Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida. · · · […]
El que passa compta
Penúria
A la política i l'estatus quo ja els va bé així, amb el foment de masses vacunades contra la cultura que voten el que els diuen cada cert temps
Amb un to de tristesa no exempt de pessics d’agre humor, es lamentava en aquestes mateixes pàgines l’amic Francesc Pou de com la majoria de gent veu els escriptors («eixos penjats que escriuen», segons la gràfica definició de l’autor). La displicència que Pou atribueix a la cambrera que va atendre un grup d’escriptors en un […]
El que passa compta
Saials. Incendis
Contra el canvi climàtic plantejat com a emergència no s'hi valen bromes, perquè ja no serien bromes sinó pràctiques genocides, per activa i per passiva, contra les generacions presents
Als focs propiciatoris de Sant Joan que marquen l’inici de l’estiu els ha seguits la primera onada de calor seriosa, amb temperatures properes als 40 graus en extenses zones. El primer gran incendi, a la Ribera d’Ebre, ha cremat més de 6.000 hectàrees.
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Judici a la llibertat
El que passa compta
Alcoi (Europa)
Alcoi, però, continua sent per a bé i per a mal el melic del món

Hi hagué un temps en què els productes fabricats ací lluïen invariablement allò d’Alcoy (España). Dic lluïen perquè es tractava al capdavall d’una manera bastant curiosa de donar-se cert aire de grandesa. Normalment, si a un no li havia tocat el premi de ser capital de «província», es col·locava modestament i entre parèntesis l’obligada referència administrativa instaurada pels Borbons en 1833 i que el franquisme ens va empapussar en forma de sopa bova.

Així San Carlos de la Rápita (Tarragona) com Játiva (Valencia), Saelices (Cuenca) com Don Benito (Badajoz). Però posats en l’enutjosa tasca d’haver d’ubicar-se en un món sempre extern i sempre llunyà, els poders fàctics alcoians defugien d’aquesta manera singular l’oprobi alacantinista i contribuïen de pas a l’indissimulat desig de tot alcoià i alcoiana de ser «coseta». A fi de comptes la gran nebulosa del topònim espanyol no comprometia a res o fins i tot podia ajudar a blanquejar un full de serveis més aviat tacat de republicanisme roig i negre i fins d’algunes vel·leïtats separatistes i una raonable tirada a l’anticlericalisme. Amb aquesta denominació d’origen aprofitàvem per fer-nos els originals, per molt que al capdavall ho fèiem amb segell oficial franquista i remetent-nos de rebot al made in spain o al Spain is different de Fraga Iribarne. De l’originalitat estrambòtica a la vulgaritat més provinciana i el ridícul es pot viatjar a la velocitat del llamp.

Alcoi, però, continua sent per a bé i per a mal el melic del món. I Espanya roman en la mateixa nebulosa, amb el BOE que feia sospirar els nostres fabricants, amb les províncies perfectament inútils dibuixades en lliçons d’obligada geografia. Espanya sempre igual a ella mateixa, amb els seus ministeris i les seues forces d’ordre, la seua llengua per antonomàsia i obstinada substracció, cada vegada més arnada i intransigent i menys democràtica. Igual que sempre, amb una dreta ultra i cavernícola passada de revolucions i instal·lada en l’insult permanent a la raó, les males maneres, la intolerància i la fatxenderia, l’a por ellos i el vivan las caenas. És en aquest escenari hipernarcotitzat, de recentralització de l’estat i pèrdua clamorosa de drets i llibertats, amb una esquerra espanyola claudicant incapaç d’agafar el bou per les banyes, que també els alcoians i alcoianes som cridats a les urnes. Els nostres vots poden ser llavor d’esperança, si sabem mobilitzar-los, contra cercles viciosos i rotondes sense eixida. Amb ells i la nostra espenta tenim dues claus, la de la porta d’un Ajuntament on es pot concentrar el bo i millor d’una vella història que faríem bé d’actualitzar per al segle XXI, la de la ciutat-estat, i la d’una Europa que pot ser la porta d’eixida alternativa a l’Espanya demofòbica i autista de la monarquia i el règim obsolet del 78, una Europa que garantesca els drets i llibertats que ací es vulneren cada dia. I amb les dues claus a la mà, votant en termes de república, democràcia radical, drets socials i sobirania dels pobles, pararem els peus a la dreta cavernícola i obrirem molts panys i moltes portes.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario