És clar que vivim en una societat molt activa, en el que al tema acústic pertoca. És clar que el soroll, voluntari o residual, més necessari o menys, acaba ocupant una part al menys notable de la nostra jornada; però no podem negar, que basem gran part de la nostra viva, amb envoltar-la a plaer de soroll. Ningú pot negar que alguna vegada hagi llençat un petard, hagi assistit a una mascletà, o que ni tan sols hagi explotat un globus per diversió. Llavors aquí, l’irrebatible prova, que ens divertim amb el soroll, i ens sembla adient, si és a nosaltres a qui plau, i per suposat, que ens dona igual qui puga haver als voltants i les seues circumstàncies.
Més enllà sobre aquesta reflexió sobre l’impacte sonor, vos portaré el tema a tot el contrari, a gaudir de l’oposat al soroll i els decibels en excés, i en especial, a aquesta manca d’ones. Partirem d’unes setmanes enrere, quan em vaig trobar novament formant part de l’orquestra, on tots plegats ens trobàvem interpretant l’últim moviment de la darrera simfonia del gran Gustav Mahler, la seu immortal novena. Un adagio que poc a poc, i amb cada nota que camina cap al final, va apagant l’orquestra mil·límetre a mil·límetre de partitura, per deixar sols a la corda sonant, amb un fil de so i tots con sordino. Un fil de veu, un últim alè sonor, que a la vegada es personifica en la darrera nota del mestre Mahler, on aquest mateix pensava que el seu cor no sobreviuria ni tan sols a l’últim compàs, i és aquí on musicalment es va acomiadar de tots nosaltres. Un màgic silenci que fon l’ultima nota amb el restant a la sala, on no s’esbrina on acaba l’últim moviment dels músics de l’orquestra, on comença el silenci, i on queda el propi so de la sala. Un decrescendo a niente, de més de cinc minuts, purament màgic, introspectiu i visceral.

Doncs be, molta part de l’audiència, en compte de tractar de gaudir d’aquesta desfeta del so, de la última nota, i del silenci final, simplement es menejaren a les butaques amb aquella clara indirecta, com quan un neteja la gola, de fer saber el seu imponent i falsament discret “oiga, ¿se ha acabado ya esto?”. Una vulgar, però especialment trista reacció, cap al que és pot ser el més preciós dels silencis que cap humà pot escoltar, i no es altre, que el que precedeix l’Adagio final de la novena de Mahler. Si un busca enregistraments, per suposat que trobarà el sant grial amb aquesta peça i compositor, al famós festival de Lucerne, amb el mestre Abbado a la batuta, on passen més de cinc minuts de rellotge de pur i absolut silenci des de que es fon l’ultima nota als violins i la primera discreta palmada d’aplaudiments… Un silenci que forma inclús par de l’obra, i que així ho feu possible el públic d’aquella màgica vesprada. Un públic que apart de gaudir del seu propi i personal silenci, amb tot el que allò significa, va deixar gaudir al seient de darrere, davant, dreta, esquerra, dalt, i baix… també de fer possible aquella màgica plegats.

No to ha d’acabar amb un xim pum colossal, no tot ha d’acabar amb el més gran dels focs artificials i petards, encara que seguim parlant de música. El silenci, pot ser la major màgia per a un final de simfonia. Una reflexió, un instant de pau, elevar-nos al cel, o imaginar que la música mor en pau cap al cel, i som nosaltres qui l’acompanyem en aquest màgic camí. Ens queda molt que aprendre sincerament com a audiència de concert en aquest país. Com a consumidors de repertori, i com a consumidors de repertori en majúscules, no tot és festa ni tot és xaranga, no tot acaba amb un petard en l’aire, ni tot te per què acabar com el bombo final d’un pasdoble qualsevol. No tot pot tenir pànic al silenci. Segons quin repertori consumim, necessitem una etiqueta; no en la nostra vestimenta, sinó en el comportament i acceptació de la música que consumim, perquè no estem sols a l’auditori; tenim la resta del públic, i en especial, tenim eixos músics que han deixat anar l’ultima nota d’entre els seus dits, que son els primers mereixedors de gaudir a vegades, de cert silenci; de cert silenci, al que alguns encara tenen un immens i egoista pànic.