Després d’una primera part titulada “València (Part 1): Sorolla”, que podeu trobar fa poquet en aquesta mateixa secció en Tipografia La Moderna, torne a aquest inestimable i benvolgut marc literari on-line, faltaria més, amb aquesta segona, perquè sé que tots estareu esperant-la (és ironia).

Faig un xicotet resum inicial -allò d’en capítols anteriors de les sèries- comentant que en un curt però intens viatge a la capital valenciana, al Cap i Casal, les primeres hores del dia van ser culturals-expositives amb un nom propi: Joaquín Sorolla, amb visita al Museu de Belles Arts, primer, i després a l’exposició de la Fundació Bancaixa, amb 60 obres seues portades des de la Casa Museu del pintor a Madrid. De tot això, detallat, parlava a la primera entrega.

Ja a partir de les set de la vesprada -ahi em vaig quedar- començava la vessant esportiva, com no, amb el bàsquet com a gran protagonista i amb el matí del dia següent, també amb l’esport de la cistella com a centre, i sense esperar-ho. I tot en una única instal·lació central: el Roig Arena, del que vos vaig a parlar ara.

Eixir de l’hotel idílic a 3 minuts del pavelló i plantar-me en l’entrada B de l’espectacular Roig Arena, just baix del seu gran ull, per on entraven els VIPS, dos hores abans de l’inici del partit, que, per cert, era un València Bàsquet-Efes Pilsen turc. Com vaig veure que encara era un poc prompte, visita obligada a la tenda oficial just al costat i compra d’un bon grapat de detallets taronja, sense faltar els clàssics imans. Conversa amb un divertit dependent argentí que m’explica l’avantatge de poder deixar totes les coses comprades en la mateixa tenda per no portar-les darrere tot el partit. Això si, tenda oberta sols mitja hora després d’acabar el mateix. Ara ja sí, entrada per l’esperada porta B, la dels VIP i ràpidament polsereta en la mà i camí al restaurant del Roig Arena, el Poble Nou, regentat pel xef Miquel Martí.

Està bé, sí, vos ho dic. Vaig pillar una entrada VIP. Vinga i vos dic el preu: 160 eurets!. No es molt, pense, si tens una bona i còmoda butaca al pavelló i a més sopes a un elegant restaurant amb vistes a la pista, amb una carta variada, formada per uns deu platets molt cuidats i elaborats, que van posant en la taula uns cambrers i cambreres simpàtics i supereducats. I fins i tot amb hostesses que et fan fotos amb la samarreta de l’Alcoyano… sense riure’s!.

Sols un xicotet inconvenient: no es veu la pista!. Al menys on jo estava sentat. Sí es veu l’enorme marcador central però no les dos cistelles. I és que també vos ho dic ja: el Roig Arena és una instal·lació al més pur estil NBA. Vos ho assegure amb coneixement de causa. Ja sabeu que he estat al Staples Center de Los Ángeles, al Madison Square Garden de Nova York i al United Center de Chicago… i no té res a envejar, de veritat. Des de l’espectacular forma externa fins a un cuidat interior, on no falta cap detall del més pur espectacle d’imatge i so americans.

Sí que es veritat que dels qui estàvem al restaurant, l’únic interessat en el partit crec que era jo. Em van dir aquells simpàtics cambrers que podia eixir i entrar cap a la meua butaca a veure el partit quan m’apetira i les voltes que m’apetira. Sols ho vaig fer jo, la resta de butaques del costat buides. Primer vaig buscar on estava la meua, però prompte veia que no hi havia ningú al voltant. Així que al poc ja vaig seure en el primer lloc que vaig trobar just a l’eixir, al costat de la taula. Tot el “palco VIP” per a mi!.

I el més curiós és que les altres taules estaven plenes, però allí el bàsquet no era important entre els seus comensals. Fins i tot vaig poder escoltar a un client VIP en la taula més pròxima que li dia al metre: “lo habéis hecho muy bien insonorizando el restaurante, porque así no te molestan los gritos y las bocinas de la pista”.

Al costat, amb l’antena posada, vaig dissimular tot el que vaig poder, però vaig estar prop d’alçar-me i dir-li: xico si estas en un pavelló de bàsquet, és lògic que hi haja soroll, estan jugant un partit d’Eurolliga, collonera!. Sino vols soroll no vingues al Roig Arena a sopar!. Tota la resta del pavelló estava quasi ple, prop de les 15.600 butaques de la seua capacitat, excepte les cent d’aquesta raruna zona VIP. Allí sols estava jo, un tio baixet morenet amb una camiseta del CD Alcoyano, que eixia i entrava mentre menjava un dels deu plats entre temps mort i temps mort.

Total, que el menjar molt bo -per suposat atenent a la meua celiaquia- però del partit no em vaig enterar massa, la veritat. Damunt no conec pràcticament l’equip d’aquest any del Valencia Bàsquet, excepte al seu tècnic Pedro Martínez, i per a mi els Montero, Howard, Badio, Costello, Kam Taylor, Moore, Sako… em pareixen tots un poc igual. Sí que vaig distingir als nacionals, López Arostegui, Pradilla, De Larrea o Puerto, però tampoc massa. Estan tots encara molt lluny dels mítics Víctor Luengo, Nacho Rodilla, Índio Díaz, Rafa Martínez, Claver, Salva Díez, Berni Álvarez… o foranis com Brad Branson, Hopkins, Dubljevic, Sam Van Rossom, Aaron Swinson, Larry Micheaux, Fabri Oberto, Johnny Rogers, Dejan Tomasevic, Vule Avdalovic… -una curiositat sobre aquests noms: el primer escrit que vaig publicar en la meua vida va ser en l’enyorat Ciudad de Alcoy, en 1992, en la secció de cartes al director. Em va motivar escriure quan, alçant quatre peses en el Olympia, em vaig veure al costat als Brad Branson, Índio Díaz i cia, els quals estaven fent la pretemporada a Alcoi i l’Olympia era per aquells anys l’únic gimnàs en condicions que existia.

Sí sé que vaig veure que durant quasi tot l’encontre l’equip de Juan Roig va estar per davant en el marcador, però sempre per distàncies molt ajustades fins a la victòria final. Els turcs venien en plena crisi, sense entrenador, i a l’espera d’incorporar a Pablo Laso. I he citat a Juan Roig, sí, Juan Mercadona Roig, perquè és la persona clau en tot aquest muntatge. Per damunt de valoracions d’altre tipus, dir que aquest home té passió per l’esport en general -Marató de València, per exemple, o projecte FER- però en especial pel bàsquet i ha decidit que el Valencia Bàsquet fora un dels millors equips d’Europa. Ara mateix quan escric aquestes línies està colíder de l’Eurolliga.

Això es pot fer amb diners clar, i ell els té -pel que he llegit s’ha gastat 400 milions d’euros només en el pavellonet-, però també amb trellat. Molts són els milloneti que s’han quedat pel camí i que han fracassat en els seus projectes esportius plens de billets. L’esport no és una ciència exacta. Més pasta més trofeus, no sempre passa… afortunadament.

Aquest senyor amb el Roig Arena, ja ha triomfat i crec que va a aconseguir-ho amb l’equip si continua amb aquesta determinació i seny. Un molt bon entrenador veterà i una plantilla ampla, amb molt de físic, per a un joc ràpid de possessions curtes, tir exterior i defensa per a eixir al contraatac, el bàsquet modern -que van inventar fa uns pocs anys els Golden State Warriors de Stephen Curry i els Splash Brothers-, així com una gran afició darrere.

Tots els condiments estan en el plat i el plat és just aquest esplèndid Roig Arena del que ens tenim que enorgullir. No sols hi haurà allí bàsquet -de xics i xiques, perquè l’equip femení també és un dels més potents a nivell nacional i poc a poc europeu- perquè a més no paren de fer-se grans concerts i altres activitats multitudinàries.

Però és que l’obra de Juan Roig no es queda ahí. I ho vaig comprovar al dia següent. Però abans, acabar d’explicar-vos una jornada tant intensa com podeu veure que ve des d’una entrega anterior. Finalitzat el partit, eixida còmoda, on em vaig trobar curiosament per les escales amb un jugador de l’Alcoyano, Víctor Sala, fan de l’esport de la cistella, i d’ahi ràpid a la tenda, abans que tancaren, per a arreplegar del dependent argentí la borsa plena de regalets i mogolló de merchandasing per a la meua particular col·lecció esportiva (més fons tinc ja que al Louvre).

I acabe amb el dia següent: el divendres pel matí. Vaig tornar al Roig Arena per a preguntar en l’oficina d’atenció als aficionats quan eixien les entrades de la Copa del Rei a la venda. La xica em va dir que no ho sabia encara. Sols queden dos mesos i no ho sabien pobres, l’ACB és un fer la mar -això sí, l’habitació del mateix hotel per a eixos dies, la tinc reservada. En la meua línia li vaig dir que sols havia vist un inconvenient al Roig Arena i és que les camisetes de jugadors mítics de l’equip no estaven penjades en el sostre en mig de la pista com fan els americans. Així ella em va dir que en l’Alqueria del Bàsquet, just al costat, hi havia camisetes retirades i trofeus guanyats pel club, mentre s’estava a l’espera d’acabar el Tour-Museu, que volien inaugurar per febrer amb motiu precisament de la Copa.

Així que vaig anar cap a l’Alqueria del Bàsquet que no sabia que es podia visitar lliurement. Allí, altre treballador molt simpàtic del club taronja em va explicar on estaven les vitrines amb les samarretes de jugadors emblemàtics i una espectacular amb els trofeus més destacats obtinguts pel Valencia Bàsquet, des de la seua època com a Pamesa.

Però el que més em va agradar va ser poder passejar per les vuit pistes indoor de l’Alqueria del Bàsquet. Impressionants! Quines instal·lacions tan fantàstiques hi havia, especialment orientades per al bàsquet de base. Algunes pistes amb els noms dels Víctor Luengo, Nacho Rodilla o Víctor Claver. Precisament en aquell moment Luengo estava donant un xicotet clínic als xavals d’un col·legi que estava visitant aquest espai. Vaig fer de polissó i vaig escoltar un bon ratet el que contava. Els dia als xavals com havia pujat de la base al primer equip, comportant-se de forma egoista de cara a canasta, tirant-se fins les sabatilles, fins que els veterans li van parar els peus. Què millor que t’ho explique un jugador consagrat per a no cometre el mateix error.

Per últim, des de l’Alqueria vaig voler visitar la benvolguda Fonteta de Sant Lluís, just al costat. Esperem que continue tenint molts usos perquè s’ho mereix. Ha sigut durant molts anys un lloc de pelegrinatge esportiu. I just al costat també Juan Roig ha construït una super-aparcament. No hi ha detall que l’home no haja tingut present.

Visita final al Centre Comercial El Saler, que està al costat per a comprar el dècim del Gordo habitual que mai toca i tornada a casa. Taxista en aquesta ocasió uruguaià que ja té les entrades per anar a USA a veure a la seua selecció a Miami, on viu el seu germà, encara que amb la mala sort que el partit entre Uruguai i Espanya es juga en Mèxic, Guadalajara. El pobre per cert va ser afectat per la Dana perquè anava amb el seu taxi per la pista de Silla i es va quedar sense ell però per fortuna va eixir viu. Citant-li a Juan Roig em va dir que també va rebre d’ell una ajuda per a poder comprar un taxi nou en poquet temps.

Juan Roig Arena i Joaquin Sorolla, els dos grans protagonistes del meu viatge a València, autoregal pels 53 anys. Més experiències que clavar en la maleta de la vida per arribar al final del camí -espere que tarde- en la maleta el més plena possible.

PS: Eixa mateixa vesprada després d’un viatge perfecte amb bus València-Alcoi, sense parades, i amb un matrimoni alcoià encantador al costat -el Xato i la seua dona- encara vaig tindre temps de descansar un poc, de quedar amb la filla d’Isabel Clara Simó, escoltar la taula redona en la que participava parlant de sa mare, i anar al sopar d’empresa. 48 hores d’allò més ocupades i xules al temps.