Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Verges 2019
Vam travessar enmig d'una boira molt densa el poble d'Ultramorts, presagi d'extraviament espaciotemporal
Lluís Llach va publicar el disc Verges 50 l’any 1980. L’artista empordanès hi posava so als records de la seua infància al poble. El vent, amb aquella tramuntana tossuda que explica molt bé certs trets del caràcter del país, el mercat a la plaça, els carros, l’escola, la processó. / La matinada del dimecres, a […]
El que passa compta
Saial de l’home que camina en cadira de rodes
El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al  Rosselló
De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. /
El que passa compta
La veu de la caverna
Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos
Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C’s de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se’n recorden, de l’Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la […]
El que passa compta
Parrús
Alfonso Rus és el paradigma d'aquells polítics de sang i fetge que tant abunden a la nostra terra i que van aprofitar molt bé el revoltim de la transició (ehem) democràtica per fer carrera.

De tots els polítics valencians és Alfonso Rus el que més podria assemblar-se a la difunta i plorada Cayetana Fitz-James Stuart y Silva, àlias Duquesa de Alba. No per la noblesa d’esperit que se li atribueix a la no sabem quantes vegades Grande de España, ni per la noblesa nobiliària que rubriquen innombrables títols i els més de vint noms amb què fou batejada l’aristòcrata senyora fa vuitant-vuit anys. Però si canviem ducats, comtats, marquesats i tota la pesca pels càrrecs públics (així se’n diu en democràcia, quines coses) que amuntega el nostre prohom, don Alfonso no es queda curt, malgrat la talla: alcalde de Xàtiva, President de la Diputació de València, Diputat de les Corts Valencianes, president provincial del PP, de la Mancomunitat de la Costera-Canal, del Consorci de les Comarques Centrals i del Club Esportiu Olímpic de Xàtiva, i potser algun altre. Afegim-hi els negocis privats, tan necessaris quan es vol portar a casa un jornal digne, i la seua condició d’exbaterista d’un grup de més o menys rock, que també hi compta. Alfonso Rus és el paradigma d’aquells polítics de sang i fetge que tant abunden a la nostra terra i que van aprofitar molt bé el revoltim de la transició (ehem) democràtica per fer carrera, com Carlos Fabra, ara caigut en desgràcia des del pedestal més alt. Polítics, doncs, de camisa descordada i llengua solteta, il·letrats orgullosos que fan professió de la burrera i es pixen en la via pública damunt qui gose contradir-los, perdonavides de taverna, cacics d’inspiració decimonònica que es mouen, com si fos casa seua, pels passadissos secrets del poder del segle XXI. Alfonso Rus, com l’altre Alfonso, Grau, mà dreta de donya Rita, hi és tothora simplement perquè li dóna la gana. I perquè li rota va concebre un concurs de Miss Espanya a la seua ciutat que fou el més semblant a una fira de ramaderia. Va prometre tornar el famós quadre capgirat de Felip V a la seua posició natural si la Casa Reial demanava disculpes per la crema de Xàtiva de 1707. Va impedir una actuació de Raimon al seu poble i en va censurar una altra del còmic alcoià Xavi Castillo. Als professors de valencià els en va dir més que a un porc perquè sabien gramàtica. Perquè li va venir de gust Franco encara és fill honorífic i predilecte de Xàtiva i va impedir un minut de silenci per un jugador de l’equip rival, el Llagostera, que acabava de morir, enèsim motiu de vergonya per qui encara la conserva. I així un llarg i lamentable etcètera que en qualsevol país democràtic li hauria costat la pell política. Segurament també perquè li passa pels ous i li sobren diners de la Diputació, ara anuncia la creació d’una televisió que pot començar a emetre el proper 1 de gener, una mena de remake a base de sofregits de festes i tradicions, gastronomia autòctona i bandes de música, pilota valenciana i oratge. Tot ben previsible, vistos els antecedents. L’invent es farà dir La DipuTV però ja corre la brama d’un nom alternatiu que segurament li escaurà més, Parrús (P’a Rus), a major glòria del seu inspirador. Gloriosos els temps en què el superb menyspreu dels del pedestal trobava la rèplica en la digna mà anònima que capgirava els quadres de la història i llavors, entre plors i gemecs, la gent es feia un fart de riure contra l’estúpida flatulència dels poderosos!

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario