Un amic de mon pare, anomenat Camilo «Regolí», feia servir  «paraules sarcòfagues» quan volia traslladar un pensament inefable amb l’expressió més estrambótica possible. «Sicalipsi, imperenne, perifràstic..» podien ser-ne un bon exemple.

Tipografia la Moderna  és una revista elaborada no sols amb paraules sarcòfagues sinó també amb continguts sarcòfags, una mescla explosiva d’ironia i intel·ligència, més a prop del botxinxe que de l’Acadèmia ortopèdica (ja m’ha eixit una paraula sarcòfaga).

Es més, crec que tota la redacció de Tipografia la Moderna és completament sarcòfaga perquè el prisma amb què observen el món és d’una lucidesa total, sempre  filtrada per ulleres de cul de got i  el punt lisèrgic del café-licor. Una espècie de monstre frankestein amb cos d’Arnold Swatzeneguer i cervell de Gatito Limpio.

Tipografia la Moderna té amb Pep Sou  i la seua “Microcoraeta” un cirurgià  de l’univers sarcòfag  de l’alcoiania profunda. A partir d’una expressió del carrer  és capaç de radiografiar quadres de costums ancestrals i  arquetipus de la memòria col·lectiva. Tot ben adobat d’una ficció en la què Tirisiti acaba essent el Superman de Buidaoli.

Ben al contrari Pep Jordà i Javier Llopis, en el seus textos, no busquen el relat. Ells fan teoria. La seua anàlisi de la vida quotidiana  és un desgavell tan erudit i obliqu com el dels cronopios de Julio Cortázar. Amb els anys és molt probable que la lingüística els faça un monument  a l’alçada del Tio de la Vara o, fins i tot, un carrer  de la categoria de l’Alameda Camilo Sesto.

Els filòlegs del futur  hauran de reconéixer en les figures de  Pep Jordà i Javier Llopis la seua aportació als estudis lingüístics perquè de la mateixa manera que Cervantes va crear la «Síndrome Quijote» per a descriure la distorsió cerebral  provocada per la saturació de lectures de cavalleries, podrà parlar-se  de la «Síndrome Tipografia  la Moderna» per un excés de lectures sarcòfagues i la conseqüent intoxicació de bestiari local.

Sense anar més lluny em confesse un lector afectat. Des que Pep Jordà i Javier Llopis mamprengueren aquesta revista digital, el meu cap està envaït per paraules i pensaments sarcòfags. Ha arribat a tal extrem l’addicció  a  Tipografia La Moderna que dic «ara ja em puc morir» quan acabe un article o organitze la setmana sols en tres dies seguint les pautes de la Trilogia Festera, la Trilogía Nadalenca o la Trilogía Modernista.

El meu pensament i el meu lèxic, doncs, estan  afectats per la Síndrome  i a hores d’ara sóc víctima d’una metamorfosi tan dramàtica com la panderola de Kafka. De ser un tipus interessat en molts temes m’he convertit en una magüela només fascinat per la hipòtesi d’un carrer Entença acabat del tot; d’home voluntariós he passat a mitjamenqueda davant l’alçada dels líders locals. Tant ha canviat  tot que en compte de bon ciutadà ara sóc un micapà que pegue voltes i voltes als ponts  com els hàmsters  en una rodeta de laboratori.

Ara bé també,  he de dir que ningú no se n’escapa de la Síndrome: perquè veig tothora en la televisió els nostres dirigents tan flatosos com el Capità de Xavier  Castillo i els alcoians més somordos que mai: «moato hem vingut a fer el boato». Així que em trobe, per culpa de  Tipografia  La Moderna naufragant  en una crisi total que arribat a afectar, fins i tot, el meu ordre moral.

Només així s’explica la confusió que patisc a l’hora de discriminar entre el bé i el mal, les virtuts i els defectes. Si no, ¿com s’explica que la perseverança de Pep Jordà  l’haja convertit en un posma  i la perspicàcia de Javier Llopis en un enze? ¿Com s’explica que Manolo Antolí, un home de trellat i pintor d’un món tan líric, haja caigut en el parany que aquests dos intoxicadors sarcòfags, Pep Jordà i Javier Llopis li han parat? Resposta: Manolo Antolí pateix també la Síndrome Tipografia la Moderna i on abans veia les figures estilitzades del  Greco  ara només distingeix cartells de la Romeria de la Font Roja. Li passa com a mi que cada volta que òbric la boca em pense que estic en l’entreacte d’un sainet.

Amb tanta confusió no ens queda altre remei que acudir al “Diccionari” de Pep Jordà i Javier Llopis per aclarir el nostre estat  bascós -i crec que el de tota la societat-  que navega entre la catalèpsia, el desfici, l’abranor i el fistro metafísic de Chiquito de la Calzada.