Recorde a ma mare al llit, amb mon pare sentat en aquella cadireta amb el respatller trencat. Hores i hores, sense dir res. Descansant de vegades el cap sobre el llit, altres amb els braços creuats i la mirada perduda. I mira que passen lentes les hores a l’hospital!. Tenia el cap absent, com si estaguera fent un pacte amb, amb, no sé qui tipus de dimoni per a que ella s’alçara… a canvi de la seua vida. A ell no se’l va emportar el càncer, va arribar tard tot i que estava ahi. Se’l va emportar la tristesa.
Recorde dos anys després, quan es va acabar el termini d’aquell tracte. Tumor i pàncreas eren sinònim de tornada. Aquell acord estava clar que seria sols una pròrroga. Ma mare de nou al llit. Esta vegada jo segut al seu costat. Pentinant-la, posant-li cremes a les mans i als peus, ja que l’ambient de l’hospital els feia pellarfosos, i la quimio li havia fet llagues a la boca. Ja no menjava. Eixe matí havia reconegut a una amiga al visitar-la i la metja m’havia dit que havia millorat. Per la vesprada, tot el contrari. Em demanava que la deixara morir. No entenia eixe canvi tan brusc. Recorde aquella nit a l’hospital, ella i jo. O potser sols jo. Ella ja no estava. I mira que passen lentes les hores a un hospital, a aquella cadira amb el respatller trencat.
Lamente aquest inici un poc, prou, trist, però és un extracte del text que vaig escriure per al tercer número de la revista de Solc de l’any 2001 que vaig titular ‘Records’. Precisament, el que a partir d’ara anem a fer es parlar de just el contrari, anem a parlar de just aquelles persones que van guanyar al càncer, que han guanyat la batalla al “bitxo”. Si, a eixa paraula tabú, que molts mitjans encara emmascarem com a “larga enfermedad” i que és inaudit com no té cura, ni visos de trobar-la, en la nostra avançada societat, en ple segle XXI.
I el que anem a fer en els pròxims minuts és això, és el contrari. Anem a parlar de vida, de batalles guanyades. De solidaritat, d’esforç, de valentia, valentia imposada, però valentia real. I per això estem ací, en la sala Àgora, per a presentar una nova edició del calendari de Solc, Associació Comarcal d’Ajuda en el tractament del càncer, que en aquesta ocasió té un títol i una temàtica immillorable, per a mi, com és l’esport. ‘Solc, art i esport’, eixe es el títol d’aquest calendari 2023 com podeu veure al meu costat.
I és que perdoneu però no m’havia presentat encara. Per als que no em coneixeu em diuen Paco Agulló i porte prop de 25 anys parlant d’això, d’esport, i de l’actualitat de la nostra ciutat, Alcoi, i de la nostra comarca. Treballe des de fa quasi 4 anys a Radio Alcoy i abans vaig estar altres 15 al periòdic Ciudad de Alcoy. I just allí vaig començar a treballar gràcies a l’esport i, més en concret, a la meua passió pel bàsquet. Però eixa es altra història que vos puc contar després en l’aperitiu, perquè sinó estarem ací fins a les tantes.
El calendari solidari de Solc amb el que es recapten fons per aquesta entitat, té com sempre dotze protagonistes, que en aquesta ocasió venen lligats al concurs fotogràfic que Solc va convocar i que tenia l’esport com a motiu. Calendari, concurs fotogràfic, concurs de relats, tallers, assessorament psicològic, i un fum d’activitats més que porta avant cada any aquesta magnífica entitat, a la que jo porte lligada, com heu pogut escoltar, des dels seus primers anys…
Aquests paràgrafs inicials que heu pogut llegir fins ara, formen part de la presentació del calendari anual que Solc edita des de fa anys i que vaig portar avant farà unes setmanes a la sala Àgora, com heu pogut llegir gràcies a la confiança que van posar en mi des de l’associació, unes paraules que volia reproduir en l’inici d’aquest article per a Tipografia Moderna.
Després vaig estar repassant cada una de les fotografies protagonitzades per dotze superherois i superheroïnes… però de les de veritat, res d’efectes especials. També voldria que els lectors de Tipografía conegueren els seus noms i els títols de les seues imatges:
-Gener és el mes d’Agustín Martínez López i la seua imatge titulada “Peso de compartir”.
-Febrer és el mes de Silvia Roca Ayas amb la imatge que porta per títol “Deporte, cáncer y vida”.
-Març és el mes de Carmina Navarro Albertos i la fotografia “Ondas de vida”.
-Abril és el mes de Rubén Cervera Gascó, amb una foto feta per Laura Gisbert i que porta per nom “No hay límites”.
-Maig és el mes de Dolores Moreno Morente amb la imatge que porta per títol “Yoga”.
-Juny és el mes de Arnau Copel Albero i Ana Albero i la imatge que porta per títol “Respirar i continuar”.
-Juliol és el mes de Sandra Medina Luque, amb el títol “Sempre endavant”.
-Agost és el mes de Mari Carmen Valenciano García amb la imatge “Sin ayuda es impossible”.
-Setembre és el mes de Silvia Botella, amb la imatge titulada “Mariaylavida” que va ser guanyadora del primer premi del concurs, baix el lema “Després de 5 anys de tractament, després de l’operació de pit, Maria espera el seu fill” amb María Alós com a protagonista.
-Octubre és el mes de Milagro Botella Gilabert amb la imatge “La meua lluita”.
-Novembre és el mes de Ana García Botella i la imatge titulada “¡Prueba superada!”.
-I desembre és el mes de Lidia Alborch García amb la imatge que porta per títol “Per camins”.
De tots ells vaig parlar tant de les seues trajectòries vitals en el moment en què el càncer va aparèixer en les seues vides com del making-off de la imatge que es pot veure en cada mes. Aquesta part la vaig elaborar després de parlar un instant amb tots ells prèviament, uns dies abans de la presentació. En cadascuna de les dotze cridades vaig tindre sentiments contradictoris. Per una part, por i tristor quan em comentaven que havien rebut la notícia de la presència de l’alien en el seu cos. Per altra alegria, esperança i ganes de viure la vida amb més força, quan em parlaven dels mecanismes de lluita que tenien contra el ‘bitxo’ i en aquest cas basats en l’esport i en l’ajuda de Solc i dels seus, que els estaven permeten tindre la batalla guanyada.
També, el fet de recordar aquell escrit que vaig escriure fa més de 20 anys i del que heu pogut llegir un fragment al principi –és un extracte i vos puc assegurar que no es la part més canyera, ja que també parlava d’una visita nocturna en solitari al cementeri, entre altres moments- i que vaig llegir, amb un nuc en la gola, al començ de la presentació, va ser també un moment ple de contradiccions. Per una part, per suposat, tornar a obrir una ferida que tenia ja sepultada baix dos dècades d’altres records. Recordar aquella imatge de ton pare i ta mare consumint-se poc a poc, morint-se, lògicament, no és gens agradable. Però per altra, va nàixer en mi una part d’orgull de com vaig viure aquelles experiències fa més de 20 anys, abans de complir els 30, es a dir, orgullós d’aquell Paco Agulló, i, a la vegada, orgullós també de l’actual proper als 50. Allà on estiguen els pares, crec que he posat en pràctica tot el que em van inculcar tots dos i que es resumeix en tres paraules: ser bona persona.
I abans d’acabar aquest entrega, voldria recordar a quatre noms propis d’aquella època i d’ara, quatre grans dones vinculades a Solc: Isabel Valenciano, les germanes Bea i Reyes Cortés, i les dos actuals alma maters de l’entitat, Marcela Ripoll i María José Grau, coordinadora i presidenta. Moltes gràcies a totes elles.Així que ja després de tot açò, sols vos queda una cosa per fer: comprar el calendari!!