Setembre; aquell mes que sembla ser, a efectes pràctics, el primer de l’any. De l’any de feina, d’estudis, de les dues coses, i de tornar a començar, o al menys reprendre de nou el que fèiem de fa temps. Seguir amb la feina, un curs nou al cole, o pot ser una etapa nova amb tots aquells qui salten a la universitat, batxillerat, o canvien simplement de fase i grau.

Com a cada curs nou que comença, tot estudiant ha d’agafar de nou l’hàbit, la costum i la rutina que li pertoca pel dia a dia els propers set o huit mesos, i aquí, els estudiants de música, tampoc sen lliuren. Les tècniques d’estudi, depenen de les matèries, les seues peculiaritats, i també la manera de ser de l’alumne, i varien immensament si ens referim a assignatures pràctiques, teòriques, a llarg termini, a curt… Però hi ha una paraula que segurament la música és la que agafa de manera més ferma, i no és altra que la Constància.

Els estudis de música, com molt poèticament s’afirma, sense perdre cap mínim de realitat; són ciència, són física i són llengua. Les ones sonores són pura física, i si les estudiem, fem ciència d’elles. La seua lectura i proporció a la partitura és pura matemàtica, i si ho combinem tot junt per tractar de dir alguna cosa, la convertim en llengua. Paraules precioses totes juntes sí, però, a la pràctica, com podem fer música amb tot plegat? Doncs abans de voler fer ni tan sols una petita frase musical, ens caldrà dominar algun tipus de tècnica, tant siga compositiva, com amb un instrument. És aquí la clau. L’instrument, la ferramenta. Tot i que a molts dels grans músics de la història els recordem per ser compositors o directors, tots tenien un instrument a les mans, o més d’un. El primer contacte amb la música, sempre és l’instrument. La ferramenta.

La pràctica musical, necessita sempre d’un instrument, i aquest, respecte al seu aprenentatge, necessita d’un treball diari, constant, i que pedra a pedra, rajol a rajol, construeix una estructura durant anys que permet a la fi tenir tot un gratacels de possibilitats interpretatives. Molts nous i joves estudiants de música que fa unes poques setmanes encetaren el curs, cal que entenguen les necessitats que demana aquesta praxi i el seu instrument, però més important és que s’entenga a casa, per part de tots aquests pares que “apunten” els seus fills “a música”. Estudiar música no pot ser entès com a una simple extraescolar més. Es tracta d’una materia que ha d’estar present quasi al dia a dia. No es pot anar de classe a classe d’instrument “i tire per que em toca” com al joc de la oca. No es tracta d’un esport al que el xiquet va, i no cal que entrene a casa, sols amb l’entrenament setmanal, tenen suficient. Tampoc es tracta d’una assignatura teòrica on amb un poc de memòria basta, i inclús amb una nit sense dormir de “colzes” abans de l’examen, es poden salvar els mobles. Tocar un instrument necessita de presència al nostre cos al dia a dia. L’objectiu primer, i també últim, ha de ser el de fer l’instrument musical pràcticament una extensió del nostre cos. Porta anys sí, però si aquesta idea no hi és present des del principi, no te cap sentit “apuntar el xiquet a música”. Per suposat açò no vol dir que tots els nens que estrenen un instrument aquest curs, s’hagen de dedicar professionalment, però aquesta pràctica, els aportarà valors, constància, capacitat d’esforç, i sobretot, que és l’única manera de fer un progrés, on si aquest no existeix; per a l’alumne, ni serà divertit, ni podrà gaudir, ni podrà seguir aprenent.

Cal sempre adaptar l’horari d’estudi musical a la edat, al temps disponible i a les situacions familiars, però s’ha de prendre al menys amb la mateixa serietat que qualsevol assignatura més d’escola. Si llengua, àlgebra o història, demanen una hora cada vesprada de deures o estudi, amb l’instrument hauríem de dir que no mereix menys. Com diu un molt bon company i col·lega músic als seus alumnes. “Has d’estudiar l’instrument tots els dies que menges”. –“Jo menje cada dia, llavors?”.

-Voilà