El final de la temporada estival i començament de curs convida, més encara que el trànsit d’any, a omplir l’agenda de propòsits i futur però també a mirar enrere per veure tot el que s’ha escolat en els darrers dotze mesos. De vegades sembla que tot se n’haja anat en un bufit i d’altres que ha estat un any de distàncies siderals, que no ha passat res d’especial o que hem viscut coses que ens han canviat per sempre. Però les sensacions i vivències del temps són espills enganyosos i cal fugir tant dels miratges que ens fan creure que en el fons res no es mou com dels que indueixen a interpretar cada moment com un punt de no retorn. La història, al capdavall, és una partida que es juga a llarg termini en un camp molt extens i que demana uns bons prismàtics. En qualsevol cas ara fa un any de les sessions que van tenir lloc al Parlament de Catalunya i que van acabar d’obrir la caixa de Pandora de tot el que es va esdevenir després. En aquest temps s’ha aguditzat la profunda crisi que viu l’Estat espanyol, un embolic amb tres fils principals: la monarquia (i la legitimitat del règim nascut en 1978), la corrupció sistèmica i la lluita per la independència de Catalunya. En aquelles sessions maratonianes del Parlament dels 6 i 7 de setembre es van aprovar les lleis del referèndum de l’1 d’octubre i la de transitorietat que pretenia el famós salt de «la llei a la llei». Llavors es va conformar clarament també el bloc monàrquic PSC-C’s-PP, que va trobar en el discurs del comunista Coscubiela (qui ho havia de dir?) motius per a l’aplaudiment entusiasta i en el filibusterisme (paraula que vam aprendre llavors), adornat amb tota mena de despropòsits indignes d’una democràcia, la tàctica per intentar frenar les iniciatives de la majoria parlamentària. Aquell teatret dels Iceta, Arrimadas i companyia fou l’excusa per aplicar el 155 i amanir unes eleccions que malgrat tot acabarien perdent, després que l’exagerat escàndol de la seua impotència servís per alimentar la fúria espanyola que, amb l’uniforme i armament oficial dels cossos de la policia i la guàrdia civil i excitada pel discurs del monarca, apallissaria ciutadans pel pecat de dipositar el vot en un referèndum d’autodeterminació convertit en anatema. Totes les alarmes que denunciaven la ficció de la democràcia espanyola van saltar aquell 1 d’octubre que va fer la volta al món. Un any després, tot i el canvi d’inquilí a la Moncloa, continuen els presos polítics a la presó i els exiliats, en una llista que no para de créixer, a l’exili. Els efectes de l’aplicació del 155, un colp d’estat en tota regla, han estat devastadors en molts aspectes, però al capdavall la Generalitat i el seu Govern s’han recuperat. Amb tota la repressió al damunt, totes les fissures i tots els contratemps, l’independentisme i el seu projecte democràtic i republicà continuen dempeus, potser tan forts o més com ara fa un any, però debatent noves estratègies, en la perplexitat que provoca sempre el convenciment de la justícia d’una causa i les dificultats de la seua consecució. El proper 11 de setembre serà un bon moment per prendre de nou el pols al moviment i recuperar la iniciativa política. L’anunciat diàleg de Sánchez no és de moment més que la consabuda cortina de fum acompanyada del desplaçament a Barcelona d’un nombrós contingent de policia per la diada. Però vindrà el primer aniversari del referèndum i el començ del judici als presos polítics. Mentrestant, la defensa del groc està convertint-se en acte de resistència per la llibertat que ja alimenta també la desnodrida causa de les esquerres i la república espanyoles. Ja són ací les fèrtils pluges de la tardor.