Torna el meu quadern de bitàcora a Tipografía Moderna per a parlar d’un viatge rellamp que vaig fer a la capital valenciana, curt però, com sempre, intens.
Per la nit arribava a la ciutat del Túria per allotjar-me a un hotel superguapet just al costat del Roig Arena, del que parlaré en la segona entrega. Viatge amb autobús amb Alsa, res a veure amb Vectàlia, per cert, en seients còmodes i fins i tot pantalla de televisió, on veure pel·lícules d’estrena. Viatge després un poc accidentat en taxi des de l’estació de bus. El taxista que em va tocar, a mig camí, es queda sense bateria en el mòbil, es queda, al temps, sense google maps i, de sobte, va i em pregunta: ¿sabes cómo llegar hasta tu hotel?. Per suposat que no!, li vaig dir. Superat un moment prou surrealista i amb el mòbil de nou carregant la bateria, vam arribar al destí, això si, després de recórrer mitja València per la nit. El preu inesperat: sols 10 eurets…!! El que em costa anar del Teix al poliesportiu del Francisco Laporta. Ho sent, però havia de dir-ho!.
Una vegada instal·lat en l’hotel, temps encara per a pegar-li una volta a l’espectacular Roig Arena -del que, torne a dir, parlaré en la pròxima entrega- i a dormir. Cap a les vuit en peu i cap a les nou i poquet en marxa. Ho tenia fàcil. Una L. Fins a la Ciutat de les Arts i les Ciències i a partir de ahi cap amunt. Seguint el “cauce” del riu. Sense pèrdua.
Primer el Gulliver, després l’elegant Palau de la Música, nombrosos ponts, alguns d’estructura medieval molt xula, amb alguna gàrgola, i nombrosa vegetació, amb runners, bikers, carrets… un xicotet Central Park estirat, això si. Curiosament mascotes i patinets, poquets.
Fins que, per fi, a la dreta, l’edifici imponent del Museu de Belles Arts, en el que era el Palau de Sant Pius V. Dividit amb vàries parts, totes iguals d’interessants. Impressiona la cúpula d’entrada, com la primera visió dels retaules gòtics de grans dimensions. També les sales dedicades a pintors com el contestà Jerónimo Jacinto Espinosa o a Joan de Joanes, que va faltar a Bocairent i joies com un quadre de El Greco, altre del Bosco i un autoretrat de Diego Velázquez. També es poden trobar amb un parell de Goyes. Al temps trobem un Antonio Gisbert i dos Emilio Sala, l’esplèndida representació alcoiana. Fins i tot un sòlid bust de Mariano Benlliure del mateix Francisco de Goya, en el que es basen en l’actualitat els guardons dels Premis Goya.
Però sobre tot, per damunt de tot, destaca una planta, la de dalt de tot, en la part nova, passat un patí molt relaxant i guapet, una planta completa, dedicada a… Joaquín Sorolla!!. Impressionant. Falten paraules. Va ser molt curiós que tot un expert en aquest pintor, com Luis Pérez Velarde, et parlarà per guasap de la primera obra del pintor que va fer amb 15 anys, un bodegó, en el moment en el que la tenies davant -acaba de publicar un nou llibre que porta per nom ‘El joven Sorolla’. Obres de totes les dimensions, però em vaig quedar en l’espectacular de ‘Yo soy el pan de la vida’, on barreja una escena mística amb un paisatge mediterrani. També em va encantar ‘Los abuelos de mis hijos’, es a dir, els seus sogres, perquè els seus pares van morir de còlera quan ell sols tenia 2 anys i va ser criat pels seus tios.
Però és que no va acabar ahi la visió de quadres de Sorolla. El més fort estava per vindre. A deu minuts, a l’altra vora del riu, en la Fundació Bancaixa, exposició de 59 obres de la Casa Museu de Sorolla en Madrid, més una, ¡Vaya herència!, de la pròpia fundació. Realment impressionants les 60.
La Casa Museu porta prou temps tancada per reformes. S’espera que en 2026 es torne a obrir, al menys una part, i mentre tant, què millor que els quadres més personals de Sorolla, els que tenia a sa casa, amb la seua dona Clotilde, es pogueren veure a la seua terra, al costat de la Malvarosa. Quina elegància la de la seua benvolguda musa Clotilde, per cert, enamoraet em vaig quedar.
Pràcticament els 60 quadres són descomunals. Si que és veritat que hi ha una part final on el pobre Sorolla, major ja, i després de fer la superexposició de 14 obres de gran tamany per a la Hispanic Society de Nova York -estic per tornar a NY només per a veure aquestes ‘Regiones de España’ o ‘Visión de España’- estava ja rendit i va anar a Mallorca, amb la seua família, de relax, pintant de la forma més senzilla possible, despreocupada, amb menys traços, però així i tot amb la seua habitual màgia.
Quadres com els clàssics de la seua dona i alguna de les seues filles, Maria o Elena, passejant o estant assegudes, tant a les platges mediterrànies o cantàbriques de Zarautz, eixe xiquet amb el cavall o aquells quadres historicistes com ‘Trata de blancas’ o ‘Una investigación’, conegut també com ‘El dr. Simarro en el laboratorio’, esplèndids de veritat.
Un record inesborrable poder contemplar de prop aquestes autèntiques obres d’art, i fins i tot llegir els panels amb les explicacions de cada una de les seues etapes. Per això, al baixar, no va faltar la compra del catàleg i d’un bon grapat del clàssics imans de nevera, encara que en aquest cas he de dir que no entenc com no havia imans dels seus quadres clàssics i sols de fragments d’alguns menys coneguts. No tot podia fer perfecte!.
Tornada ràpida de nou pel ‘cauce’ del riu, fugint del soroll del tràfic incessant que passava just per dalt, descans de cinc minuts a l’hotel i de nou camí cap al proper Roig Arena. Tocava partit de bàsquet.
Però això ja és altra història i serà una segona entrega.
