Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Verges 2019
Vam travessar enmig d'una boira molt densa el poble d'Ultramorts, presagi d'extraviament espaciotemporal
Lluís Llach va publicar el disc Verges 50 l’any 1980. L’artista empordanès hi posava so als records de la seua infància al poble. El vent, amb aquella tramuntana tossuda que explica molt bé certs trets del caràcter del país, el mercat a la plaça, els carros, l’escola, la processó. / La matinada del dimecres, a […]
El que passa compta
Saial de l’home que camina en cadira de rodes
El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al  Rosselló
De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. /
El que passa compta
La veu de la caverna
Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos
Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C’s de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se’n recorden, de l’Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la […]
El que passa compta
Ara nosaltres?
Sentir dir a Ximo Puig que els valencians estàvem exhausts d'ofrenar tantes glòries a Espanya, va significar un gir copernicà en la manera de veure'ns i expressar-se

Potser es tractava d’un instant d’indignació transitòria o de l’aplicació política d’una de les dites més solvents del refranyer popular, aquella que afirma que qui no plora no mama. Però sentir dir a Ximo Puig, ja com a president valencià, que els valencians estàvem exhausts d’ofrenar tantes glòries a Espanya, va significar un gir copernicà en la manera de veure’ns i expressar-se dels màxims representants institucionals del país. Cert que quan els socialistes han tingut alguna responsabilitat en el govern de la Generalitat han demostrat un zel extraordinari en la pràctica de l’ofrena i que durant molts anys el bipartidisme triomfant (PPSOE) ha treballat colze amb colze per invisibilitzar un país que, per a tiris i troians, havia de subsumir-se a l’entelèquia espanyola i, en el millor dels casos, servir com a coartada per controlar el negoci (relativament) autònom, que ja hem vist com va acabar gràcies a la sàdica incontinència del PP. Tampoc no sé què diria Ximo Puig si qui manés a Madrid no fos un tal Mariano sinó un tal Pedro. Però el cas és que a aquella insòlita declaració de principis van seguir altres obvietats que ningú de la mateixa corda no havia volgut pronunciar abans que ell: que amb Catalunya ens unia no solament la llengua, la cultura i la història sinó el fet de ser el principal client de la nostra economia. De la necessitat, diuen, se’n fa virtut: d’una tacada es reconeixia la importància estratègica del corredor mediterrani (invariablement boicotejat des de Madrid, que sempre té el seu propi pla per a Levante) i s’insinuava que l’anticatalanisme, a més d’una manipulació indecent, és un autèntic suïcidi. Arribats el morellà i els seus aliats de Compromís i Podem al Palau de la Generalitat van descobrir-hi el que ja sabíem: números rojos en les arques, factures pendents que es mengen el pressupost i un futur hipotecat per un dèficit fiscal que ja reconeixen fins els fidels tecnòcrates d’un Estat de les Autonomies que fa aigües per totes bandes. El mateix president de la Generalitat, amb una sinceritat que l’honora, ha arribat a afirmar que tal com estan les coses l’autonomia valenciana és inviable. Apuntava això a un nou pacte fiscal després que al Congrés de Madrid s’aprovés rutinàriament, i amb una cambra escandalosament buida de diputats i representants del govern, un nou Estatut que no sembla concitar cap il·lusió entre els seus promotors, no diguem ja entre els indígenes sobre els quals recaurà el nou patracol de la llei, segurament perfectament prescindible i inane. Tot i que també amb Ximo Puig semblem despertar de la llarga somnolència, no sembla sinó que els valencians tornarem a perdre el tren si ens entestem a contribuir a apedaçar l’Espanya inviable de les autonomies i no ens calfem el cap sobre quin lloc hem d’ocupar en els nous horitzons que ja es perfilen. Puig ha demanat desenterrar l’Estatut que Catalunya va votar en 2006 i que es van passar pel folre amb tota la cridòria i xirigota de què van ser capaços. A banda que això és aigua passada que ja no beurem, el president dóna a entendre el que ell voldria per als valencians: un text de caire més o menys federalista, amb un pacte fiscal més just. Però si dels catalunyesos se’n van riure a dos queixos (recorden el cepillo d’Alfonso Guerra?), què no farien d’un poble famós per ofrenar tant a canvi de tan poc i que a Madrid juga en tercera divisió? Vespres del 9 d’octubre, benvinguts els socialistes i tota la parentela que vulga acompanyar-los a la flama reivindicativa que mai no s’ha extingit del tot. Qui no plora no mama, és cert, però també que ja no ens alimenten molles.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Beineta says:

    Doncs hala hala! a pel pa sencer. Ha aprofitar el tiró dels veins del nord, i si cal fins i tot podriem de provar a fitxar herois com ara el Artur Mas, o com el calb eixe de la loteria que s’han encolomat al damunt per conduir el noble poble catala cap a la victoria. Ensenyem-se dels que saben. Som i serem, mossen Rodriguez, i mire vosté de encapçalar alguna iniciativa, que si hi ha una mica de sort, fins i tot podria vosté acaçar una retorieta qualsevol al nou pais que sera el país de tots, pero sobre tot el de vostés.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario