Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Alcoi (Europa)
Alcoi, però, continua sent per a bé i per a mal el melic del món
Hi hagué un temps en què els productes fabricats ací lluïen invariablement allò d’Alcoy (España). Dic lluïen perquè es tractava al capdavall d’una manera bastant curiosa de donar-se cert aire de grandesa. Normalment, si a un no li havia tocat el premi de ser capital de «província», es col·locava modestament i entre parèntesis l’obligada referència […]
El que passa compta
La Rotonda (i 2)
... la rotonda, com l'ase que volta la sènia o el peix que es mossega la cua, el cercle viciós o l'etern retorn, no són més que metàfores
Hi ha manera d’eixir per fi de la rotonda o estem condemnats a girar i girar fins que se’ns acaben paciència i gasolina? Però, la rotonda, com l’ase que volta la sènia o el peix que es mossega la cua, el cercle viciós o l’etern retorn, no són més que metàfores. En termes històrics, res […]
El que passa compta
La Rotonda (1)
...malgrat tot Alcoi podria reinventar-se i ocupar un lloc preeminent en la construcció del país i la societat que volem
Pot ser tant un defecte com una virtut, que tot és qüestió de mesura i equilibris, de proporcions, però no és gens difícil identificar un alcoià o una alcoiana en no importa quin racó del món, inclosa la pròpia ciutat. Basta observar la freqüència i rapidesa amb què la paraula Alcoi aflora als seus llavis […]
El que passa compta
Bones Festes
El que passa compta
Saials. Segària
El que passa compta
Saials. Guerres brutes
El que passa compta
Acabarem com Camot
La revolució catalana ha posat al descobert les vergonyes mal dissimulades de l'estat espanyol, tot allò que durant quaranta anys va quedar mig velat per l’escaiola de paraules com democràcia, benestar, monarquia

Ja saben, com el roder xativí Francesc Navarro (1780-1826), molt malament. La revolució catalana ha posat al descobert les vergonyes mal dissimulades de l’estat espanyol, tot allò que durant quaranta anys va quedar mig velat per l’escaiola de paraules com democràcia, benestar, monarquia parlamentària, constitució i d’altres que han anat caient sense remei i que amb prou feines amaguen encara el teatret d’ombres, corrupció i col·lapse que diem Espanya. No sabem com acabarà el procés d’independència de Catalunya, ni si aquestes coses tenen un punt i final, si no van transformant-se més aviat a través d’una seqüència de punts d’inflexió cap a desenllaços múltiples. Del que no hi ha dubte és que ni a Catalunya ni a Espanya no hi ha marxa enrere, que el règim de 1978 està tocat de mort per molt que el conglomerat del poder de l’estat intente mantenir calentet el cadàver, com ja va fer amb Franco, una temporada més o menys llarga. No hi ha marxa enrere, vull dir, a l’aparença d’una democràcia mínimament potable i homologable, perquè, com és habitual entre conquistadors de raça, han decidit cremar les últimes naus de l’estat de dret. La judicialització de la política, la constitució com a coartada per a la repressió més feroç, l’ús partidista d’una monarquia que és part principal del problema, la sistematització de la mentida a través dels grans mitjans de propaganda anomenats encara periodístics, el no declarat estat d’excepció contra Catalunya i l’empresonament indigne de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, l’horitzó del 155, etc., són ja llenya que crema en la platja de la història documentada. Està a punt de culminar Rajoy, amb la inestimable ajuda de C’s i PSOE, el que amb l’aznarat ja es practicava sense complexos: la recentralització de l’estat a major glòria de les elits vampíriques, les retallades en drets i llibertats, l’ús mafiós de les institucions. No hi ha marxa enrere a l’idil·li falsejat d’aquells anys de vins i roses, sinó l’actualització impúdica de l’autoritarisme uninacionalista que cimenta l’estructura de l’estat. De moment ja han destapat la caixa dels trons d’un feixisme que al País Valencià pot tornar a fer estralls, ja han escampat la pesta de la misèria moral que és alhora causa i efecte de la podridura democràtica. Però quan s’acabaran les hòsties (en el doble sentit de la paraula) de Catalunya, podrà reconèixer-se Espanya en la cara que es reflecteix a l’espill de la realitat? Té els dies comptats aquesta demència: el que tarde l’estat a no poder fer front als deutes, a perdre el poc crèdit internacional que li queda, a declarar-se en fallida. De moment els gegants europeus, que no tenen amics sinó aliats per interessos, li fan costat, però si continua entropessant amb els seus molins de vent potser el deixaran caure o li imposaran solucions a la grega. Catalunya, amb diferència, té un projecte i sap on vol anar. Espanya, inclosos els valencians que de moment fem la viuviu sota el paraigua de l’adhesió infantiloide o la indiferència, sense una esquerra republicana, clarivident i decidida, no pot oferir sinó l’horitzó del corcó i la catxiporra. Com Camot o pitjor si no ens espavilem i no ens mobilitzem a temps i com pertoca.

[Publicat a Tipografia La Moderna el dissabte 21 d’octubre de 2017]

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario