El que coneixem, el que anomenem, idolatrem i idealitzem entès com a Mozart, és en realitat fruit de certes consecucions de canvis, de modes i d’estils i tecnologia, que poc o res tenen a veure amb el missatge primigeni de l’artista.

A dia de hui, el concepte Mozart i tot el que l’envolta emmascara molts detalls de la seua música, i partim de la idea que tota la seua producció és excel·lent, sinó la millor de la història. Cert o no, i us diré que en algunes de les seues obres altres compositors el poden superar, encara que aquest no és el tema, cap de les notes que tenim en ment sobre ell es correspon a la realitat. El so reconegut com a seu, les melodies que tenim al cap sobre el seu repertori, son sols una lleugera aparença, i res a veure tenen a com sonava de veritat el mestre de Salzburg als seus dies. M’explique:

Tant amb el mestre Mozart com amb tants altres, la manera que tenim de fer sonar les seues obres a dia de hui, dista poc o bastant segons ens endinsem en el passat. Els instruments que palpem hui en dia no són els mateixos que al 1800, per exemple, ni la manera d’assistir als concerts tampoc. Uns arcs lleugerament més corbats més propers als de construcció barroca que als moderns de hui en dia, instruments sense tanta mecanització, i cordes fetes sols de budell d’animal en compte de les actuals entorxades i metàl·liques, condicionen el si fem us o no d’un instrument veraç amb la història. No estic per tant acusant de fer falsedats a tots qui interpretem obres de més d’un segle enrere amb instruments del nostre temps, però cal saber, que les mateixes partitures no hagueren sonat així fa un parell de segles.

Trobem cada vegada més presents les interpretacions historicistes, amb instruments que calquen les construccions pròpies de segles enrere, cosa molt correcta però que tampoc ha de ser ara una substitució a mode de revisionisme de la història de la música amb el repertori existent; ara be, hem de tenir present, que aquesta brillantor, fraseig i ornaments que apliquem a cert repertori mozartià de hui en dia, no correspon ni un xic a com el mestre va concebre les seues simfonies o concerts. Tenim en ment un Mozart brillant, enèrgic i sobretot molt vibrat, cosa que en el moment, la utilització del vibrato es considerava corresponent a una interpretació vulgar i sols festiva, per festes i borratxos, traduïble hui en dia per una xarangueta de berbena… Res semblant quedaria a les nostres oïdes però, si agafem el seu instrument mateix que reposa a la seua pròpia casa a Salzburg i interpretem la primera de les seues obres que ens vingueren al cap. Un so més blanet, fosc i dòcil envairia les seues notes. Cap vibrato a cap nota llarga, i cap articulació o fraseig amb l’agilitat que hui tenim en ment. Un timbre també més tancat i amb menys projecció, fruit que a l’època, la referència per afinar el La central del violí eren entre 415Hz i 430Hz, i no els altíssims i brillants 442 dels nostres dies.

Un grapat de dades al cap i a la fi, que no sabem si el propi Mozart aprovaria per les interpretacions del seu repertori amb el material dels nostres dies, però que de segur, hem de tenir en compte, ja que el Mozart que acabem d’escoltar al darrer concert, anunci de televisió o cançoneta adaptada per nens menuts, mai va existir; com també podem aplicar a tants i tants altres autors d’un passat no molt llunyà.