Víctor Riaza Pastor, responsable de la sala d’exposicions de Fundación Mutua Levante, va presentar divendres passat el seu primer llibre de poemes, titulat «La luz del sol en el fondo del mar» que ha estat publicat per l’Editorial Talón de Aquiles. La presentació, que va tindre lloc al saló d’actes de la Fundación a la plaça d’Espanya, va estar a càrrec de Pep Jordá, que va fer una semblança personal de l’autor i de la seva obra. Tipografia la Moderna reprodueix íntegrament el text d’aquesta intervenció.

La primera vegada que vaig veure a Víctor em va vindre al cap la imatge d’un heroi romàntic. Però no romàntic de sentimental somiatruites (que també) no, no. Romàntic de Romanticisme, del moviment cultural i històric de fa un parell de segles. Romàntic rotllo Larra o Espronceda, però amb pantalons curts. Era estiu quan ens vam conèixer. 

A mesura que l’observava, la primera impressió va anar confirmant-se: cabells obscurs rebolicats amb clenxa, un rínxol a la part dreta del front, ulls negres esmaperduts i, com a cirereta del pastís, un notable bigoti baix del nas. Quan vaig començar a parlar amb ell ho vaig tindre clar com l’aigua: llicenciat en filologia hispànica, amant de la literatura, enamorat del passat medieval, d’alguna manera, és membre de la filà Ligeros. 

Impressionat, li vaig demanar que em disculpara un moment i vaig anar corrent a confirmar les meves sospites al Chat GPT. Vaig escriure “imagen de héroe romántico” i després d’un moment em va eixir açò a la pantalla.

Què? Sí o no? És o no és? Si fins i tot té un nom romàntic, Víctor, com Victor Hugo el gran escriptor romàntic francès. Podria haver-se anomenat Jordi, Mauro, Mauro Jorge com qualsevol de vosaltres, però no, els pares – que ja veien de què anava la cosa – el van batejar Víctor, com Víctor Balaguer el poeta romàntic conegut com el “trobador de Montserrat”.

En fi, vam tancar la contractació que va ser el motiu de l’encontre i va començar a treballar ací a Fundació. Dia rere dia anava descobrint un nou tret del seu caràcter: curiós, il·lusionat, passional, innocent, individualista, un poc melancòlic. De fet, els dies que venia a treballar amb una parca de pana de color ocre em feia l’efecte d’estar parlant amb Heathcliff (itcleft), el protagonista de “Cumbres borrascosas”. Home apassionat per antonomàsia i mogut per un amor obsessiu cap a Katherine Earnshaw (ianshaf) que en aquest cas es diu Carla.

Amb el pas dels mesos la presència d’aquest heroi romàntic al mig de Fundació es va fer amiga i necessària, però un dia de sobte vaig adonar-me que li faltava una cosa fonamental per ser un veritable heroi romàntic com cal. Ho endevineu? No, no, l’intent de suïcidi a base d’ingesta de cafè licor això ja ho havia fet. El que li faltava era una obra literària, un recull de versos a l’estimada, una novel·la amb argument tempestuós, un llibre de viatges per Grècia o un sainet fester que situara l’acció al Cementiri de Sant Antoni Abat, qualsevol obra que el fes entrar de ple en l’apassionant microcosmos de la literatura romàntica. 

Afortunadament per a tots i totes va escollir la primera opció, escriure un llibre de poemes, aquest, dedicat “als nàufrags que creuen en el rescat”, això de nàufrags és una metàfora no penseu que el llibre va de salvament marí. El llibre té un bonic títol: “La luz del sol en el fondo del mar”, que, en anglès “Sunlight at the bottom of the sea” ben rebé podria ser el títol d’un àlbum de Pink Floyd o, millor, de Grateful Dead; i que està il·lustrat amb una encertada pintura de Carla Abad Pérez, la Katherine Earnshaw (ianshaf). Tot queda en casa.  

El llibre està dividit en tres parts. La primera “Henchido de alegría” (el que ací a Alcoi vindria a ser regolfant joia) la segona “Inventario del adiós” i la tercera “La vuelta a casa”. Totes juntes venen a explicar el que, simplificant molt, seria: xic coneix a xica, xica abandona xic i xic i xica es retroben després d’un temps, tornen a ajuntar-se, són feliços i mengen perdius. Tot açò rematat amb un poema de categoria que fa la funció d’epíleg i que, com una muntanya russa ens deixa als lectors en el punt d’inici després d’un viatge ple d’emocions.  

 Bé, i ara, per donar-li un poc de serietat a la presentació i per donar-vos satisfacció com a públic expert en poesia, diré que ell llibre està compost per trenta-un poemes, deu en cada part, més l’epíleg. Tots els poemes estan escrits en vers lliure amb l’excepció d’un (el segon de la tercera part) que està escrit en sirventès, serventesio en castellà. Un aclariment per als que no sou de lletres, el serventesio no és cap marca de cervesa, el sirventès és una estrofa composta de quatre versos d’art major, generalment hendecasíl·labs (11 versos) amb rima consonant i alterna (ABAB). Com ABBA però mesclats. Fi de l’aclariment. De res. 

També he de dir que la poesia de Víctor està a mig camí entre la cançó i el relat curt. Si alguns dels poemes d’aquest llibre tingueren tornada (estribillo) ben rebé podrien ser una cançó i si se’ls estirara una mica i s’introduïra algun gir argumental podrien funcionar com relats. També he de dir que té una forma d’escriure senzilla, sincera i clara. Quan llegiu un poema del llibre de seguida sabreu què és el que vol dir l’autor. La seva no és eixa escriptura abtrusa que has de llegir mil vegades per interpretar les metàfores i el missatges. Si hi ha sort. I menys encara aquella altra on no hi ha res a entendre que segueix la màxima d’Eugeni d’Ors que diu “com que no podem ser profunds, siguem foscos”,. 

La poesia de Víctor explica coses que tots coneixem, però d’una manera millor de la que ho faríem la majoria de nosaltres amb un llenguatge senzill, sincer i clar, sense flato ni cap tipus de pretensions. És com una veu mussitada a cau d’orella que de vegades està feliç i de vegades plora. És un cant a l’amor adreçat a la seva Katherine Earnshaw (ianshaf). I per damunt de tot és, com deia el mestre romàntic Mossèn Cinto Verdaguer, el cant de la seva ànima. 

Enhorabona, Víctor per aquest menut gran llibre esperem que siga el primer d’alguns més. Tampoc no cal que et convertisques en Arturo Pérez-Reverte amb el Capitán Alatriste, però sí que escrigues alguns més i que tots nosaltres puguem gaudir-los. Enhorabona!