A la sobirania li passa com al moviment, que es demostra caminant. De fet, per no estar sota el control o el poder de res ni ningú, cal moure’s, cal moure’s molt. L’anul·lació dels judicis franquistes aprovada per unanimitat del Parlament de Catalunya és, de fet, un exercici de sobirania política de primera magnitud. Perquè davant les tebieses, els ajornaments i les excuses de mal pagador que l’Estat espanyol practica des de fa quaranta anys no s’hi valen mitges tintes: hi estàs en contra o n’ets còmplice. No és només el gran valor simbòlic que aquesta invalidació de les injustícies del franquisme conté, sinó la reparació efectiva a les víctimes supervivents o als seus hereus, que moltes voltes han esmerçat anys i patrimoni perquè un dia s’obrís la porta a la seua dignitat i s’escoltés el clamor de tant de patiment. Ni Ciutadans ni PP han volgut quedar al marge de la decisió històrica i ser retratats per a la posteritat com uns cagafestes. Aquests dos partits, hereus ideològics i continuadors de la guerra franquista per altres mitjans, han hagut d’empassar-se uns quants gripaus i votar en sentit oposat al que voten a Madrid quan s’hi planteja el tema. En aquest sentit sí que Catalonia is different. Com en altres mostres de sobirania anteriors (la prohibició de les sagnies taurines o la llei de pobresa energètica, per exemple), podria ser que algun dels tribunals de guàrdia al servei de l’Estat declarés il·legal o anticonstitucional o improcedent o de mala educació (el destrellat no té límits) aquesta mesura. Però llavors el ridícul (reconèixer de fet la vigència i legimitat del franquisme) seria de tals dimensions, que hom hi batria un nou rècord en la llarga cursa de despropòsits que estem veient i vivint en els darrers temps. El cas és que el projecte de llei revocarà més de 63.000 condemnes, començant per la que va col·locar un president democràtic per primera i última vegada en la història d’Europa davant un pelotó d’afusellament. El cas esfereïdor del president Lluís Companys representa la tossudesa d’un Estat que no vol reconèixer les víctimes del franquisme ni passar full de veritat a aquella història d’ignomínia interminable però que alhora i paradoxalment proclama sense rubor les seues arrels i vocació democràtiques. Fum de canyot. I la sobirania al capdavall és això, posar en pràctica els mecanismes necessaris per millorar certes coses o moltes coses, tant si et diuen ase com si et diuen bèstia, tirar pel dret amb la raó democràtica per bandera. La llibertat rarament te l’atorguen, te l’has de prendre si de veritat la vols. A què esperen al Congrés dels Diputats a imitar la iniciativa catalana, a fer-se aquesta gran foto de família, a exercir per fi la sobirania popular?

[Publicat el dissabte 01 de juliol de 2017]