L’any 1978, Rafael Gabriel Juan Múgica Celaya Leceta, més conegut con Gabriel Celaya campió de la poesia social publicava en la col•lecció Hiperión el poemari Iberia sumergida. Entre els poemes hi havia un Eusko-Iberos en Levante (que pel seu interès reproduïm al final d’aquest línies) on es transcriu part del text d’un dels ploms trobats al santuari iber de la Serreta.
¿I què té a veure la poesia social d’un autor basc amb uns ploms escrits amb alfabet grec (jònic) i alfabet ibèric trobats al terme municipal? Doncs realment rés. Però per aquella època l’Estat espanyol vivia una situació semblant a la que viu en l’actualitat. Dominat per un govern centralista i autoritari que provocava que molts intel•lectuals en general i escriptors en particular se’n tornaren a les seues llengües vernacles no només com a reivindicació del que era propi sinó –sobretot- com reacció a un franquisme que exigia unitat religiosa i lingüística als ciutadans. La qual cosa deixava fora de joc a tot aquell que no exercira el pensament catòlic ni parlara l’idioma castellà. Altrament anomenat cristià. Recorden aquell popular ‘Hable usted en cristiano’ tran freqüentment utilitzat –encara- per funcionaris i forces de seguretat.
Davant d’aquesta tornada als arrels els autors que sent nacionalistes i antifranquistes no es van vore amb força d’escriure en la llengua pròpia (perquè no podien, no sabien o no volien) van haver de buscar una tercera via. Alguns, com Gabriel Celaya, la van trobar en les teories del historiador Ramón Menéndez Pidal que assenyalaven els bascos com els primers pobladors de la Península Ibérica i per tant com els únics espanyols genuïns. De forma que reivindicar la cultura ibèrica per a ells es va convertir en una manera de reafirmar-se com a bascos, sense cap necessitat d’escriure en euskera.
Si a això afegim el fet que els poblats ibèrics situats a les actuals comarques de L’Alcoià i el Comtat (l’anomenada Contestania) van gaudir d’una important activitat a l’època cosa fàcil de deduir arran les nombroses troballes que hi ha al Museu Arqueòlogic Municipal d’Alcoi i si a més es té en compte que el ploms de la Serreta, estan considerats com una de les claus capaces d’obrir el pany de la misteriosa escriptura ibera, la relació basc-iber-alcoià-contestà ja estava servida. Ara només faltava que Celaya arribara i la incluira en un poema.
Per si els queda cap dubte sobre la dicotomia Iberia / España, estat autèntic / artificial adjuntem la declaracions que Celaya va fer el 29 d’abril de 1978, a propòsit de la publicació de Iberia sumergida, a l’aleshores diari progressista El Pais, on explicava que el seu era ‘un llibre de poesia històrica al voltant del sotmetiment, per part de l’Estat, de les primitives tribus iberes. Iberia i l’Estat espanyol estaven en contradicció. Iberia era el més autèntic i l’Estat espanyol una construcció amb la qual es tractava de desmuntar les comunitats tribals.’
Opinió que, curiosament, comparteix –d’alguna manera- amb l’escriptor alcoià Jordi Botella quan en el capítol 40 de la seua novel•la L’Edat del Gel (publicada per Tipografia La Moderna) diu: ‘La paraula ‘España’ és sinònim de: imperi, exèrcit, religió catòlica, idioma i cultures mesetàries, gastronomia carnívora i autoritarisme. En canvi ‘Ibèria’ és sinònim de: federalisme, pacifisme, laïcisme, idioma i cultures perifèriques, gastronomia vegetariana i tolerància’.
Sobre aquest respecte el grup de rock&roll ‘Heroes del Silencio’ també va dir la seua en composar amb el títol original del llibre Iberia Sumergida una de les seves cançons més suggestives, número 1 en els 40 Principals per dos vegades i de la qual es va fer un videoclip que va guanyar el Premi Ondas l’any 1995
Gabriel Celaya (Hernani, 1911 – Madrid 1991) poeta basc en llengua castellana, pertanyent a la generació literària de postguerra i un dels més destacats representants, junt a Blas de Otero, de la denominada poesia compromesa. Entre 1927 i 1935 va viure a la Residencia de Estudiantes, on va conèixer a Federico García Lorca. L’any 1986 va ser guardonat amb el Premio Nacional de las Letras Españolas
EUSKO-IBEROS EN LEVANTE
Desde un lugar olvidado, quizá cerca de Armenia,
navegando por el mar donde los dioses se asaltan
o se aman y se olvida, y sonríen ausentes
-Mare Nostrum, Mar de ellos-
Nuestras itsasuntzi(1) llegaron a esta ibar(2) que llamamos
Iberia,
y nosotros, eusko-iberos, dejamos de ser ibiles(3) y añoramos la
tierra,
hermana de las aguas, madre de las cavernas,
amada en los secretos laberintos del toro,
donde el Viento Solar, la Serpiente y la Virgen, y Sugir, el
herrero
nos contaban de nuevo la historia de un comienzo.
¡Erribera(4), país del calor hecho nuestro!
Erribera y no Iberia como se dijo luego!,
en donde dominamos a los dioses sin rostro. ¡Urzi(5)
redescubierto!
Veníamos cansados. Y de pronto encontramos
un detalle, una flor ferozmente fulgente
en la extensión perdida del desierto Sudeste;
y besamos los labios de ansiedad expirada que allí se
desmayaban,
y fue como un amor, un nuevo Medzamor(6)—aquel lugar de
origen
del que un día partimos -ese lugar cambiante
del litoral azul, de la mar deslumbrante, las salinas absortas
en su blancura ciega; y en la noche, enterrada
la plata viva y móvil; y en las rocas, el oro; y el azur en la
arena;
y las flores del cobre vitriolo en cualquiera charca;
y el bórax, y el cinabrio, y el estaño, y el plomo
que estaban esperando que nuestra metalurgia
como allá en Medzamor, volviera luminosos.
Nosotros, eusko-iberos, extrajimos riqueza
de la tierra y del mar, del subsuelo y del agua
que esconde en sus tinieblas la vida atesorada
del esturión, la murena, la ostra roja, el escombro.
En Saxi, en Adra, en Baria, y en Urzi, y en Ulia —nombres
euskaldunes—
quedan aún recuerdos de nuestras pesquerías:
Olaiogarom, oxígarom, oneigarom, hydrogarom llamaban
al garum con aceite, con vinagre, con vino o bien sólo con
agua
que después imitaron en Baisippo y Cetraira,
como la taricheia(7) basca y sus preparados:
Las melandryai(8) grasientas, el sociorum(9) negro, la
mendraska(10).
¡Ruinas de pesquerías, ruinas de minerías, ruinas de
factorías!
sois huellas de los vascos que un día aquí asentaron.
Viniendo de otro mundo por aquí pasamos.
Vinimos navegando, nos fuimos tierra adentro
hasta dar en Kant-Abre(11) con algo sólo nuestro.
Nosotros, eusko-iberos, aunque no lo escribimos,
somos hijos de un código genético implacable,
rubios de ojos azules del mar y del desierto,
de los mares sin nombre y de unas tierras lejanas:
Nosotros, sin historia, somos la historia misma:
Aquella nunca escrita; la revuelta en el centro.
Hemos visto pasar milenios abrasivos, sales secas
mordientes,
ácidos de fuego, torrentes, violencias, feroces cales vivas y
mierda ¡tanta mierda! hermanos bereberes, iberos
africanos
Mas nada ha transtornado nuestro ser en lo nuestro.
¿Quién habla aún el ibero si no somos nosotros?
En el Plomo de Alcoy dejamos un recuerdo que aún hoy
puede leerse:
IRIKE ORTI GABOKAN DADULA BASK
IUNSTIR SALIRG BASIRTIR SABARI.
No puede traducirse pero puede escucharse
y un vasco cuando oye la llamada remota de este lenguaje
ibero
cree en sueltos que ]o entiende, comprende que es el suyo,
y ese puro sonido materno en él remueve
el sentido escondido de algo que un día supo
antes de los romanos, los godos y los moros.
Zutik(12), vascos, zutik frente a los invasores.
Sois los últimos iberos. Defendeos
que también los españoles son, en Iberia, extranjeros.
—————————————————————————————————————————————
1. Naves, en euskera.
2. Ribera, en euskera.
3. Navegantes, en euskera.
4. País caluroso, en euskera.
5. Urzi: Almería.
6. Complejo metalúrgico del III milenio antes de nuestra era recién descubierto en Armenia, de donde vinieron los vascos.
7. Industria de salazón y conservas.
8. Hocicos y palares de esturión
9. El garum ibero, negruzo, era el más apreciado.
10. El castellano, hijada.
11. Cantabria, de Kant (cerca) y Abre o Ebro (río): Cerca del río.
12. En pie, dicho en euskera.
