Quan la joventut o la ignorància (que és molt atrevida) feia que no fora conscient de les coses que deia, vaig començar a sentir parlar de restaurants on elaboraven plats microscòpics i caríssims. I pensava que en cas d’anar alguna vegada després hauria de passar per una hamburgueseria per omplir-me com cal.

Fa uns mesos vaig tenir l’oportunitat de menjar en  el que ha estat durant dos anys (2013 i 2015) el millor restaurant del món i no la vaig desaprofitar. Vaig deixar de costat les meues opinions de joventut i  vaig iniciar l’experiència gastronòmica que tot seguit vos relataré.  Vaja per davant que no soc cap gourmet  i soc d’aquells per als quals el vi els agrada o no. Senzillament.  No espereu doncs una crítica professional sinó únicament una experiència íntima i personal.

El lloc ens va encisar. Vam arribar al jardí per una costera suau que portava a un zona on hi havia dos ambients. La casa de pagès pròpiament dita i una altra amb grans finestres de vidre on es situa el menjador amb una cabuda per unes 70-80 persones. Tot molt bonic.

Només entrar ens van rebre d’una manera agradosa, fent-nos sentir que erem benvinguts.  Mentre ens traslladaven al menjador ens van fen sentir (encara no se com) les persones més important que hi havia a la sala. I de seguida va comença l´experiència culinària.

Ens vam decidir per un menú degustació per poder provar moltes textures i sabors. Vam arrancar amb uns entrants fora de menú. Primera sorpresa. Els entrants eren cinc mossets -amb uns sabors fantàstics – que es convertien en sis quan encertaves el lloc on havies de col·locar-los i s’obria la bola del món dissenyada pels germans Piñero.

Després van arribar altres cinc mossets que representaven un menú d’una altra època dels germans Roca. Vam començar amb una bola que explotava en la boca amb un gust entre Martini i Cynar (els que teniu una edat sabreu de què parle) Vam continuar amb dacsa i un mini panet que recordava el típic entrepà de calamars. I vam acabar amb un mosset dolç on hi havia una reproduccció, com fotografíes, en la que estaven els tres germans Roca quan eren menuts. Molt tendra l’estampa.

Tot seguit va venir la successió de plats cadascun acompanyat d’una explicació (els que no parleu català no patiu, malgrat estar a Girona si no ho entens t’ho expliquen en castellà, no tenen cap problema) Una estrella de mar amb una galeteta baix que feia gust a oceà;  dos culleres una amb pesto i l’altra amb tomaca. Tot seguit un bonsai d’olivera amb una oliva negra i altra verda per a cada comensal penjada de les rames. Em va encantar. Òbviament no era una oliva però feia gust a oliva farcida d’anxoves. Recordeu el gust de les que es feien a Alcoi? Doncs eixe  era el gust i a més congelat la qual cosa li donava una frescor espectacular.

D’ací vam passar a diversos plats, quin millor que l´altre. Un mini tàrtar de tonyina amb una roca gelada de wasabi; una cigala al vapor amb escuma de julivert i una salsa estupenda. Tot seguit un altre plat que em va cridar l’atenció (no va ser el que més em va agradar però era cridaner) tres maneres diferents de cuinar amb vi Montilla: una arengada cuita amb vapor de Montilla; un caldo de Montilla i, per acabar el tres en un, gelatina de Montilla. Per al meu gust massa Montilla, però és qüestió d’anar educant el paladar a poc a poc.

L’orgia culinària no va acabar. Vam seguir amb uns calamarsets en la seua tinta; corder cuinat de dos maneres amb lluç; algunes varietats de peix amb diferents coccions; ànec amb salsa; corder amb el seu propi suc (que si a aquestes alçades encara tens fam pots mullar amb pa de huit o nou classes). A continuació vam  passar a una tòfona envoltada en tòfona (a mi en va encisar) i per acabar ànec en un plat decorat amb cacau en forma de fulles de falguera. Per suposat boníssim.

I va arribar l’hora dels postres. Tots havien estat dissenyats i preparats per Jordi, el més petit dels germans al que vam poder saludar en persona. Els tres van ser fantàstics. Una mescla entre xocolata i gelat, entre herba-sana i farigola (paraula desconeguda per a mi fins que es vam assabentar que era timonet). Però el millor de tot va ser el que feia gust de llibre antic. Una obra d’art en majúscules. Els que teniu una edat si heu anat a casa de les vostres iaies i tenien llibres vells  o el Seleccions del Reader’s Digest recordareu eixe olor peculiar. Doncs a eixe olor feia gust aquest postres. Un colofó espectacular.

Quan es pensàvem que ja havíem acabat i començaven a sentir-nos com aquell senyor gros de la pel·lícula El Sentit de la Vida dels Monty Python, ens van portar un carro de gelats com els de quan els nostres pares eren xiquets. Amb tot tipus de llepolies: galetes, mini macarrons, llàgrimes de xocolata blanc i negre (com les que ens eixien a nosaltres per haver engreixat dos quilos), artificis de Ferrero Roche on és menjava fins el paper i així… fins l’infinit. Ets tu qui ha de dir prou. Cada vegada que demanes el carro te l’arrimen i  tries. Ara una gominola, ara altra xocolata, ara… no puc més. Però tot es qüestió d’empènyer i empassar.

Per cert a meitat dinar es va arrimar a la nostra taula Josep Roca a fer una xerradata amb nosaltres (i amb el nostre xovinisme alcoià) Varem parlar dels germans Piñero, d´Ovidi i – com no – de vi. El vi. No podia faltar el vi damunt la taula. Per cert, pel que fa al vi… Un blanc molt bo. I un negre més bo encara i a un preu assequible. Com deia el meu amic això no era una carta de vins era una bíblia convertida en incunable. Estaven tots els vins i caves que existeixen al mercat i crec que, inclús, més.

En acabar vam demanar si podíem visitar la cuina o la bodega. I, ves per on, ens van concedir el desig. Vam parlar amb Jordi Roca un tio trempat. Vam visitar la bodega, dividida en diferents ambients i amb diferents músiques segons l’estància i els vins. Jordi ens va explicar les parts de la cuina; ens va mostrar l’interior; la zona de les  postres; la zona del calent; la zona del gelat. On cuinen, on es produeixen les genialitats que es creen al cap d’aquests tres germans que fan del menjar art i que, quan eixes per la porta t’han fet canviar aquella opinió de joventut i ja no sents necessitat de menjar-te cap hamburguesa.

Resum a mode d’acomiadament. La experiència va ser immillorable i molt recomanable. He d’afegir que ninguna de les quatre persones que vam anar a dinar vam sopar a la nit. També un agraïment a les persones que, degut a les circumstàncies, ens van convertir l’espera d’un any en un parell de mesos. I, per suposat, a les tres que em van acompanyar en el dinar i em van ajudar a fer realitat un dels meus somnis: viure el menjar com una experiència única. Gràcies de debò.