Actor amb majúscules, tot terreny. L’alcoià Joan Gadea s’endinsa en un monòleg molt especial:’Matant el temps’. Un text de Pasqual Alapont que conta aspectes de Gadea que són certs i altres que són ficticis. Una manera de vore un esplèndid recital de l’actor, que manifesta tota classe de registres.

‘ El monòleg va un poc sobre contar-los al públic que considere els meus amics, diverses circumstàncies que m’han passat en la vida, sobretot de la meua vida professional-assegura Joan Gadea’. Reconeix que és un treball prou dur estar una hora i mitja en l’escenari. Va parlar amb l’autor, Pasqual Alapont i va insistir que ell volia comunicar-se amb el públic.

‘Pasqual intenta que la gent s’ho passe molt bé però després reflexione, de dir: què es el que he vist? No és el riure pel riure’. El 13 i 14 de febrer es representa en el Teatre Principal. Una bona oportunitat per vore l’intens, divertit, treballat i sorprenent monòleg de Joan Gadea.

La vida de Joan Gadea sempre ha estat lligada als escenaris. El Cor dels Salesians, el grup Evohé, la Cazuela i el salt a la professionalitat l’any 90 en la Sala Escalante de València.

L’actor alcoià ha forjat  el seu prestigi en els teatres , ha fet tota classe de papers, i ‘Matant el Temps’ marca una nova experiència personal i professional.

–Què suposa en la teua carrera teatral el fer un monòleg, que crec no havies interpretat mai?

– “L’unica experiència que tenia jo en monòlegs era en els ‘Monòlegs de l’alcoiania’.Tinc molts bons records.  Me’l va escriure Miquel Peidro.M’ho vaig passar molt bé i el públic també.

 En ‘Matant el temps’Pasqual Alapont va clavar coses molt sentimentals. No és tot el temps ‘jiji, jaja’. No volia que fóra ‘El Club de la Comedia’. Jo tampoc volia a un actor verbalitzant els seus pensaments durant una hora, hora mitja, per molt interessant que siga, a mi no m’arriba. Aleshores, jo li dic: vull estar tot el temps comunicant-me amb el públic.

No fem  ‘El Club de la Comedia’, però si que vull estar parlant amb el públic, explicant-li les meues dèries,les meues aspiracions, els meus desitjos o totes eixes coses”.

– Fins quin punt el text de Pasqual Alapont s’adapta al teu caràcter? Tu has aportat moltes de les coses que contes o és fruit de la imaginació?

– “Quan vam decidir fer el monòleg  vaig tindre dos o tres entrevistes amb Pasqual. I li vaig contar moltes coses.El que passa es que, sí que es veritat,  que ell ,aprofitant eixos fets reals,  després ha creat molta  part de ficció. El públic és queda moltes vegades sorprés: Però, tot el que contes és veritat?  Hi ha part de veritat, part de ficció, hi ha moments que la ficció es mescla amb la realitat o viceversa. És cert que és un monòleg que parla sobre mi”.

– El públic es riu ens moments que semblen còmics però són dramàtics. El text d’Alapont és un cant a la vida i a superar els problemes que ens envolten.

–“És molt característic de Pasqual Alapont. A través de la comèdia o de la tragicomèdia intenta que la gent s’ho passe molt bé mentre està veient-la, però després reflexione, de dir què es el que he vist?.Juga a això. No és el riure pel riure.Té un rerefons Pasqual molt important en totes les seues obres. Però ell ho fa en pla de comèdia.

Estava reticent a fer un monòleg

– És cert que no t’agrada fer monòlegs perquè estàs sol en l’escenari?

– Quan ho vam decidir, jo acabava de perdre a ma mare, malauradament, i el que menys m’abellia era fer un monòleg. Tenia Joanfra diversos espectacles però no un monòleg. Jo de veritat tenia les meues reticències, li deia a Joanfra que és el que menys m’abellia fer. Li deia: En un monòleg vaig a estar sol, tindre que anar de ‘bolos’ sol, actuar sol, tornar-me’n sol.Vaig parlar amb Pasqual, em va presentar la proposta i sincerament em va agradar i va nàixer el projecte”.

– En Matant el temps aportes una pila de registres. Cantes, balles, rius, estàs trist, plores, és com una muntanya russa. Imagine que serà un treball esgotador i molt satisfactori com actor.Quina sensació tens al poc d’acabar la funció?.

– És molt bona la sensació, perquè a banda de la representació que vaig fer ací en la Mostra he estat obrint temporada en el Micalet setmana i mitja i he fet un ‘bolo’ en Paiporta.He notat que la reacció del públic és molt gratificant. La gent al mateix temps que plore, ric, m’ho passe bé o molt mal  reacciona igualment. No vull  amb açò ‘asustar’ a la gent dient que és un ‘dramón’. Pasqual sempre escriu els textos i té en la ment que la gent s’ho passe molt bé. Hi ha moments un poc més emotius però en general està fet perquè la gent s’ho passe bé.

–Aventurar-se a estar sol en l’escenari en un monòleg és un treball dur o fàcil?

––El treball ha sigut bastant dur. Perquè, ja t’ho pots imaginar, un espectacle d’una hora i mitja amb un persona sola és prou esgotador.

– Contes algunes  anècdotes que t’han passat en els  càstings.

–El monòleg va un poc sobre contar-los al públic ,que considere els meus amics, diverses circumstàncies que m’han passat en la vida, sobretot en la meua vida professional. Perquè jo ja els dic que per a mi va ser un pas important el dedicar-me professionalment al teatre, quan jo estava fent un treball rutinari d’oficina. Jo no volia morir-me sense saber que em passaria si jo em dedicara a d’açò. Aleshores, en el monòleg, jo expresse les meues il·lusions, el que  m’haguera agradat fer grans personatges o personatges importants, després totes les anècdotes que m’han pogut passar en els diversos càstings que he tingut.En fi, que és un poc obrir-me al públic.  Com si estigueres en una reunió d’amics que dius vaig a contar-los les batalletes de la mili, en el meu cas és contar-los les batalletes de la meua vida professional”.

Joan afirma que l’estructura de la representació  és en essència tal i com es va estrenar en la Mostra de Teatre d’Alcoi.

–És idèntica, igual. Estic molt agraït a la directora de l’espectacle, Pepa Miralles, jo he vist com ha  dirigit molts espectacles i  confiava plenament amb ella i  estic molt content del que ha fet i com m’ha guiat”.

Agraït al teatre i a ‘La Dependent’

–Eres molt conegut pel teu paper de Joaquim Falcó en l’Alqueria Blanca. Penses que  t’ha beneficiat o t’ha perjudicat en la teua carrera?

– Supose que  algun punt tindrà de benefici, en el fet de que la gent veja els cartells i et reconega. Sempre té un punt a favor. És un poc inevitable, tu dones una imatge i els productors de televisió i cine no volen anarse’n molt.

Per això jo sempre estic molt agraït a La Dependent perquè  ens dona l’oportunitat de fer moltes bogeries com puga ser des de ‘Bankabaret’ a totes les comèdies que hem fet de Pasqual o fer drama,o tragèdia com puga ser ‘Les dones de Lockerbie. En  el teatre pots fer més coses. En la del ‘Somriure de M. O’Hara’ patinava en escena. Això és un poc inconcebible en cine i televisió perquè ells van sobre segur i no volen arriscar-se molt ni fer experiments estranys.

Estic  molt agraït al teatre perquè em permet mostrar a la gent altres registres que no puc donar en cine i televisió”.

A Joan Gadea li agrada treballar en cine, teatre i televisió. Reconeix que ‘tot té les seues avantatges i inconvenients’.

No és penedeix de cap paper que ha interpretat i guarda els treballs que ha fet en pel·lícules i sèries com ‘Severo Ochoa’ o ‘Miguel Hernández’.També té molts bons records de la seua participació en ‘Mortadelo y Filemón’ o en les pel·lícules de Vicente Aranda.

‘L’aniversari de Don Eduardo’, un treball que li aporta molts bons records

En teatre amb  quina obra que has interpretat et quedaries?

-“Estic molt satisfet de totes, però m’enduria ‘ L’aniversari de Don Eduardo’. Es va donar una conjunció tal en tot l’equip. Hi havia gent que jo ni els coneixia. Gent de Castelló, de València el Joan Miquel Reig de Petrer i nosaltres Neus, Xavi Mira Pep Sellés i jo d’Alcoi.  Va ser tant el comboi i la creativitat en aquella època  de tot el que van traure que jo estic molt satisfet i molt content de l’espectacle que, de fet, va tindre un gran ressò.I vam tindre l’oportunitat de fer ‘bolos’ per Catalunya. Es va presentar en el Festival de Teatre de Tàrrega, i allò va ser un èxit. Vam fer gira per Catalunya i pel País Valencià, quan encara teniem el circuit.És l’obra que més bé m’ho he passat per tot, per la gent en la que treballava, érem tots una pinya, anàvem tots a una i això es nota. L’altre dia vaig estar passant-la a amics i amigues del teatre amateur d’Alcoi, perquè em senc molt orgullós.

I els explicava el pla de treball, com havia sorgit tot.Donant ànims i dient-los que amb pocs mitjans i molta imaginació es poden fer coses molt divertides. Sempre i quan estiguen tots a una”.

Joan Gadea confia que la situació del teatre torne a reviscolar amb el nou govern valencià. Està a favor d’una companyia estable de teatre ‘que donara oportunitat a la gent d’ací  que fins ara no ho hem tingut.

El govern anterior s’ho ha carregat de totes totes. La professió ha sigut molt menyspreada i no ens han fet cas. Jo envege als catalans perquè han sabut cuidar moltíssim als actors i actrius catalans i  de fet en Madrid se’ls rifen. Estan pràcticament tots treballant entre  Madrid i Barcelona. Jo estic molt orgullós de la professió valenciana perquè som fantàstics però  no han sabut contar ni confiar amb nosaltres”.

Joan, tu també eres dels que diu que seguiràs en el teatre mentre pugues?

– Fins que no m’abandonen les forces pense estar. També es veritat, hi ha que ser realistes, cada vegada hi ha menys oportunitats,  tens menys oportunitats perquè vas fen-te molt major i la gent jove va arrasant. Sempre que hi haja un paper que jo puga fer-ho, jo vull estar.  I confie molt en La Dependent, sé que podré fer moltes coses”.

Segur, i això es pot comprovar en el seu últim treball :‘Matant el temps’. Joan Gadea en plenitud interpretativa i de registres. Tot un ‘tour de force’ de l’actor alcoià per a gaudir d’un espectacle singular.