Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
...d'això sí que en parle de primera mà gràcies al recital que amb el nom de «Pedra foguera» vaig oferir el dimecres passat davant un públic amatent i generós
«A Pedreguê / tot ho saben fê; / saben escurâ, granâ / i treure els gossos a cagâ», diuen els dels pobles dels voltants imitant la forma de parlar d’aquest poble de la Marina, que emmudeix les erres finals, potser com una romanalla de la presència mallorquina que repoblà quan l’expulsió dels moriscos tants llocs […]
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
Contra el diàleg
El que passa compta
Bon rotllo
Se'n recorden, quan en un país anomenat Espanya s'afirmava que qualsevol idea política es podia defensar per vies democràtiques i pacífiques?

Se’n recorden, quan en un país anomenat Espanya s’afirmava que qualsevol idea política es podia defensar per vies democràtiques i pacífiques? Però llavors ETA va abandonar les armes i els va agafar, com se sol dir, en boles. Com que l’existència del terrorisme era una excusa perfecta per mantenir ben engreixada la maquinària repressiva i uniformitzadora del poder, pau i democràcia es van convertir prompte en dogmatisme constitucional, un fòrceps amb el qual enviar a la il·legalitat tot allò que no cabés en una carta magna [sic] que ja aleshores era paper mullat d’una època històrica periclitada. Ens estarem de reportar ací els abusos que els intèrprets de la bíblia constitucional han anat perpetrant en nom (paradoxalment) de la llibertat, la unitat, la democràcia i altres paraules santificades del mateix estil. El cas és que quan l’independentisme català va començar a dibuixar horitzons tangibles amb una presència massiva i transversal entre el poble i les institucions de Catalunya, els llops esteparis van haver de passar de la incredulitat inicial a l’estupor, del menysteniment orgullós i ridícul a la pràctica sistemàtica de la guerra bruta. El llop no està acostumat a negociar, només a imposar-se a queixalades, i com que a més ja és vell i té la dentadura feta un sentllàtzer, s’enroca en la síndrome del bufat, que consisteix a negar tota evidència. Mancat d’idees, alternatives i reflexos, el llop s’esgargamella avisant que l’independentisme és el llop, que porta violència i enfrontament i que trenca la convivència. Debades per a ell, que confon interessadament el conflicte i el debat polítics amb la crispació (el castellà ho expressa molt bé: se cree el ladrón que todos son de su condición), l’independentisme ha donat proves palpables de civilitat, pacifisme i exquisitesa democràtica. La idea que Catalunya es trencava era, en boca del llop, una profecia que pretenia autocomplir-se, un desig mal dissimulat, una negació enterca de l’evidència. Aquesta setmana hem tingut l’enèsima oportunitat de comprovar que la lluita ideològica, legítima i necessària, es pot resoldre per vies civilitzades, amb la qual cosa la convivència, en termes de respecte a les idees dels altres i al seu dret a expressar-les, el bon rotllo diríem, n’ix reforçada. A les festes de la Mercè de Barcelona hi ha hagut enguany pregó oficial de l’escriptor unionista Pérez Andújar i pregó alternatiu independentista de l’actor Toni Alba disfressat de Felip V sense que s’hi haja trencat cap plat ni dit una mala paraula. Si els esteparis solen resoldre les seues disputes a garrotades, com en el cèlebre quadre de Goya, que s’ho facen mirar, però que no emprenyen els altres amb els seus fantasmes. Feijóo, un altre baró gallec (i em sap greu sobretot pels gallecs) i successor dels Rajoy, Fraga i Franco, ha reblat el clau de la demagògia barata afirmant que no es pot negociar amb «la pistola del separatisme damunt la taula». I així tornem al principi. Tu demana urnes que ells ja trauran les pistoles. Quant temps més estaran sense govern i penjats en la mala llet de la seua inòpia? Nosaltres, en tot cas, preferim el bon rotllo.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario