Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Verges 2019
Vam travessar enmig d'una boira molt densa el poble d'Ultramorts, presagi d'extraviament espaciotemporal
Lluís Llach va publicar el disc Verges 50 l’any 1980. L’artista empordanès hi posava so als records de la seua infància al poble. El vent, amb aquella tramuntana tossuda que explica molt bé certs trets del caràcter del país, el mercat a la plaça, els carros, l’escola, la processó. / La matinada del dimecres, a […]
El que passa compta
Saial de l’home que camina en cadira de rodes
El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al  Rosselló
De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. /
El que passa compta
La veu de la caverna
Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos
Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C’s de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se’n recorden, de l’Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la […]
El que passa compta
Alcaldessa d’Espanya
El crepuscle de Rita Barberà, té l'esplendor rància de les grans folclòriques, totes elles femelles rotundes, de pitram generós
Redacció, 16/09/2016

El crepuscle de Rita Barberà, que de moment té el cul assegurat per la poltrona senatorial i el compte corrent alimentat amb transfusions de 7.000 euros públics al mes, té l’esplendor rància de les grans folclòriques. Algunes d’elles, especialitzades en cançonetes racials de sang i fetge i molta gasofa sentimental, passaven de la glòria a la garjola en un obrir i tancar d’ulls, generalment amb les mans embrutades en el tracte addictiu amb el vil metall, el frau fiscal o el blanqueig de capitals. Això sí, amb algun torero o galant de cine de mitja capa esperant-les a l’ombra d’un cocoter d’illa tropical ofegant les seues penes d’amor i fat a base de daikiris i targeta de crèdit, extrems que no se li coneixen a l’antiga Alcaldessa d’Espanya. Són totes elles femelles rotundes, de pitram generós, esculpides al gust antic, castisses filles d’una Espanya obsoleta que encara resisteix en revistes del cor, casinos vells i bars de carretera on venen navalles, cassets polsegosos i algun entrepà de pernil o de truïta de creïlles (que ells anomenen española). Heroïnes de la resistència en l’ofici i el càrrec, saben administrar el fervor popular i fer les piruetes necessàries sense el menor rubor per tal d’alleujar el tedi del veïnat que practica el xafardeig i la cega devoció en les hores mortes. Quan es jubilen per imperatiu de la carn que es marceix i la veu que s’apaga, solen viure del conte del tertulianisme nacional i la premsa rosa i dels estalvis que proporciona la grandiloqüència del títol d’Espanya. Però a algunes, com a la Barberà, se’ls enfosqueix aquesta perspectiva en la caiguda crepuscular, per molt que haja sigut Musa de l’Humor, li hagen dedicat un parell de pasdobles fallerils, haja cobrat més que cap polític i exercit de mandarina absoluta de València durant vint-i-quatre anys de majories també absolutes. Els mateixos que l’empenyien i aplaudien com a eficaç postulant del domund insaciable dels vots, i que encara fan carrera, l’han confinada a la reserva natural dels paquiderms del Senat, a veure si escampa la boira. El collar de perles de l’anomenada Alcaldessa d’Espanya s’ha transformat en el dogal que l’enfonsa cap a l’infern on l’han precedida els Fabra, Matas, Camps, Blasco, Rus i tants altres representants de la ignomínia i la vergonya. Molt bé. ¿Però i els seus acòlits i aduladors, els reïdors de les seues brofegades, els admiradors de la seua falta de finesa, de l’ordeno y mando propi de la seua casta? ¿I els ignorants a qui convenia creure que aquella valencianía flatulenta que Barberà tan bé ha representat podia exercir-se, per primera vegada en la història dels valencians, sense dir ni una paraula en l’idioma propi i amb evident menyspreu de la història i la cultura? ¿Permetrem que governe mai més el populisme indigest que odia la intel·ligència i administra el narcòtic de la desmemòria per afavorir els negocis privats? ¿Superarem mai aquesta ressaca de l’orgia perpètua que ens ha ensorrat el país? El pitjor d’aquell malson potser ja ha passat, però la lluita contra les seues causes i els seus efectes es presumeix llarga. I no és prou que el temps ens faça créixer la barba navegant mars de vacil·lacions i mitjanies.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Jaume Mira says:

    No es pot descriure millor.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario