Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals. Al servei i […]
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida. · · · […]
El que passa compta
Penúria
A la política i l'estatus quo ja els va bé així, amb el foment de masses vacunades contra la cultura que voten el que els diuen cada cert temps
Amb un to de tristesa no exempt de pessics d’agre humor, es lamentava en aquestes mateixes pàgines l’amic Francesc Pou de com la majoria de gent veu els escriptors («eixos penjats que escriuen», segons la gràfica definició de l’autor). La displicència que Pou atribueix a la cambrera que va atendre un grup d’escriptors en un […]
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Judici a la llibertat
El que passa compta
Bellreguard com a símptoma
Ací al País Valencià som gossos vells i ens hem hagut de llepar moltes ferides i espolsar-nos moltes puces

Aquest reset (passeu-me per una vegada el barbarisme) centralista, de filiació franquista, cada dia actua més a cara descoberta i més sense complexos. Posats a fer el bèstia, es deuen dir, fem-lo sense mitges tintes ni manies. Tant com els agradava omplir-se la boca amb la conllevancia, el respecte a les cultures minoritàries, fer parlar el seu rei en les altres llengües durant l’entranyable espot publicitari nadalenc de la Monarquia, enaltir el rico acerbo de los pueblos i la España de las autonomías mentre necessitaven ser admesos en el club de les democràcies homologades. Però en el riu tèrbol del colp d’estat perpetrat amb el 155 i aprofitant la complicitat europea, s’ha acabat el bròquil i ja no cal dissimular. Torna amb aires marcials la santa unitat de desatino en lo universal, el abajo la inteligencia, el menos latín y más deporte. Wert no fou un il·luminat, ni un poc trellat que es divertís provocant, sinó que expressava en veu alta un objectiu tàcit mai no aconseguit del tot: espanyolitzar els xiquets catalans. Oberta la veda de la liquidació de l’autogovern de Catalunya i mentre els veïns ja posem les barbes a remulla (i qui no les hi posa és que no té ulls o barba), cal enfonsar el vaixell insígnia dels darrers quaranta anys: l’escola catalana i el seu model (exitós segons els diversos paràmetres que els especialistes fan servir, inclòs el del domini del castellà, el més alt de l’estat) d’immersió lingüística. Ací al País Valencià som gossos vells i ens hem hagut de llepar moltes ferides i espolsar-nos moltes puces. De la batalla de València, passant per la tebiesa psocialista, i després de vint anys de governs corruptes del PP, demofòbics i antivalencians, cada avanç de la persistència lingüística i cultural, per tímid que fos, era placat com un baló de rugbi pel corpulent espanyolisme rampant. Fins al punt que molts van assumir com un privilegi la trampa del  bilingüisme, el que fa retolar Alcoi/Alcoy, Alboraia/Alboraya, Cocentaina/Cocentaina, una moneda que vés a saber per què sempre cau del mateix costat i que s’embutxaquen els de sempre, els únics monolingües possibles. El cas és que fa més de tres-cents anys que, més o menys indissimuladament i amb més o menys èxit, ens apliquen sistemàticament la fórmula als perifèrics de la seua perifèria. Això, òbviament, ens ha entrenat en la resistència i també en la imaginació (i qui no es consola és perquè no vol), de manera que no parem d’inventar fórmules per recuperar l’ús social de la llengua des del lloc on es planta l’arbre de la democràcia, l’escola, amb decrets de bilingüisme, plurilingüisme i del que calga i amb el que més importa al capdavall, la voluntat decidida del poble. A l’altra banda, però, ens ho posen cada dia més difícil perquè –diguem-ho clar– no ens poden veure ni en pintura (altrament estimarien el que som, parlem i volem; n’hi hauria prou que ens respectassen) i estan convençuts que matant el gos mataran la ràbia. Bellreguard és un símptoma vell muntat sobre la trampa de sempre. Obligar a col·locar els rètols en castellà no és una qüestió pràctica que vetla per la seguretat de passavolants i conductors, no m’emprenyeu, sinó l’enèsima manera de demostrar qui mana i humiliar el personal. Potser m’equivoque però crec que aquesta vegada tocaran os dur i que hauran de parafrasejar el clàssic: «Con la escola catalana hemos topado». O:

–¿Cómo se llama ese pueblecito de Valencia?

–Bellreguard.

–Eso, Belréguar. Pues con Belréguar hemos topado, amigo Herrera Arrando.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
COMENTARIOS

  1. Sampol says:

    Tinguerem fa anys un bri d’esperança que es torná malencònia. Tinguerem fa anys un recolce d’aldarulls que no ens sortíem. Un recapte de peixos fugissers que, com no, s’he ens fugíen. Hauría, doncs, d’arribar el Messíes que ens rescabalaría de tanta desfeta?
    No, no arribá, no arribaría mai. El messies desitjat es transfigurá en vell cuc d poma marcida i ens deixà a la nostra trista sort. No em trobe amb forces per suportar més aquest desòri. M’entregue, deixe l’eina i el destral i em torno al meu si que de res haurá de servir-me, pero que no agrandirá la ja gegantesca cínica victòria dels que ens volem agenollats, els ulls perduts, vençuts sense remei ni respòsta, xais camí del seu destí de carnús degollat. Senyor Manel Rodríguez Castelló, que si hi ha Deu, que Deu t’escolte o si mes no t’il.lumine per tal de que no ens deixes a soles davant tant de monstre.

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario