Pep Jordá va presentar l’exposició de Roc Candela en un acte que va comptar amb massiva assistència de públic. L’exposició es podrà visitar fins a finals de desembre a la Fundación Mutua Levante en horari de 10 a 13 hores i de 15 a 20 hores de dilluns a divendres. Pel seu interès reproduïm íntegre el text de la presentació.  

La primera vegada que vaig sentir parlar de Roc Candela va ser l’any 1978, jo tenia disset anys, ell treinta. Ell era un artista consumat que, entre d’altres coses, havia col·laborat amb Alejandro en l’ambientació i decorats de la pel·lícula “La portentosa vida del Pare Vicent”. Jo, un jove feliç i indocumentat a qui anaven a organitzar-li un recital de poesia. Roc Candela era l’encarregat de fer l’escenografía..

No cal dir que vaig quedar bocabadat amb el resultat, un prodigi de teles i cordes que formaven un impressionant cel de núvol i pedra sobre l’escenari de l’antiga Casa de Cultura. Aquell día, en aquell recital, va acabar la meva trajectòria poètica i eixe mateix dia vaig començar a interesar-me per l’obra de Roc, artista polifacètic que pintava, exposava per tot arreu, també a bars i discoteques, dibuixava còmics, dissenyava vestuaris, escenografies i luminotècnia per a companyies de teatre – com La Cassola o El Camaleó de Barcelona – i per a pel·lícules i vídeos. 

Com deia un haiku de Natsume Soseki “los años pasan, el gato se cobija sobre mi falda”, sobre la meua no, sóc al·lèrgic als gats, però els anys sí que van passar es vam fer grans i Roc va continuar pintant i participant en moltes exposicions col·lectives i individuals en Alcoi (a la CAM – Deu la tinga en la glòria – al Centre Ovidi Montllor, a la Casa de Cultura – l’actual -, a l’UNESCO, a l’Escola Municipal de Belles Arts, a la Zona Nord) i en galeries d’Alacant, Altea, Terrassa i Paris.    

Van passar més anys i, a mitjans dels anys vuitanta, Roc va exposar per primera volta a L’Escenari. L’Escenari, pels que no esteu al cas, és un pub que es troba davant la rotonda d’Oliver. Un lloc que, per a alguna gent, entre els quals s’inclouen Roc i un servidor, era com aquell haiku de Matsuo Bashō que diu: “se extingue el día pero no el canto de la alondra”. L’alondra vindria a ser la barra del bar i quan s’extingia el dia acudiem tots a ella. Es a dir: L’Escenari era la nostra sala d’estar on passàvem el temps i l’exposició de Roc va ser una bona excusa per passar-ne més. 

Recorde bé aquella exposició perquè entre cervesa i cervesa vam passar dies i dies mirant els colors i les formes de les pintures que sugerien un munt d’imatges i que, en un moment donat, gràcies a l’empenta de l’alcohol vam imaginar que eren com haigues, eixes pintures japoneses que juxtaposen imatges i text. Només que en el cas de Roc el haiku, el text, se l’havia d’imaginar cadascú.  

En aquella exposició hi havia un quadre enorme, roig, amb formes que semblaven lletres i uns cilindres com sobrassades que van acabar donant-li nom oficiós a la pintura. La qüestió és que Roc li va cedir en usufructe el quadre a un amic i l’amic, en acabar l’exposició, com no cabía en cap vehicle, em va demanar que l’ajudara a traslladar-lo fins al seu domicili. Durant la mitja hora llarga (anàvem carregats) que hi ha entre l’Escenari i Isabel La Catòlica vaig tindre l’oportunitat de familiaritzar-me íntimament amb la pintura de Roc (tenia el quadre a un pam del nas).   

Per això ara, des de l’autoritat que em confereix haver transportat pels carrers d’Alcoi un quadre roig – d’1’61 x 1’61 – puc afirmar que m’agrada l’obra de Roc. Perquè és un pintor que utilitza el color com pocs; perquè és capaç de combinar magistralment imatges i abstracció; perquè juga amb la netedat del buit i amb el caos; perquè és un artista que trasllada el seu estat anímic a la pintura; perquè al llarg de la seua vida ha produït una obra sincera, diversa, nombrosa que l’ha acompanyat conforme canviava la seua vida i les seues circumstàncies. I per damunt de tot perquè em fa vindre al cap  aquell haiku que deia: “lleva el fardo firmemente colgado del hombro / ante él, el camino a casa no tiene obstáculos / Despierta la mente sin fijarla en ningún sitio / y conoce la casa donde arde la leña”. 

Moltes gràcies. 

Ara només em queda donar l’enhorabona a Roc i a Concha per aquesta magnìfica exposició i a tots vostès els desitge que els passe el mateix que deia aquell altre haiku “imposible pasar por ahí sin que fuese tocada mi alma”. 

Gaudiu-la i moltes gràcies per l’atenció.