En un lado están las decisiones meditadas, tomadas con serenidad después de analizar los pros y los contras de cualquier asunto complejo. Justo en el extremo opuesto, está la alcoyanísima rabotà; una acción precipitada, fruto del cabreo, del disgusto o del subidón de los niveles de mala leche. Uno de los rasgos diferenciales de la […]

Castellà, tant en gènere masculí com femení, és una paraula alcoiana que va  gaudir de la seva època d’esplendor entre els anys quaranta i setanta del segle passat.  Contràriament al que es pot pensar, l’adjectiu no s’emprava per designar els natius de Castella (almenys no exclusivament) ni la llengua que es parlava a eixe territori, […]

El Swinging London de los años sesenta le legó al mundo de la moda la emblemática minifalda. Los raperos del Bronx nos trajeron los pantalones cagados, una prenda de gran comodidad que puso en valor la humilde gomilla del calzoncillo. La película “Rebecca” de Alfred Hitchcock convirtió en complemento imprescindible para cualquier mujer esa sutil […]

“Quants que en manté la farina” és una expressió d’ús comú a l’espai lingüístic català que depenent d’on és pronuncie té algunes xicotetes variacions. A Catalunya, per exemple, es diu: “A quants manté la farina i ella fina que fina”, al País Valencià «Quants ne manté la farina, i ella fina que fina!” i al […]

“Falangistes mateu-me” és una interpel·lació imperativa alcoiana de caràcter imprecatiu que conté una important singularitat, a saber: el  desig de que algú patisca mal que caracteritza tota imprecació no és contra un altre/altra, sinó contra una/un mateix. Tot i la singularitat, no és tracta d’un cas aïllat, de fet hi ha multitud d’exemples similars arreu […]

Els collons vint-i-u o els collons a seques és una expressió alcoiana que s’utilitza habitualment per refusar o negar alguna cosa que s’acaba de dir. Exemple: Te’n vens demà a les cinc del matí al Benicadell? Els collons. Què no em faràs per sopar uns escargots à la bourguignonne? Els collons vint-i-u! Què no farem […]

Encara que a primera vista semble una tautologia més gran que el castell de Barxell; en realitat mirar a vore és una expressió alcoiana que fila prim en l’aspecte visual de parar atenció. Un exemple. Imaginen una dona que està a punt d’eixir de casa un dia ennuvolat i que té por que se li […]

Magnífica metáfora repostera con la que los alcoyanos definen el placer culpable de introducirse el dedo en las narices para emprender una particular y gorrina búsqueda del tesoro. Fer rotllos es un concepto que va más allá del clásico hurgarse la nariz. Fer rotllos es casi un ejercicio de minería, que exige a sus practicantes […]

En el variopinto universo de la moda alcoyana hay una prenda estrictamente local, que no tiene parangón en ningún lugar del mundo: el sueltito. No es un vestido, no es una bata para andar por casa, nos es una túnica romana y tampoco es un camisón. El sueltito es el sueltito y no se parece […]

En Alcoy hay tres maneras de hacer las cosas: bien, mal y a lo Manroi. La pregunta es obvia e inevitable: ¿en qué puñetas consiste hacer una cosa a lo Manroi?. En primer lugar, hay que subrayar que esta construcción gramatical (cuyo uso se está perdiendo entre las generaciones más jóvenes) sirve para describir un […]

Bonico de sucre és una expressió que utilitzen les iaies alcoianes per adreçar-se als néts quan encara no caminen (i per tant no poden fugir) que comença més o menys així: “ajotataajobrrrrbubuaaliaguapoooa”. Que continúa amb la pregunta: “que li diu el xiquet a la iaia?” (evidentment el xiquet no parla i no pot dir-li res). […]

Es tracta d’una expressió valenciana, molt arrelada a Alcoi, que s’utilitza habitualment per descriure el fet de pensar de forma reiterada en una solució que s’ha de prendre, en una que ja s’ha pres o en un pensament solt malaltissament. Un aclariment important abans de continuar. En el cas del darrer supòsit, s’ha de tenir […]