Destacados
Cultura
“Y en verdad os digo, que arderán en el infierno todos los hijos de puta que les echan limón a los calamares sin preguntar”
Faemino y Cansado demuestran en el Calderón que su humor no es de este mundo
Sólo por frases como la que aparece en el titular de esta crónica vale la pena pagar la entrada para ver a Faemino y Cansado. El pasado viernes, en un Teatro Calderón lleno hasta la bandera, los dos cómicos volvieron a demostrar que no son de este mundo, que su humor viene de una galaxia […]
Cultura
El arte nos salvará
Marco Pompero presenta l'1 d'Abril el seu esperat disc: "L'art és sexual". El disc d'aquell que mira a l'horitzó i l'únic que pot esbossar és un somriure de satisfacció.
Marco Pompero ha tornat, ha tornat després de perdre’s en Mallorca, i ve a mostrar al món el seu univers musical. Eixe univers on el Mediterrani es barreja amb l’Amèrica profunda, on l’art està íntimament unit al sexe; i on la consciència social i política destaquen pel damunt de tot.
Cultura
¡Me cago en el séptimo arte!
Hubo un tiempo feliz en el que cuando los alcoyanos salíamos del cine, hablábamos de la película y hacíamos animadas tertulias sobre tal o cual escena, sobre lo bien que había estado un determinado actor o sobre la habilidad del director para contarnos una historia. Esos lujos de cine club antiguo se han acabado para […]
Cultura
Valaida Snow, una de les primeres instrumentistes
Pel seu interès reproduïm aquest article aparegut el darrer 9 de març al blog del ‘Jazz Club El Mussol’
Fina Bernat, 16/03/2016

A l’hora de voler saber quin va ser el paper de la dona com a instrumentista dins de la història del jazz, el primer problema que ens trobem és l’escàs material fonogràfic (no es el cas de les cantants que sempre hi han estat presents en les formacions).

L’escriptora i periodista de ràdio Sally Placksin comentà que moltes de les instrumentistes a les que va entrevistar no havien gravat mai. El fet que moltes d’elles no havien entrat mai a un estudi de gravació era degut a que eren espais reservats a instrumentistes masculins. No cal oblidar l’entorn sociocultural de l’època que dificultava el desenvolupament de la dona instrumentista. Perquè el jazz, com la vida en si mateix, no escapa de tots els convencionalismes.

Frank Tirro, en la seva “història del jazz clàssic”, exposa que un dels obstacles que la dona ha tingut en quant al dret d’estar en l’ambient del jazz, és l’estereotipada atribució dels instruments de vent als homes i els de corda a les dones. Malgrat açò sempre hi ha hagut dones instrumentistes que tocaven amb solvència trompetes, saxofons, bateries..etc.

A finals dels anys 30 les dones instrumentistes (com havien fet abans les cantants) varen començar a obrir-se camí en el món jazzístic.  En aquest fet té molt a veure la Segona Guerra Mundial que es va emportar al front a nombrosos músics, per la qual cosa les dones varen tindre oportunitat de fer-se escoltar i respectar tant pel públic com per la crítica musical. Dues orquestres femenines  destacaren per l’èxit i la tècnica refinada: Ina Ray Hutton and Her Melodears Orquestra i The International Sweethears of Rhythm .

Fora d’aquestes agrupacions femenines també algunes dones es varen fer un lloc en les orquestres masculines. Podem destacar entre altres a Valaida Snow, trompetista amb Fletcher Henderson o Melba Liston trombonista en la Dizzy Gillespie Orchestra.

La presència de dones en el jazz tenia el camp molt restringit al jazz vocal  i en certa mesura al piano. Però sempre hi ha hagut alguna dona trencant tendències.

Una trompetista i artista completa

Valaida Snow coneguda pel sobrenom “Little Louis” en referència a Louis Armstrong, va néixer 1904 en Tenessee ( si bé alguns biògrafs diuen que nasqué en 1900)  i va morir en 1956 a Nova York.

Pertanyia a una família de músics que es dedicava a l’espectacle, de petita va aprendre a tocar molts instruments com el violoncel, contrabaix, violí, arpa, acordió, saxo, clarinet, banjo i trompeta a més de cantar i ballar. Fou una artista completa que destacava en tot el que feia. Es va decantar per la trompeta com a instrument principal i ben prompte es va fer un lloc entre els músics de jazz tocant en nombrosos grups per tots els Estats Units.

A La dècada dels 30 va ser quan va tenir més èxit gràcies a una cançó que la va fer molt popular “High hat trumpet &rithm” lo que la va portar a donar nombrosos concerts per diferents ciutats d’Europa, sent Londres i Paris les dues capitals on va ser més aclamada.

A mitjan dels Anys 30 va fer pel·lícules amb el seu marit, Ananias Berry, dels “Berry Brothers Dance Company” amb les que va tenir molt èxit.  En aquesta època es contractada pel Teatre Apol·lo de Nova York i realitza diferents gires per Europa així com  per països del llunyà Orient tant per actuacions com per a fer pel·lícules.

En 1941, quan viatjava per Dinamarca (que ja estava ocupada pels nazis des d’abril de 1940) es detinguda i internada en la presó de Vestre Faengsel de Copenhague que estava dirigida per la policia nazi alemanya; en maig de 1942 es alliberada mitjançant un intercanvi de presoners. Segons un dels seus biògraf “mai es va recuperar emocionalment de l’horrorosa experiència”.

En 1950 es torna a casar i segueix actuant però ja no fou capaç de recuperar l’èxit anterior.

El 30 de maig de 1956 Valaida Snow  mor d’una hemorràgia cerebral, en la ciutat de Nova York, entre bastidors durant una actuació en el Teatre Palace.

De les seues interpretacions es pot destacar entre altres Caravan de Juan Tizol. En 1939 Valaida Snow va gravar Caravan acompanyada per l’orquestra “Lulle Ellboys Orkester” en un single per a la casa sueca SONORA,  la cara b del disc està ocupada per un altre èxit de Snow : “My heart belongs to Daddy”.

En aquesta ocasió la polifacètica Valaida Snow introdueix el tema  ‘Caravan’ cantant el text que parla de la nit sota les estrelles en el desert, per a continuar-lo amb la trompeta en una modulació perfecta que enllaça plenament amb el recitatiu, creant un cos homogeni de melodia des del començ fins al final amb una genial interpretació.

Acceder al Jazz Club El Mussol

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. COSANTONIO says:

    M’ha agradat, m’ha paregut un interesant article sobre una dama-intrumentista del jazz. L’autora ens dona a conèixer lo complicada que han tingut la vida aquelles dones que han partit des de baix i han optat per dedicar-se al món de l’art. Gràcies Sra. Bernat.

  2. Mariseta27 says:

    Un article molt interesant que identifica a totes aquelles dones que han hagut de lliutar per fer-se un lloc en una societat masclista, dominada pel sexe masculí. Es un gran ejemple per a totes les dones que segueixen un sommi. Demostra que amb sacrifici i treballant de valent es pot conseguir tot alló que es desitja.
    Encara que el jazz es un món no massa conegut per mí, he de reconéixer que m’agradat llegir aquest article que m’ha acostat a aquest univers del jazz i no està gens mal. Enhorabona a l’autora d’aquest article, que ha aconseguit que m’interese per aquest tipus de música, així com possar-me en la pell d’una dona lluitaora d’aquella època.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario