El text que tot just ara comença a escriure’s no sabem exactament quantes línies contindrà, ni quantes paraules, ni menys quants caràcters, que deuen ser una cosa així com la psicologia, el tarannà variable i capritxós de l’ordinador amb el qual l’estem elaborant –abans se’n deien simplement lletres i signes de puntuació, paraules d’una literalitat avui passada de moda. És clar que ara i avui, soferts díctics de temps, tal vegada són tan volàtils com el nombre de línies, paraules i caràcters, perquè aquest text que tenim a les mans, com si diguérem, de fet deu haver-se començat a escriure’s molt abans (d’ara) en algun lloc de la consciència o la inconsciència però només ara, un ara que va desplaçant-se i no hi ha manera d’apamar, va prenent forma, va prenent cos. Per no dir res de l’avui que viu quatre pisos (perdó, línies) més amunt. ¿Avui 27 de maig de 2016 (aquesta precisió és esfereïdora i fins discutible) o avui als nostres dies i per tant un avui fet de diversos avuis, literalment impossible, en què (afirma l’autor) la literalitat està passada de moda [sic]? Però no feu cas de l’autor amagat rere un humil impersonal (escriure’s) o, pitjor, un entabanador (aquesta, busqueu-la al diccionari) plural (l’estem elaborant), i atengueu el cos del text, això és, el cos, sobre la definició del qual trobareu un fum d’accepcions. Cap, cos, extremitats; títol, text, paratextos… Som presoners de les tríades, vés a saber per quins set sous (expressió emfàtica per demanar el perquè d’alguna cosa): la Santíssima Trinitat, els tres porquets, les tres Maries, les Gràcies, infern, purgatori i paradís, els tres mosqueters, el tresillo, el trípode o trespeus (en castellà diuen no le busques tres pies al gato, però és una confusió muntada sobre el traspié: això, no li’l busqueu, perquè no caurà), la trigonometria… El cas és que ja hem arribat (de nou el plural engavanyador, o il·lusió d’una complicitat) a la línia vintena i encara no hem dit res a propòsit del títol o cap del text o cos. Som-hi, doncs, amb preguntes: Comentari de text amb parèntesis? Un text que es comenta a ell mateix? Un autocomentari? És això possible? Perquè els parèntesis, sí, hi són abundants i evidents, com un joc de nines russes (metàfora de la recerca), llocs acotats on perdre’s o trobar-se. I tot plegat què? Àmbit? Tipologia? Text analitzant, sintetitzant? On és la tesi, collons? I el destinatari?… Obrim el parèntesi final:

(Tesis diverses i, com tot en aquesta vida, discutibles: els textos, les paraules, són una extensió del nostre cos, de la nostra fisicitat –que inclou allò intangible–, allò que ens individualitza però també el pont primordial i més sòlid cap als altres i les coses; el viatge que hem fet junts ha volgut ser el de la complicitat –i ja coneixeu el famós aforisme de Fuster: «Còmplice és aquell qui us ajuda a ser com sou»; oblideu-vos del comentari de text –bé, no de tot– i llegiu, llegiu, llegiu, continueu obrint les nines que s’amaguen en les nines amb tot de preguntes imprescindibles, aneu interpretant el cos i el curs de la vostra vida, enriquiu-vos amb la matèria ingràvida de les paraules; perquè potser la vida no és més que una broma que sovint t’has d’agafar molt seriosament. I ara sí: aquest text conté dos paràgrafs i un total de trenta-sis línies, o quasi. Tot comptat i debatut, una insignificància entre les infinites estreles que pul·lulen per l’univers. Bon viatge, batxillers –i batxilleres– meues.)