Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida. · · · […]
El que passa compta
Penúria
A la política i l'estatus quo ja els va bé així, amb el foment de masses vacunades contra la cultura que voten el que els diuen cada cert temps
Amb un to de tristesa no exempt de pessics d’agre humor, es lamentava en aquestes mateixes pàgines l’amic Francesc Pou de com la majoria de gent veu els escriptors («eixos penjats que escriuen», segons la gràfica definició de l’autor). La displicència que Pou atribueix a la cambrera que va atendre un grup d’escriptors en un […]
El que passa compta
Saials. Incendis
Contra el canvi climàtic plantejat com a emergència no s'hi valen bromes, perquè ja no serien bromes sinó pràctiques genocides, per activa i per passiva, contra les generacions presents
Als focs propiciatoris de Sant Joan que marquen l’inici de l’estiu els ha seguits la primera onada de calor seriosa, amb temperatures properes als 40 graus en extenses zones. El primer gran incendi, a la Ribera d’Ebre, ha cremat més de 6.000 hectàrees.
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Judici a la llibertat
El que passa compta
Ara nosaltres?
Sentir dir a Ximo Puig que els valencians estàvem exhausts d'ofrenar tantes glòries a Espanya, va significar un gir copernicà en la manera de veure'ns i expressar-se

Potser es tractava d’un instant d’indignació transitòria o de l’aplicació política d’una de les dites més solvents del refranyer popular, aquella que afirma que qui no plora no mama. Però sentir dir a Ximo Puig, ja com a president valencià, que els valencians estàvem exhausts d’ofrenar tantes glòries a Espanya, va significar un gir copernicà en la manera de veure’ns i expressar-se dels màxims representants institucionals del país. Cert que quan els socialistes han tingut alguna responsabilitat en el govern de la Generalitat han demostrat un zel extraordinari en la pràctica de l’ofrena i que durant molts anys el bipartidisme triomfant (PPSOE) ha treballat colze amb colze per invisibilitzar un país que, per a tiris i troians, havia de subsumir-se a l’entelèquia espanyola i, en el millor dels casos, servir com a coartada per controlar el negoci (relativament) autònom, que ja hem vist com va acabar gràcies a la sàdica incontinència del PP. Tampoc no sé què diria Ximo Puig si qui manés a Madrid no fos un tal Mariano sinó un tal Pedro. Però el cas és que a aquella insòlita declaració de principis van seguir altres obvietats que ningú de la mateixa corda no havia volgut pronunciar abans que ell: que amb Catalunya ens unia no solament la llengua, la cultura i la història sinó el fet de ser el principal client de la nostra economia. De la necessitat, diuen, se’n fa virtut: d’una tacada es reconeixia la importància estratègica del corredor mediterrani (invariablement boicotejat des de Madrid, que sempre té el seu propi pla per a Levante) i s’insinuava que l’anticatalanisme, a més d’una manipulació indecent, és un autèntic suïcidi. Arribats el morellà i els seus aliats de Compromís i Podem al Palau de la Generalitat van descobrir-hi el que ja sabíem: números rojos en les arques, factures pendents que es mengen el pressupost i un futur hipotecat per un dèficit fiscal que ja reconeixen fins els fidels tecnòcrates d’un Estat de les Autonomies que fa aigües per totes bandes. El mateix president de la Generalitat, amb una sinceritat que l’honora, ha arribat a afirmar que tal com estan les coses l’autonomia valenciana és inviable. Apuntava això a un nou pacte fiscal després que al Congrés de Madrid s’aprovés rutinàriament, i amb una cambra escandalosament buida de diputats i representants del govern, un nou Estatut que no sembla concitar cap il·lusió entre els seus promotors, no diguem ja entre els indígenes sobre els quals recaurà el nou patracol de la llei, segurament perfectament prescindible i inane. Tot i que també amb Ximo Puig semblem despertar de la llarga somnolència, no sembla sinó que els valencians tornarem a perdre el tren si ens entestem a contribuir a apedaçar l’Espanya inviable de les autonomies i no ens calfem el cap sobre quin lloc hem d’ocupar en els nous horitzons que ja es perfilen. Puig ha demanat desenterrar l’Estatut que Catalunya va votar en 2006 i que es van passar pel folre amb tota la cridòria i xirigota de què van ser capaços. A banda que això és aigua passada que ja no beurem, el president dóna a entendre el que ell voldria per als valencians: un text de caire més o menys federalista, amb un pacte fiscal més just. Però si dels catalunyesos se’n van riure a dos queixos (recorden el cepillo d’Alfonso Guerra?), què no farien d’un poble famós per ofrenar tant a canvi de tan poc i que a Madrid juga en tercera divisió? Vespres del 9 d’octubre, benvinguts els socialistes i tota la parentela que vulga acompanyar-los a la flama reivindicativa que mai no s’ha extingit del tot. Qui no plora no mama, és cert, però també que ja no ens alimenten molles.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Beineta says:

    Doncs hala hala! a pel pa sencer. Ha aprofitar el tiró dels veins del nord, i si cal fins i tot podriem de provar a fitxar herois com ara el Artur Mas, o com el calb eixe de la loteria que s’han encolomat al damunt per conduir el noble poble catala cap a la victoria. Ensenyem-se dels que saben. Som i serem, mossen Rodriguez, i mire vosté de encapçalar alguna iniciativa, que si hi ha una mica de sort, fins i tot podria vosté acaçar una retorieta qualsevol al nou pais que sera el país de tots, pero sobre tot el de vostés.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario