Ja hi som altra volta pum: eleccions a la vista. Després d’una minilegislatura fallida, amb un govern central penjat de la corda fluixa de l’especial estat levitatori anomenat en funcions, torna-li la trompa al xic amb l’enganxada de cartells, els mítings per a la càmera, les declaracions altisonants, els pressupostos astronòmics, els pseudodebats televisius, radiofònics, telepàtics i mesmèrics si molt convé, per terra, mar i aire (que avui dia es diuen facebook, twitter i whatsapp) i totes les virgueries possibles. La veritat és que vivim instal·lats en un estat permanent de campanya electoral, o el que és el mateix, el vell art de la política i la dialèctica reduït a la fórmula exitosa de l’espot publicitari, el prêt à porter i el fast food. Campanya permanent, sí, canibalisme descordat, de manera que al capdavall tot sembla dissenyat perquè enmig la constant i aparent agitació no passe res de res, res de substancial, vull dir, i que l’únic moviment possible siga el del cercle viciós. Sis mesos de govern espanyol en funcions. Ha notat vostè alguna diferència amb els altres sis que els precediren? Ixen els mateixos per les mateixes televisions, diuen les mateixes coses, prometen les mateixes bajanades, ens pinten el món de color rosa, totes les previsions econòmiques ens són favorables, però… Ni vostè ni un servidor hem notat res més que fàstic, desil·lusió i falta de credibilitat i de projectes. Apareix retratada, amb més precisió que als quadres de Goya o Antonio López, la família dels borbons al complet i escaig en papers que demostren de quina manera han practicat el lladronici sota el paraigua de la insultant amnistia fiscal, i ací no passa res. ¿A algú se li acut parlar encara d’una cosa així com una república (llevat dels sempre díscols catalans del Principat), ni que només siga per excitar-nos els humors o mantenir la flameta de les utopies? Res, home, no m’emprenye, que comença l’Eurocopa. Si per mi fos, allargaria sine die l’estat en funcions del govern espanyol a condició que s’estiguessen calladets i tranquils suant la cansalada condicionada en els seus despatxos, sense rodes de premsa ni aparicions televisives, així, a mig gas i mig sou (que encara ens costaria un ou als contribuents) i ajornaria la campanya electoral per a temps més alegres. Les coses rutllarien més o menys com ara, els valencians continuaríem suportant l’espoli fiscal, la Roja (no la bandera, l’equip de futbol per antonomàsia) estimulant la libido nacional, obririen les escoles, augmentaria o s’estancaria l’atur, els mercats perfeccionarien la llei de la selva a major benefici del capital, etc. Però ens estalviaríem algunes nicieses verbals, cares de prunes agres, pentinats hiperbòlics, espinguets de veu per a la insignificància, que no és poc en els temps que corren. Malgrat tot, ai, jo votaré, per vici incorregible, A la valenciana, un nom que ni fet a posta per dissuadir el més crèdul. I ho aclariré: malgrat la manca espantosa de tremp i imaginació dels inventors de la formuleta; perquè ja s’ha votat massa i en massa «a la valenciana» en temps passats (diga’s PP diga’s PSOE); perquè en el pensat i fet a la valenciana jo sempre antepose el primer terme; perquè hauria preferit una Ala valenciana per buscar l’altra i llançar-nos a volar lluny d’aquest galliner; perquè no tenim una altra opció més a mà i el sex appeal de l’abstenció no l’he sabut trobar mai. De no ser que votàssem tots en blanc, però això només passa a les novel·les (de Saramago). En fi, paciència, dit a la valenciana.