Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
La foto
Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes
Fotograma de la pel·lícula
Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d’un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l’estiu de 1987 s’entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en […]
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals.
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
El que passa compta
Penúria
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Àneu
No hi ha cosa que relativitze més les coses ni abaixe més determinats fums com viatjar

Els viatgers passen uns dies al Pallars Sobirà, entretinguts en el saludable exercici de l’esquí amb un grup d’escolars valencians. A Espot, avantsala del llac de Sant Maurici i els Encantats, són acollits a l’hotel Saurat, un dels clàssics del Pirineu avui dirigit per la cinquena generació de propietaris. Alçat sobre una antiga fonda en els anys vuitanta del segle XIX, n’era hoste habitual Josep Maria de Sagarra, com ho recorda una seua foto penjada en una paret de l’àmplia sala d’estar i de recepció i una petita però selecta biblioteca. L’escriptor barceloní, per part de sa mare, Filomena de Castellarnau, tenia arrels pallareses. Sembla que el fill, Joan de Sagarra, en va continuar la tradició i avui el centenari establiment ha batejat una sala amb el seu nom, detall que als viatgers els sembla d’una delicadesa humil i exquisita. Tot i que els lligams entre valencians i aquests altres catalans perifèrics del Pallars i de la resta de terres pirinenques han estat històricament més aviat minsos, per raons òbvies i diverses, l’excursionisme primer i l’auge de l’esquí i els esports de muntanya dels nostres dies n’han contrabalançat en part la tendència. Els pallaresos de la Vall d’Àneu, que tenen la seua pròpia, íntima i menuda València, quan volen referir-se a l’altra, en diuen «de les taronges». No hi ha cosa que relativitze més les coses ni abaixe més determinats fums com viatjar. Però sense els subratllats oportuns dels viatgers, als nostres escolars els sol passar per alt que el català d’aquestes terres siga tan proper al nostre i posen sovint l’automàtic del castellà quan parlen amb la gent d’ací, exactament com fan entre ells encara que tinguen el valencià com a llengua pròpia, familiar i escolar. Costa déu i ajuda traure’ls una estona de la flonja bombolla mediàtica, del vici dels mapes del temps televisiu, de tota la faramalla identitària que intenta fer digerible el més alluyat i estrany i dissipa el que és més proper i tangible. I encara hi ha temps, després de les estimulants activitats de la neu, per fer algun tomb pel poble i xarrar amb un o altre aneuenc. Al pub Sapastre, en dia de partit de futbol, s’hi apleguen uns quants veïns d’edats diverses. Malgrat que Junts pel Sí va guanyar les eleccions catalanes amb prop d’un 80 % dels vots, l’home amb qui parlem sobre la possibilitat que Catalunya esdevinga un nou estat, s’hi mostra més aviat reticent. Preferiria, diu, que desapareguessen la meitat dels polítics (així, en general), i que la comarca disposés, per exemple, d’un servei mèdic on poder-se fer les radiografies. Efectivament, sembla increïble que hages de fer vuitanta quilòmetres en taxi, fins a Tremp, per haver de fer-te’n una. La independència, per a ell, i encara que no hi crega, hauria de trobar solució a aquestes coses. I a moltes d’altres, òbviament. Amb aquesta barcella i un parell de ratafies, el licor dels antics raiers, cau la nit, que encén un cel ple d’estrelles, una vegada més en aquest racó de la Vall d’Àneu.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario