Les valls altes de la Marina, juntament amb altres reductes de la serra d’Espadà castellonenca, van ser la darrera pàtria valenciana dels moriscos abans de la seua expulsió en 1609 per obra i gràcia de Felip II. Una d’aquestes valls, la de Gallinera, ha estat i és la principal via de comunicació entre Alcoi i el marquesat de Dénia, entre muntanya i mar. El cabdill morisc al-Azraq, el popular blavet, capitanejà des de la veïna Vall d’Alcalà una sublevació contra els nous senyors del nord que comandava Jaume I i que convertida ja en llegenda per la memòria popular, molts segles més tard, forniria l’excusa històrica per a la festa de moros i cristians alcoiana. El romanticisme del XIX, impulsat i matisat per la puixant indústria local, acabaria segurament per donar més o menys la forma actual a la festa i n’escamparia el model a les comarques veïnes i als pobles que la van adaptar i fer seua, gràcies també en bona part a la diàspora estival alcoiana pels encontorns immediats i la costa. I amb el romanticisme la llegenda va voler conquistar el territori de la literatura que donés ales i llustre (la majoria de les vegades de simple llautó) a la festa popular i que endolcís amb les paraules el terror que amb més o menys virulència sempre és al fons de les batalles humanes. Havia nascut el gènere híbrid de les ambaixades, amb un peu en el Llibre dels feits, la crònica de la conquista de Jaume I, i tota la historiografia medieval, i un altre, el més sòlid, que beu la saba més rància del nacionalcatolicisme espanyol i que s’expressava invariablement en castellà. A la predominant grandiloqüència de la retòrica de les ambaixades els valencians hem respost amb la paròdia i la més o menys indissimulada indiferència. Se’ns feien estranyes tant les paraules com la vèrbola pàtria d’aquells versets. Per pal·liar modestament aquell estat de coses i aportar el meu granet d’arena a un gènere tan maltractat per tota mena de diletants i aficionats com ple de possibilitats, segons que ho veia i ho veig encara, vaig compondre en 1988 l’Ambaixada de Benialí. Així avui, al cor de la Vall de Gallinera, a l’escenari dels fets que van donar pas a l’històric Tractat del Pouet entre l’infant Alfons, fill de Jaume I, i al-Azraq, representarem per vintivuitena vegada aquesta ambaixada organitzada per la Filà Mallorquins. El ritual del retorn i el joc dialèctic de les identitats tornarà a enlairar-se a Benialí mentre el sol anirà ponent-se suaument en aquells paratges de profunda i serena bellesa. I com que cada moment és una cruïlla, passat, present i futur s’abraçaran una vegada més en l’elogi de la terra i en el cant indeleble de la dignitat humana.