Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
La foto
Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes
Fotograma de la pel·lícula
Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d’un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l’estiu de 1987 s’entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en […]
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals.
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
El que passa compta
Penúria
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Alcaldessa d’Espanya
El crepuscle de Rita Barberà, té l'esplendor rància de les grans folclòriques, totes elles femelles rotundes, de pitram generós
Redacció, 16/09/2016

El crepuscle de Rita Barberà, que de moment té el cul assegurat per la poltrona senatorial i el compte corrent alimentat amb transfusions de 7.000 euros públics al mes, té l’esplendor rància de les grans folclòriques. Algunes d’elles, especialitzades en cançonetes racials de sang i fetge i molta gasofa sentimental, passaven de la glòria a la garjola en un obrir i tancar d’ulls, generalment amb les mans embrutades en el tracte addictiu amb el vil metall, el frau fiscal o el blanqueig de capitals. Això sí, amb algun torero o galant de cine de mitja capa esperant-les a l’ombra d’un cocoter d’illa tropical ofegant les seues penes d’amor i fat a base de daikiris i targeta de crèdit, extrems que no se li coneixen a l’antiga Alcaldessa d’Espanya. Són totes elles femelles rotundes, de pitram generós, esculpides al gust antic, castisses filles d’una Espanya obsoleta que encara resisteix en revistes del cor, casinos vells i bars de carretera on venen navalles, cassets polsegosos i algun entrepà de pernil o de truïta de creïlles (que ells anomenen española). Heroïnes de la resistència en l’ofici i el càrrec, saben administrar el fervor popular i fer les piruetes necessàries sense el menor rubor per tal d’alleujar el tedi del veïnat que practica el xafardeig i la cega devoció en les hores mortes. Quan es jubilen per imperatiu de la carn que es marceix i la veu que s’apaga, solen viure del conte del tertulianisme nacional i la premsa rosa i dels estalvis que proporciona la grandiloqüència del títol d’Espanya. Però a algunes, com a la Barberà, se’ls enfosqueix aquesta perspectiva en la caiguda crepuscular, per molt que haja sigut Musa de l’Humor, li hagen dedicat un parell de pasdobles fallerils, haja cobrat més que cap polític i exercit de mandarina absoluta de València durant vint-i-quatre anys de majories també absolutes. Els mateixos que l’empenyien i aplaudien com a eficaç postulant del domund insaciable dels vots, i que encara fan carrera, l’han confinada a la reserva natural dels paquiderms del Senat, a veure si escampa la boira. El collar de perles de l’anomenada Alcaldessa d’Espanya s’ha transformat en el dogal que l’enfonsa cap a l’infern on l’han precedida els Fabra, Matas, Camps, Blasco, Rus i tants altres representants de la ignomínia i la vergonya. Molt bé. ¿Però i els seus acòlits i aduladors, els reïdors de les seues brofegades, els admiradors de la seua falta de finesa, de l’ordeno y mando propi de la seua casta? ¿I els ignorants a qui convenia creure que aquella valencianía flatulenta que Barberà tan bé ha representat podia exercir-se, per primera vegada en la història dels valencians, sense dir ni una paraula en l’idioma propi i amb evident menyspreu de la història i la cultura? ¿Permetrem que governe mai més el populisme indigest que odia la intel·ligència i administra el narcòtic de la desmemòria per afavorir els negocis privats? ¿Superarem mai aquesta ressaca de l’orgia perpètua que ens ha ensorrat el país? El pitjor d’aquell malson potser ja ha passat, però la lluita contra les seues causes i els seus efectes es presumeix llarga. I no és prou que el temps ens faça créixer la barba navegant mars de vacil·lacions i mitjanies.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Jaume Mira says:

    No es pot descriure millor.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario