Destacados
Cultura
Alchoyano o quan la moral entra per la porta l’ortografia ix per la finestra
Aproximació a dos clubs separats per set-cents quilòmetres i una hac
L’altre dia a la una de la matinada els oients del “El Larguero” es van assabentar que a Cadis hi ha un club que s’anomena Alchoyano. Exactament. Com el nostre però amb hac. ¿Es tractava d’una broma? ¿Algú volia aprofitar-se de l’estirada mediàtica del nostre heroic Deportivo? ¿Era un senyal més de que s’apropa la […]
Cultura
Atrezzo
Una hibridació entre paraula i imatge
La Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Muro va inaugurar el darrer divendres l’exposició «Attrezzo», del pintor alcoià Josep Sou que, en paraules de la regidora Consuelo Cascant “és una persona compromesa des de sempre amb la societat i amb la cultura, que des del seu lloc al món ens fa la vida millor, ens […]
Cultura
«Los gallinazos sin plumas» (1954) de Julio Ramón Ribeyro
  En lo sucesivo, un hito de la literatura urbana ocupa nuestra atención tras atravesar el inmenso Océano Atlántico hace ya unas cuantas décadas; obra de un hombre venido del Nuevo Mundo. El cuento neorrealista Los gallinazos sin plumas (1954) de Julio Ramón Ribeyro ((Lima, 31 de agosto de 1929 – 4 de diciembre de […]
Cultura
Per Alcoi i per Sant Jordi
Tanmateix tots tres –Jordà, Llopis i Antolí- s’acosten a l’univers fester sense fer sang. Són esplèndidament contradictoris...
Jordi Botella, 15/06/2020

Podríem parlar de la festa de Moros i Cristians d’Alcoi com la festa d’un poble contradictori que fa de la memòria un present continu, abraça la derrota amb dignitat i valora la victòria sense massa entusiasme.

Podríem parlar així dels Moros i Cristians d’Alcoi, d’una forma poètica. Però m’agrada més com ho fan Pep Jordà i Javier Llopis, que tracten la nostra festa amb una ironia elegant, mai susceptible de ser entesa com propaganda turística o exaltació litúrgica.

En els textos de Pep Jordà i Javier Llopis les contradiccions internes que desperten els pasdobles dianers escoltats amb la ressaca de la Nit dels Músics, l’olor de pólvora de l’arcabús encara calent o la túnica planxada i  a punt per iniciar el ritual de la metamorfosi… deriven en una mirada escèptica. Inclús diria que tendra, I, sobretot, una mirada tan intel·ligent que al seu costat tota la retòrica que ha alimentat els últims cinquanta anys festers  resta més amoixamada que el lleó de la Metro Goldwin Mayer.

Pep Jordà i Javier Llopis no són festers, però serien uns perfectes  cagafilaes. No sabrien mai on pondre: els molestaria l’escata dels Muntanyesos i la faixa dels Contrabandistes, les corretgetes, les xapetes, les agulletes… I què vaig a dir del pintor Manolo Antolí que s’escandalitzaria tothora amb els  dissenys de tratges i boatos, sempre en equilibri arriscat entre les llegendes de les Mil i una Nits, Espartaco, els herois galàctics o un Concurs de Drag Queens.

Tanmateix tots tres –Jordà, Llopis i Antolí- s’acosten a l’univers fester sense fer sang. Són esplèndidament contradictoris i com en el poema de Salvador Espriu  “estimen aquesta vella, covarda, tan salvatge festa” i jo afegiria, parafrasejant un bufat a la porta del Bar Dharma:  “vella i borratxa… botifarra¡” . En el fons, i encara que no els faça massa gràcia, amb tanta dedicació erudita a la monografia  local, duen camí d’esdevenir uns clàssics  i que se’ls dedique un carrer al Polígon Cotes Altes al costat de Radio Alcoi i el Diari Ciudad.

Pep Jordà i Javier Llopis en compte d’aprofitar  el seu humor per a escriure un sainet com cal se n’agracien rebufant-se-la d’il·luminats historicistes i defensors de les essències. Algú podria titllar-los d’iconoclastes, però jo crec que en ells trobem la millor tradició canalla,  imperenne  i republicana. Darrere la seua mirada s’arrecera l’elogi dels botxinxes, dels xamadors de coto-i-cau i de tot l’univers antiheroic que arranca en els cartutxeros, conserges, xambiteros, malditos  i culmina en el Tirisiti amb  el seu vol cap al nihilisme més absolut.

Front a la festa de Moros i Cristians multitudinària, espectacular i glamorosa ells reivindiquen una mirada filtrada pel prisma lisèrgic del cafè-licor sense els atenuants imperialistes de la Coca-Cola  ni el toc impostor de la mentideta. Front a les filaes convertides hui en regnes de la coentor i la cardamenta ells defensen els menús de cacaus i tramussols. Front a l’èpica de Don Pelayo ells s’enxorlen amb la perruca de Puça .

Amb tot aquest pastitx ells han escrit un llibre, irreverent i – ara faré servir un qualificatiu cursi que ells  mai no voldrien escoltar- “entranyable”. Un llibre tan contradictori com ho som tots els que vivim en aquest poble,  sempre  a meitat de camí entre la Revolució del Petroli  i el Xavi Castillo de “açò ho pague jo”. En el fons les seues pàgines  festeres reflexen la contradicció d’un poble capaç de tindre dos patrons contradictoris: Jordi, “Matamoros”,  i Mauro, etimològicament, “moro”. Com canta Antonio Machín en el seu bolero: “cómo se  pueden querer dos Alcoi  a la vez y no estar loco”.

 

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario