Així es feien anomenar perquè organitzaven les seues caceres en grup. Homes cepats que volten la trentena, carregats de músculs i testosterona mental, experts dos d’ells en tàctiques de guerra i escaramussa per la seua condició de militar i guàrdia civil. Milhomes per fora i gallines per dins que necessiten aconseguir en ramat i amb gestes bèl·liques el que són incapaços d’obtenir personalment i en pau i de bones maneres. Perquè probablement per a ells sexe i amor són sinònims de violència i submissió, excusa d’exhibició impúdica, gresca masclista entre camarades d’armes, sadisme indissimulat que es satisfà a còpia de penetració dolorosa, d’humiliació i vexació a la víctima elegida en nits de disbauxa, alcohol i bravates. Com en algunes manades zoològiques, aquests fatxendes examinen a consciència l’objectiu, bavegen, trien entre els quilos de carn la més assequible, la més feble, miren de quin peu coixeja, quina es mou més lenta entre les boires de l’estepa-festa, abans de saltar-li al damunt, abans d’escometre la mossegada en plena jugular. Amb un full de servei ple d’heroïcitats de mascles sinistres, addictes a la jactància de xarxa i vídeo, idòlatres tristos de la imatge, exhibicionistes destrellatats, dèbils mentals, la matinada del 7 de juliol de 2016, enmig les bafarades de l’orgia dels santfermins, arrodoneixen la seua obra mestra: acorralen una xicota de 18 anys en un portal, la penetren fins a onze vegades, graven l’escena per a futures ostentacions i mòrbides delectances, li furten el mòbil per evitar denúncies. I el silenci que segueix a la ignomínia, la fugida dels covards, l’última escaramussa dels guerrers escampant la mentida i l’amenaça, intentant convertir la violació múltiple en relació consentida per la passivitat de la víctima, penúltim assalt a la dignitat que vol salvar la pell de la carn, que malda per no fer més bèstia el dolor que perpetra el violador. De tres jutges, dos dicten sentència per abús (que no agressió) sexual per a cada una de les cinc bèsties de la Manada, l’altre en demana l’absolució. Nou anys de presidi que reduiran en molt els beneficis penitenciaris i 900 euros de multa per barba. La dona és violada per segona vegada, el carrer s’indigna i es desborda en manifestacions altives, la justícia es desacredita de nou en injustícia, patriarcal, masclista. Els jutges no s’han escoltat la víctima, no han mirat als ulls del fons de l’assumpte, l’han deixada en el desempar, inerme i sola, han estat còmplices per activa i per passiva del masclisme que ens domina.
La Manada, però, no és un cas aïllat per omplir de gasòfia la premsa més reaccionària i narcòtica. La Manada es nodreix de la incultura masclista, de la violència que s’esbrava en barres de bar, rots televisius, estadis de futbol i patis d’escola, la intolerància que assetja, la barbàrie dels acudits estúpids, l’Espanya més negra, de camises blaves o burelles, el franquisme, l’aznarat, el rajoisme i els seus còmplices, la monarquia dels bastons, els forats del codi penal, el perfil esbiaixat de jutges i tribunals, el fracàs reiterat d’una democràcia fallida, l’auge dels instints depredadors i el campe qui puga, el desnonament de la idea solidària, la submissió de l’esquerra capcota, l’hegemonia de la dreta més rància, la política dels beneficis privats i l’avarícia, el capitalisme salvatge, el llenguatge de la pornografia, la misèria quotidiana, la deriva sorollosa de la inconsciència i l’abúlia política, la falta de perícia per lligar totes les injustícies que en nom de la llei i l’estat de dret es perpetren contra dones, contra pobres, contra pobles, la falta d’audàcia que desvincula la violació múltiple i la sentència indigna de les condemnes a la llibertat d’expressió, la intolerable persecució política, els presos polítics, el règim de podridura contra el qual hem d’empènyer sense descans si volem salvar la pell, si volem mantenir la dignitat, si volem viure, si volem ser lliures.