoràmiques privilegiades de la Foia d’Alcoi o de l’interior de la serra de Mariola, sinó també per la vàlua de la composició dels elements del paisatge i la seua dinàmica estacional, marcada per l’evolució dels cultius, la nouvinguda de les aus dispersants i migradores, o les variacions de l’oratge.
Les pedreres de Sant Cristòfol d’Alcoi, un nou ecosistema
A inicis dels anys setanta, quan ja s’havia abandonat tota activitat extractiva a les pedreres de Sant Cristòfol, aquell paratge –que aleshores estava molt degradat– presentava la pèrdua física del substrat mineral on viuen les plantes i els animals. Anys després, i com que ningú considerava que aquest indret tinguera cap vàlua ambiental, els militars del Regiment Biscaia 21 les van fer servir com a camp de tir i lloc de maniobres militars. No fa massa temps encara una empresa de la comarca va intentar reprendre la seua explotació, fins i tot, darrerament, es va pensar com a lloc d’abocament d’inerts. Per sort cap d’aquestes iniciatives no va acabar quallant, i amb els anys, en aquell indret, la mateixa natura, com si fora conscient de la necessitat de reconquerir aquell espai perdut, ha anat remeiant aquesta ferida paisatgística.
Les antigues pedreres, amb els seus fronts d’extracció delimiten uns espais quasi tancats amb un accés limitat a un o dos punts, la qual cosa en conjunt dóna lloc a un hàbitat de característiques peculiars pel que fa a l’accessibilitat i la tranquil·litat. Precisament aquestes característiques van motivar l’elecció de l’esmentat indret per a la ubicació del punt d’alimentació dels voltors i d’altres instal·lacions necessàries per a un projecte de reintroducció d’aus carronyeres, com el Projecte Canyet.
El marc normatiu també ha acompanyat aquestes accions, ja que l’àmbit territorial del PORN de la Serra de Mariola es troba integrat en la Zona d’Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) de la Serra de Mariola i el Carrascal de la Font Roja, des de 2000, i forma part de la Xarxa Natura 2000.
La distribució i hàbitat del voltor comú el trobem habitualment a espais oberts, des de les terres baixes a zones de cota més elevada, però amb presència de penya-segats i cingleres on poder posar-se i nidificar, formant colònies de diverses desenes de parelles.
El paisatge natural
L’àrea de les Pedreres de Sant Cristòfol i el seu entorn immediat participa de les característiques generals de la flora del conjunt de la serra de Mariola, en la qual s’enclava; una serra, no cal dir-ho, coneguda —reconeguda— per l’excepcional diversitat i riquesa del seu poblament vegetal, la qual cosa l’ha convertida en referent indiscutible de la botànica valenciana.
Els usos tradicionals, com ara el pastoreig, la caça o l’extracció de fusta i llenya deuen haver estat activitats habituals en aquesta partida, que fins fa relativament pocs decennis mostrava un aspecte totalment descarnat, molt diferent del que, malgrat totes les limitacions, presenta en l’actualitat.
Qualsevol previsió d’intervenció sobre el paisatge de les Pedreres no solament ha de partir d’aquesta realitat —la influència secular dels aprofitaments humans— sinó que també hauria de vetlar per fer visibles i comprensibles els rastres més preeminents d’aquesta influència, fent compatible la desitjable restauració de les formacions vegetals i el paisatge natural, amb la posada en valor d’elements patrimonials, com els associats a l’explotació de la pedra, sense els quals no resultaria possible entendre allò que se’ns mostra, en aquests moments del segle XXI, als nostres ulls. I la presència del Canyet, i dels voltors, només hauria de ser un primer pas en aquesta direcció.
Les pedreres: història de l’explotació
En aquest llibre es documenten alguns episodis de la història de les Pedreres de Sant Cristòfol, un paratge natural que per motiu de la intensa activitat a les pedreres, amb els anys va modelar un singular paisatge cultural que hui és el testimoni del treball a la pedrera i del tràfec dels carreters que transportaven els minerals que es feien servir a Alcoi per a la construcció d’edificis.
Sant Cristòfol és una muntanya d’utilitat pública, propietat de l’Ajuntament d’Alcoi des de temps immemorial, a la qual fa més de 350 anys que es constata el topònim “la Pedrera”, un singular espai etnogràfic on encara s’identifiquen les àrees d’extracció de la pedra, un pintoresc refugi rupestre anomenat “Pénjamo”, a més d’alguns trams de l’antic camí carreter que ha deixat la seua petja sobre la roca.
La pedra del Baradello i la de Sant Cristòfol va estar molt utilitzada en la construcció d’edificis d’Alcoi: les esglésies històriques, la Casa Consistorial, el Cementeri o l’Escorxador Municipal, i també en moltes cases particulars es va utilitzar la pedra d’aquesta muntanya.
Però tal volta una de les aportacions més interessants d’aquesta petita història és l’entrevista que en l’any 2003 li vam fer al senyor Hèctor Ripoll, un antic pedrapiquer que va començar a treballar a les pedreres a l’edat de 16 anys. El senyor Ripoll ens va comptar infinitats de detalls dels treballadors i el seu dia a dia, dels ferraments que utilitzaven, i ens va parlar d’alguns accidents i del perill de la dinamita.
Afortunadament, les ferides obertes a la muntanya amb l’ajut d’explosius i a colps d’escodes i picatxes, són hui el canyet d’aquestes aus a les quals ens apropem per admirar-les, amb respecte i amb silenci.
El “Projecte Canyet” i la recuperació d’una espècie extingida
Podem assegurar que el paper de les Pedreres ha estat fonamental, i fins i tot decisiu, a l’hora d’encetar i consolidar el retorn dels voltors a les nostres comarques, alhora que el projecte ha accelerat i afavorit la regeneració de la biodiversitat i del valor paisatgístic d’un paratge que ha passat de ser una explotació a una Reserva de Fauna de gran valor natural.
Entre els anys 2000 i 2006 s’aclimataren i s’alliberaren vora 120 voltors procedents de Càceres, Navarra i Castelló per tal d’assegurar una variabilitat genètica de les futures parelles que anaren formant-se. Finalment a partir de l’any 2005, amb el naixement dels dos primers exemplars al Barranc del Cint, s’enceta el creixement de la colònia i s’aconsegueix així l’única població de l’espècie en les comarques alacantines, amb vora de 90 exemplars i 30 parelles reproductores. De la primera colònia del barranc del Cint l’any 2005 s’han consolidat parelles reproductores a paratges d’altres municipis de les nostres comarques com ara Cocentaina, Gaianes, Alfafara, Ontinyent o Tibi.
Vint anys després, sobre aquests territoris sobrevola el voltor comú, que reconeix i dedueix que forma part del seu hàbitat més favorable, i que ha vingut a aquestes contrades per a quedar-se.
Tot això i més, en les 136 pàgines d’un llibre ben dissenyat i il·lustrat amb 90 fotografies, mapes i gràfics.
Miquel Vives i Miralles – Àlvar Seguí i Llopis – Jordi Acosta Matarredona – Josep Nebot i Cerdà – Àngel Beneito Lloris – Josep Maria Segura Martí – Àlvar Seguí Romà