A principis del 2019, l’editorial Bromera, a partir d’una inquietud del seu editor en cap Gonçal López-Pampló, em planteja el repte de fer un àlbum il·lustrat de temàtica política, sense atrinxeraments ni lliçons, que poguera transcendir el preestablert hàbitat de l’àlbum il·lustrat: el públic infantil.

Amb el text de Martin Niemöller com a punt de partida, va passar el que sempre ens han repetit que no fem mai: començar la casa per la teulada. Potser per deformació professional o per la meua viciada estructura mental com a il·lustrador, vaig veure ràpidament el text traduït a l’idioma visual de “13 Rue del Percebe”, si és que els estils poden assemblar-se als idiomes quant a llenguatges gràfics i amb, òbviament, una tonalitat menys humorística. En conseqüència, cada paràgraf es va anar adaptant perfectament als plecs del desplegable com una cosa que sempre havia estat allí.

Com en un joc de correspondències i amb una xicoteta i maldestra maqueta entre les mans, vaig tornar el repte a Gonçal, el qual, també després de passar-lo pel filtre de la seva deformació professional, li va donar forma de llibre: el desplegable seria la conclusió d’una introducció que aprofundira en el concepte que tots som part d’una entitat major, que ningú no és una illa per si mateix, sinó una peça del continent.

Aquell text del pastor luterà alemany Martin Niemöller, deia així: “Quan els nazis vingueren a pels comunistes, jo no vaig alçar la veu, perquè no era comunista. / Quan empresonaren els socialdemòcrates, jo no vaig alçar la veu, perquè no era socialdemòcrata. / Quan vingueren a pels sindicalistes, jo no vaig alçar la veu, perquè jo no era sindicalista. / Quan anaren a pels jueus, jo no vaig alçar la veu, perquè no era jueu. / Quan vingueren a per mi, ja no hi havia ningú que poguera protestar”.

D’aquell àlbum il·lustrat, presentat el 2021, naix aquesta exposició, on s’ha pretès anar més enllà i, igual que el protagonista en el trajecte de tornada del treball a casa, fer partícip l’espectador en una experiència immersiva, amb la intencionalitat de fer-nos sentir assenyalats per un dit que ens faça reflexionar: què faríem nosaltres si un país no massa llunyà fora envaït, o si una pandèmia irrompera a la nostra societat, o si a un veí se li restaren els seus drets fonamentals simplement per haver nascut uns quilòmetres més allà d’una frontera, o si… i un tristament llarg etcètera.

L’exposició es pot veure a la Seu de Fundación Mutua Levante a plaça d’espanya, 16 (Alcoi) fins al 28 d’abril. De dilluns a divendres de 10’00 a 13’00 i de 17’00 a 20’00.