La meua tebiesa en la fe tecnològica m’ha dut sovint a creure’m un amable habitant del pleistocè, o un infeliç heretge aspirant reiterat a la foguera, segons com es mire. Els meus companys de generació han fet en general un esforç admirable per posar-se al dia en el maneig i comprensió de tota mena d’invents i aparells domèstics. En el fons molts d’ells han aconseguit amb la seua destresa superar el complex de carrossa que inevitablement et sobrevé a partir d’una determinada edat (abans això es combatia vestint tothora una xandall horrible, fent colps a l’esquena dels més joves i imitant el seu argot sinòptic grapejant quatre tòpics: una humiliació en tota regla). No ha estat mai el meu cas. He arribat sempre tan tard al mercat de la moda que els objectes em queien dels dits de pura obsolescència programada (aquesta la vaig aprendre prompte): vídeos que ja no s’usaven, televisors que no cabien al saló, magnetòfons de l’any de la polca, contestadors automàtics d’espies de tebeo, ordinadors sense memòria… Aquesta meua desconfiança potser té també a veure amb l’experiència professional a l’escola, on els mitjans van acabar substituint els fins i les formes els continguts i on cada vegada que les tecnologies i succedanis (la fam) entraven per la porta, les humanitats (l’amor) se n’eixien per la finestra. Fins al dia que vaig decidir canviar el mòbil vell (jo encara usava SMS i la veu per parlar) pel que la meua dona havia abandonat a favor d’una virgueria d’última generació. Em pensava que així contribuïa a l’equilibri ecològic i l’estalvi familiar. Portava dues setmanes amunt i avall, contractes, targetes SIM i tota la pesca, fins que a la botiga em van dir que el que passava era que havia d’alliberar el meu mòbil. Mentiria si digués que no havia sentit parlar d’alliberar mòbils o que no ho havia vist anunciat en molts establiments, però com que relacionava aquesta paraula amb la famosa cançó d’El Titi i no pocs moviments de lluita política i social (del PSAN a l’OAP, passant pel Font d’Alliberament Gai), em pensava que es tractava d’un cas més de manipulació sinistra del llenguatge, de caràcter merament metafòric. Comprenga’m, per a la majoria de mortals això és el pa de cada dia, però jo era un perfecte neòfit en la matèria. El genial Kafka i totes les distopies literàries es van quedar curts! Alliberar un mòbil! Al capdavall és com si haguesses comprat un piano però només poguesses tocar-lo amb la mà esquerra, i si ho intentes amb les dues es bloqueja. O un cotxe que només pot circular per algunes carreteres. Tens un mòbil unit a una companyia concreta, una unitat de destí, un matrimoni forçat en un país on el divorci costa un ull de la cara i és un tràmit interminablement kafkià. Ara entenia per què hi havia llocs on alliberaven mòbils. Eren com moviments guerrillers en lluita per la llibertat d’espais ocupats pels tentacles de grans corporacions telefòniques. Un repte major que el clàssic de voler emancipar classes, persones, pobles, dones… Començava a entendre també l’abducció que el mòbil provoca en cossos humans poc entrenats en la vida i la lectura, la presència massiva de zombies tothora i a tot arreu. El mal és que després d’alliberar els mòbils ens caldrà tornar a alliberar persones. Podíem haver començat per ací, no?

[Publicat el dissabte 17 de juny de 2017.]