Josep Sou, va presentar dimarts passat el seu darrer llibre de poemes, titulat «Lliure» que ha estat publicat per l’Editorial Numancia. La presentació, que va tindre lloc al saló d’actes de la Fundación a la plaça d’Espanya, va estar a càrrec de Pep Jordá i Victor Riaza, que va fer una semblança personal de l’autor i de la seva obra. Tipografia la Moderna reprodueix íntegrament el text d’aquesta intervenció.
Lliure, segons Nino Bravo, es el sol cuando amanece; el ave que escapó de su prisión y puede al fin volar i el viento que recoge su lamento y su pesar (el de Nino Bravo). Lliure, segons el Diccionari català-valencià balear, és aquell ésser que no està subjecte al domini d’un altre ni a un poder extern ni està constret per una obligació o disciplina. I lliure és també la repetida tornada d’una popular cançó palindròmica de Los Chichos: libre libre quiero ser quiero ser quiero ser libre. Però això són figues d’un altre paner.
Des del febrer passat, Lliure és també el títol d’un llibre de poemes de Josep Sou que, com l’autor, és lliure. Dic que Josep, l’últim responsable del poemari que presentem i que tots coneixen (l’autor no el llibre), és lliure no només perquè, com el protagonista de la cançó de Nino Bravo, camina sin cesar detrás de la verdad, sinó també perquè ni ell ni la seua obra estan sotmesos a cap obligació ni disciplina. Ell sempre ha fet (i fa) el que li rota amb l’única limitació de “l’abast efímer del terme vida”. Això és part d’un vers d’aquest llibre. Pàg. 155
La seua obra, que toca gairebé tots els pals de la creació literària (poesia, poesia visual, poesia narrativa, narrativa poètica, narrativa psicolingüística o performance), també és lliure perquè utilitza al seu antull les formes i el llenguatge amb l’objectiu de reflectir la humanitat i l’humanisme de l’autor.
Ara que ja ha quedat clar (d’alguna manera) qui és l’autor i els trets generals de la seua obra, creem que és el moment de parlar de Lliure, un llibre de 269 pàgines (coneixent Pep, segur que el 69 no és casual) ben editat, amb una portada cridanera (un globus roig que s’enlaira en la negror), una tipografia clara amb una mida adequada perquè puguem llegir-la les persones majors sense que ens isca sang de les pupil·les i una maquetació senzilla que, per a nosaltres, és sinònim d’exquisida. En resum, un llibre bonic i molt ben parit.
Pel que fa a l’interior, que acostuma a ser la part més important dels llibres (no sempre) cal dir, en primer lloc, que es tracta d’un recull de la seua poesia última. Més concretament la dels darrers quinze anys. Una breu reflexió abans de continuar. Sabent que Josep Sou és un autor tan prolífic com Marcial Lafuente Estefania i Corín Tellado junts (un va escriure 2.600 novel·les de l’oest i l’altra 4.000 romàntiques). És per això que pensem que en lloc de subtitular-se “Poesia última” s’hauria d’haver titulat “Poesia penúltima”. Però això és cosa seua. El que la lleva la entiende. Segur que ja té algun altre projecte entre mans.
El llibre està compost per sis poemaris, els títols dels quals són: Inefable dol, L’infant que seré, Silenci, Versos de terra i sal, A foc lent i La rebel·lia de Prometeu que ens sembla un títol inspiradíssim i molt suggeridor. No tindrem la gosadia d’endevinar què significa cadascun dels títols, perquè això ens ho explicarà l’autor ara en un moment. Tot i ser diferents, tots sis, comparteixen una mateixa pulsió: explorar la fragilitat de la vida. Cada part manté una intensitat particular amb poemes que oscil·len entre la brevetat i la complexitat, entre la claredat i el suggeriment, la qual cosa reforça el caràcter polièdric de l’obra de Sou, capaç de moure’s amb naturalitat entre registres diversos.
Els poemes d’aquest llibre no busquen complaure sinó interpel·lar amb versos valents i dinàmics. Lliure ens proposa endinsar-nos en un univers íntim, on la paraula no només comunica, sinó que també revela; ens convida a aturar-nos i escoltar el seu ritme, travessar un espai on el temps sembla dilatar-se i on podrem trobar reflexió, nostàlgia pel pas del temps, consciència del present i, també, una mirada lúcida i crítica envers el món on vivim.
Per anar acabant (que no volem posar-nos intensos) direm que el títol del llibre Lliure, una paraula bonica i desitjada, pot interpretar-se de moltes maneres: com una declaració d’intencions, com una actitud davant l’existència o com una manera d’entendre la creació poètica. Perquè en aquests versos hi ha llibertat formal, però també llibertat de pensament, una llibertat que no és dispersa sinó que s’articula amb una voluntat de plenitud i coherència gairebé geomètrica.
Ara per rematar només ens queda convidar-vos a comprar el llibre què a diferència del títol em sembla que no és Lliure sinó que els suposarà un modest dispendi i tot seguit fer com el protagonista de la cançó de Nino Bravo, quedarse tendido en el suelo (o a una butaca que és més còmode) y sonriendo y sin hablar gaudir dels bells poemes del llibre, com aquest amb el qual acabem el panegíric.
canta la fulla
encara a la branca
la sort de viure.
