Llegir Murta i els Minairons, novel·la de la prolífica escriptora alcoiana Mercè Climent suposa endinsar-nos en una tendra història on la màgia esdevé protagonista de la mà d’una xiqueta innocent, menuda amb dos clotets a la cara, i dels seus amics, un éssers diminuts, entremaliats i feiners: els minairons.

Moltes coses podrien destacar-se d’aquesta novel·la. Tanmateix, allò que més crida l’atenció és la màgia i com aquesta és tractada al llarg de la narració. La màgia és consubstancial a la infantesa, i fins i tot convenient i necessària. La màgia té el poder innat de desenvolupar la imaginació d’aquells més petits, alhora que els obre les portes del somni on tot pot arribar a ser possible.

Qui i si no, de petit, no s’ha emocionat amb l’exhibició pública de la màgia, ja sia en forma de trucs de difícil explicació lògica, o de contes de fades, les quals amb una vareta feien realitat allò desitjat? O de la famosa llàntia d’Aladí? O la màgia negra de la bruixa de la Blancaneus?

Aquesta descoberta innocent de fer possible allò inexplicable i que l’espectador entre en un món nou, té molt a veure amb el conte per excel·lència que parla dels dos món paral·lels, com ara Alícia al País de les Meravelles, de Lewis Carroll on descobrirem, juntament amb la protagonista Alícia, un món de fantasia on res té a veure amb la realitat del món que vivim.

Quelcom semblant fa Mercè Climent a la seua obra. L’autora ofereix la seua mà al lector i el convida a descobrir la màgia. Una màgia que comença a fer-se visible al paratge alzireny de La Murta, amb un rerefons d’exuberant vegetació on no hi pot faltar la murta, planta màgica, amb una sèrie de llegendes sobre les seues propietats i disposició de les fulles i flors. La tríada al voltant de la màgia ja ens ha estat presentada: el paratge, la xiqueta i la planta, tots tres amb el mateix nom.

A partir d’aquest moment, asseguts a la primera fila, observem i descobrim, una sèrie de fets inexplicables al mateix temps que ho fa l’autora, convertida en protagonista, doncs l’acció és narrada en primera persona: eriçons i libèl·lules que apareixen, borruscalls de neu que cauen d’un cel que no té cap núvol, etc.

La novel·la ens presenta un concepte de màgia viva que sura en tota l’obra i que anirem descobrim pam a pam, com més coneguem Murta i el seu món misteriós, que tot i no deixar de ser el d’una xiqueta de la seua edat, amb les seues il·lusions i fantasies, aquestes tindran llur correspondència immediata amb el món i no romandran a l’imaginari de la nena com si foren somnis o propostes irrealitzables.

Però la màgia de Murta no es queda a terres de La Ribera del Xúquer. Viatjarà amb el seu pare al Pirineu lleidatà, on trobarà el seu recer al petit poble de Llavorsí, i més concretament a la casa de la Senyora Meritxell. Aquest personatge, és una dona a mitjan camí entre bruixa (pel seu aspecte descurat o per la singularitat de la casa on vivia) i maga (perquè conviu amb fets màgics, que ningú no podrà explicar de cap manera lògica).

L’explosió de la màgia arribarà amb l’aparició dels minairons. Murta sorprengué l’autora en destapar un petit canutet de Ca Meritxell, d’on van aparèixer uns petits éssers d’alçada microscòpica, que basen la seua força en la multitud i el treball de tots plegats, el qual reclamaran insistentment fins que se’ls hi encarregue una comesa.

A canvi, però, procuren l’obediència estricta en el compliment de la feina i quan toca retirada, sota la consigna de “Minairons, a dintre” el núvol format per l’enorme contingent d’éssers diminuts enfilen el tub i en restaran a l’interior fins que, novament, el tap torne a ser enretirat. Màgia en estat pur, si ho voleu.

Els minairons no poden viure en llibertat doncs no en saben, d’organització. O són governats i dirigits per aquell que els allibera, o l’anarquia regnarà per tot el seu món.

El llibre de Mercè Climent és un llibre màgic que resta tancat amb els Minairons i Murta dins les planes. Potser si us l’apropeu a l’oïda, escoltareu la veu dels Minairons projectant allò de “Què farem, què direm, feina, feina”. Doncs això: aneu per feina. Llegiu-vos la novel·la del cap a la fi, i en acabar-la, digueu:

– Adéu Murta!
– Minairons, a dintre!

I s’haurà acabat la màgia, tal i com s’haurà acabat el llibre.