Aquest reset (passeu-me per una vegada el barbarisme) centralista, de filiació franquista, cada dia actua més a cara descoberta i més sense complexos. Posats a fer el bèstia, es deuen dir, fem-lo sense mitges tintes ni manies. Tant com els agradava omplir-se la boca amb la conllevancia, el respecte a les cultures minoritàries, fer parlar el seu rei en les altres llengües durant l’entranyable espot publicitari nadalenc de la Monarquia, enaltir el rico acerbo de los pueblos i la España de las autonomías mentre necessitaven ser admesos en el club de les democràcies homologades. Però en el riu tèrbol del colp d’estat perpetrat amb el 155 i aprofitant la complicitat europea, s’ha acabat el bròquil i ja no cal dissimular. Torna amb aires marcials la santa unitat de desatino en lo universal, el abajo la inteligencia, el menos latín y más deporte. Wert no fou un il·luminat, ni un poc trellat que es divertís provocant, sinó que expressava en veu alta un objectiu tàcit mai no aconseguit del tot: espanyolitzar els xiquets catalans. Oberta la veda de la liquidació de l’autogovern de Catalunya i mentre els veïns ja posem les barbes a remulla (i qui no les hi posa és que no té ulls o barba), cal enfonsar el vaixell insígnia dels darrers quaranta anys: l’escola catalana i el seu model (exitós segons els diversos paràmetres que els especialistes fan servir, inclòs el del domini del castellà, el més alt de l’estat) d’immersió lingüística. Ací al País Valencià som gossos vells i ens hem hagut de llepar moltes ferides i espolsar-nos moltes puces. De la batalla de València, passant per la tebiesa psocialista, i després de vint anys de governs corruptes del PP, demofòbics i antivalencians, cada avanç de la persistència lingüística i cultural, per tímid que fos, era placat com un baló de rugbi pel corpulent espanyolisme rampant. Fins al punt que molts van assumir com un privilegi la trampa del  bilingüisme, el que fa retolar Alcoi/Alcoy, Alboraia/Alboraya, Cocentaina/Cocentaina, una moneda que vés a saber per què sempre cau del mateix costat i que s’embutxaquen els de sempre, els únics monolingües possibles. El cas és que fa més de tres-cents anys que, més o menys indissimuladament i amb més o menys èxit, ens apliquen sistemàticament la fórmula als perifèrics de la seua perifèria. Això, òbviament, ens ha entrenat en la resistència i també en la imaginació (i qui no es consola és perquè no vol), de manera que no parem d’inventar fórmules per recuperar l’ús social de la llengua des del lloc on es planta l’arbre de la democràcia, l’escola, amb decrets de bilingüisme, plurilingüisme i del que calga i amb el que més importa al capdavall, la voluntat decidida del poble. A l’altra banda, però, ens ho posen cada dia més difícil perquè –diguem-ho clar– no ens poden veure ni en pintura (altrament estimarien el que som, parlem i volem; n’hi hauria prou que ens respectassen) i estan convençuts que matant el gos mataran la ràbia. Bellreguard és un símptoma vell muntat sobre la trampa de sempre. Obligar a col·locar els rètols en castellà no és una qüestió pràctica que vetla per la seguretat de passavolants i conductors, no m’emprenyeu, sinó l’enèsima manera de demostrar qui mana i humiliar el personal. Potser m’equivoque però crec que aquesta vegada tocaran os dur i que hauran de parafrasejar el clàssic: «Con la escola catalana hemos topado». O:

–¿Cómo se llama ese pueblecito de Valencia?

–Bellreguard.

–Eso, Belréguar. Pues con Belréguar hemos topado, amigo Herrera Arrando.