Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Verges 2019
Vam travessar enmig d'una boira molt densa el poble d'Ultramorts, presagi d'extraviament espaciotemporal
Lluís Llach va publicar el disc Verges 50 l’any 1980. L’artista empordanès hi posava so als records de la seua infància al poble. El vent, amb aquella tramuntana tossuda que explica molt bé certs trets del caràcter del país, el mercat a la plaça, els carros, l’escola, la processó. / La matinada del dimecres, a […]
El que passa compta
Saial de l’home que camina en cadira de rodes
El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al  Rosselló
De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. /
El que passa compta
La veu de la caverna
Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos
Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C’s de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se’n recorden, de l’Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la […]
El que passa compta
Àneu
No hi ha cosa que relativitze més les coses ni abaixe més determinats fums com viatjar

Els viatgers passen uns dies al Pallars Sobirà, entretinguts en el saludable exercici de l’esquí amb un grup d’escolars valencians. A Espot, avantsala del llac de Sant Maurici i els Encantats, són acollits a l’hotel Saurat, un dels clàssics del Pirineu avui dirigit per la cinquena generació de propietaris. Alçat sobre una antiga fonda en els anys vuitanta del segle XIX, n’era hoste habitual Josep Maria de Sagarra, com ho recorda una seua foto penjada en una paret de l’àmplia sala d’estar i de recepció i una petita però selecta biblioteca. L’escriptor barceloní, per part de sa mare, Filomena de Castellarnau, tenia arrels pallareses. Sembla que el fill, Joan de Sagarra, en va continuar la tradició i avui el centenari establiment ha batejat una sala amb el seu nom, detall que als viatgers els sembla d’una delicadesa humil i exquisita. Tot i que els lligams entre valencians i aquests altres catalans perifèrics del Pallars i de la resta de terres pirinenques han estat històricament més aviat minsos, per raons òbvies i diverses, l’excursionisme primer i l’auge de l’esquí i els esports de muntanya dels nostres dies n’han contrabalançat en part la tendència. Els pallaresos de la Vall d’Àneu, que tenen la seua pròpia, íntima i menuda València, quan volen referir-se a l’altra, en diuen “de les taronges”. No hi ha cosa que relativitze més les coses ni abaixe més determinats fums com viatjar. Però sense els subratllats oportuns dels viatgers, als nostres escolars els sol passar per alt que el català d’aquestes terres siga tan proper al nostre i posen sovint l’automàtic del castellà quan parlen amb la gent d’ací, exactament com fan entre ells encara que tinguen el valencià com a llengua pròpia, familiar i escolar. Costa déu i ajuda traure’ls una estona de la flonja bombolla mediàtica, del vici dels mapes del temps televisiu, de tota la faramalla identitària que intenta fer digerible el més alluyat i estrany i dissipa el que és més proper i tangible. I encara hi ha temps, després de les estimulants activitats de la neu, per fer algun tomb pel poble i xarrar amb un o altre aneuenc. Al pub Sapastre, en dia de partit de futbol, s’hi apleguen uns quants veïns d’edats diverses. Malgrat que Junts pel Sí va guanyar les eleccions catalanes amb prop d’un 80 % dels vots, l’home amb qui parlem sobre la possibilitat que Catalunya esdevinga un nou estat, s’hi mostra més aviat reticent. Preferiria, diu, que desapareguessen la meitat dels polítics (així, en general), i que la comarca disposés, per exemple, d’un servei mèdic on poder-se fer les radiografies. Efectivament, sembla increïble que hages de fer vuitanta quilòmetres en taxi, fins a Tremp, per haver de fer-te’n una. La independència, per a ell, i encara que no hi crega, hauria de trobar solució a aquestes coses. I a moltes d’altres, òbviament. Amb aquesta barcella i un parell de ratafies, el licor dels antics raiers, cau la nit, que encén un cel ple d’estrelles, una vegada més en aquest racó de la Vall d’Àneu.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario