“Un truc qui me colle encore au coeur et au corps” (Souchon/ Voulzy 1977) “Quelcom que s’adhereix encara al cor i al cos” cantava Laurent Voulzy en Rockollection, una cançó de gran èxit cap als anys 1977/78, és a dir, alhora que “Matèria de Bretanya” s’obria camí per les nostres terres, per les nostres biblioteques. Ara, l’any 2021, la novel·leta, el “grapat de fulls” en prosa, de vegades més poètica que un vers, que ens ha deixat en heretatge Carmelina Sánchez-Cutillas, colpeja amb força inusitada i impregna l’esperit de records i de realitats.
Si alguna cosa impacta en la lectura contemporània és el vocabulari, perquè retorna als vells temps, en el meu cas no a Altea o a la Serra de Bèrnia, però sí a l’Alcoi dels anys seixanta, al barri de Santa Rosa sense edificar, al tren de baix, al pati dels salesians, al tramvia que els xicons vàrem esmicolar a la Glorieta… Sí paraules com vidriola, xamelo i xambi i expressions com armar un cartapell i anar a costura reviuen temps oblidats i gairebé soterrats, no sols personals sinó també familiars i col·lectius: tots teníem una vidriola a casa i la “hucha” era la del Domund. El meu avi jugava al xamelo a l’Iris i el xambilero es posava al carrer sant Francesc, cantó del Tap, que en aquell temps era l’accés al mercat, llavors la plaça.
En conseqüència, records de la realitat, de la memòria de l’escriptora i també del lector: als anys seixanta també hi havia paraules prohibides -com “parto”-, coses que no eren pecat, però que no eren convenients o ben vistes i ocultacions als xiquets de les coses de la vida: “un món on els xiquets venien de la Fira de Cocentaina». Érem innocents per ignorància.
No cal precisar que l’època de la República que na Sánchez-Cutillas descriu tan magistralment -sense pràcticament contar cap cosa concreta- és diferent, però la situació dels menuts no ho era tant.
En el seu cas, a Altea; en el meu, en els estius a la Goteta: matí al Postiguet, sota o al costat dels antics barracons, i horabaixa a l’Esplanada, amb gelat de Peret si teníem algun cèntim estalviat o disponible.
Pel que he vist, no hi ha versió en castellà -encara que no ho puc corroborar-, de la mateixa manera que “Mecanoscrit del segon origen” de Manuel de Pedrolo, escrita a la mateixa època i el gran triomf de la literatura catalana del segle XX i que encara es perllonga al XXI, no ha estat ben rebuda a la resta de l’estat.
Tal volta l’esperit d’ambdós llibres no és molt popular; al contrari, una traducció al francés de la Matèria tindria garantit l’aval popular: el públic francòfon té predilecció per aquest tipus d’històries d’infantesa. Així, d’entrada, “La guerra dels botons” de Louis Pergaud, “La glòria del meu pare” de Marcel Pagnol i “El xiquet i el riu” d’Henri Bosco -per cert, nebot de Don Bosco- podrien formar part d’aquest gènere literari a cavall entre la narrativa d’episodis infantils i l’assaig d’anàlisi o crítica social, omnipresents al llibre de l’alteana.
La segona part d’aquesta reflexió inclou una necessària autocrítica. El 1980, el professor Lluís Alpera sempre tenia a la boca la referència a “Matèria de Bretanya”, però confesse que no em va interessar gaire, com tampoc el conjunt dels estudis de Filologia Hispànica a la Universitat d’Alacant (UA) -que, precisament, va ser oficialment creada aquell any-. Així com Rafael Alemany tenia devoció per “La disputa de l’ase” d’Anselm Turmeda,
Alpera admirava i tractava de popularitzar l’obra de Carmelina Sánchez-Cutillas. A dita de tots, rectificar és de savis i quatre dècades més tard estic obligat de reconéixer la inadequada actitud dels temps d’universitari amb Matèria de Bretanya i d’Altea i d’Alcoi…
PD. La seua declaració com a escriptora de l’any 2020 per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i, més encara, l’exposició itinerant i el magnífic catàleg que ha promogut la UA contribueixen decisivament al fet que aquesta obra ocupe el lloc que mereix al panteó dels llibres il·lustres.
