Si no em fallen els càlculs, les de demà seran les eleccions que fan quaranta-una en el meu còmput personal, d’ençà que em van permetre votar l’any 1977. No sé a hores d’ara si posar-les en l’haver o en el deure del meu compte, que això va a dies per a qui no ha apostat mai per cavall guanyador (siga el que això signifique). En el fons fa ràbia pensar que el vot –i deixant de banda la retòrica de les conquistes democràtiques del poble– depenga d’una concessió, d’un permís que el poder atorga de més bona o mala gana, amb més o menys inconfessables propòsits. Que un no haja nascut, vaja, amb el dret inqüestionable i natural de ciutadania davall el braç i poder votar-ho tot –tot el que es pot votar, vaja. Així, m’he entretingut comptant l’itinerari de les meues (i ja em perdonaran el possessiu en una cosa tan «impersonal» com la que ara ens ocupa) votacions: 12 a les Corts espanyoles, 3 referèndums, 10 municipals, 9 al Parlament valencià i 7 a l’europeu fan la bonica suma de 41 conteses electorals. I repare encara en un detall: llevat del plebiscit de ratificació de la Constitució espanyola, en què era partidari de l’abstenció (prou que ho he lamentat després: hi havia d’haver votat en contra), he votat sempre que, ai!, m’hi han convocat. Per sort, el meu és un vici compartit per molta gent, tot i que també n’hi ha molta, de vegades la majoria, amb el vici contrari (si hi ha vicis contraris o llibertats incompatibles, que probablement no), el de no votar, per deixadesa, impossibilitat o consciència. Tot i saber que les votacions no són l’únic paràmetre per mesurar la qualitat democràtica d’un país (ni que només siga per fer bo l’adagi que diu que feta la llei, feta la trampa, incloses les lleis electorals espanyoles i valencianes, tan beneficioses per a l’statu quo i, doncs, a la perpetuació d’injustícies, desigualtats i privilegis), sé que no hi ha democràcia sense votacions més o menys lliures. Tampoc no m’agrada fer-ne un gra massa ni se’m sol omplir la boca amb hipèrboles com «festa de la democràcia» i similars (de no ser en el cas més que hipotètic de grans majories en què hi guanyassen els «meus»). Però vote sempre i sempre hi perd o sempre hi guanye, qui sap. Perquè no faig del vot un acte de fe sinó de responsabilitat, una responsabilitat que col·loque al costat de totes les altres de la vida cívica i democràtica. Votar és per a mi –pas de puça, de pardal o de llebre ara que som a les portes del solstici d’hivern, encara que no ho semble– una possibilitat de perfectibilitat, una ocasió d’acostar horitzons sempre llunyans. Vote per eixamplar les llibertats democràtiques i els drets dels treballadors, la meua llibertat i la del meu país, i mai per delegar en ningú el que només depén de mi. No vote eslògans fàcils ni promeses de fum, no vote sols banderes sinó sobretot abanderats (seguesc també en això les sàvies recomanacions del mestre de Sueca), i només si em són propers i reconeixibles. Com en tantes ocasions anteriors (ara, feta la suma, ja podem dir-ho) m’adreçaré a l’urna que em pertoca amb una papereta incerta en la mà i votaré per aproximació, convençut que l’esquerra valenciana possible encara és molt lluny de la que crec necessària per al país i per al poble que li dóna vida i sentit, que s’hi presenta dividida i una mica coixa de projectes. Però votaré, una vegada més, esperant que el meu vot contribuesca a la fi del bipartidisme i valga per empènyer la ruptura d’un règim insostenible. Votaré dubtant si diumenge haurem fet un pas de puça, de pardal o de llebre, però conscient que el vot indispensable no m’eximirà d’altres responsabilitats indefugibles i que ningú no votarà per mi ni per nosaltres, que ningú no ens concedirà allò que no siguem mereixedors de guanyar amb el nostre esforç col·lectiu, dia a dia, que no hi ha més llibertat que la que es conquista. També amb els vots, amb cada vot.