Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
La foto
Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes
Fotograma de la pel·lícula
Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d’un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l’estiu de 1987 s’entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en […]
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals.
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
El que passa compta
Penúria
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Contra el diàleg
Només faltava que cacatues del pes de Felipe González, Alfonso Guerra i alguns amos de negociats autonòmics del PSOE se sumassen als crits contra el diàleg

En tots aquests anys de surrealisme espanyol (i de demostració efectiva de com la realitat s’entossudeix a imitar l’art, sovint sota la forma genèrica de l’esperpento) hem vist convocades i perpetrades les més estrambòtiques manifestacions al carrer. Imitant la forma d’un dels mètodes clàssics de lluita cívica i popular però al servei dels propis i velats interessos, l’anàlisi detallada d’aquestes manifestacions posaria molta llum sobre la naturalesa antidemocràtica (per origen, és a dir, història, i per fe i conveniència) de la dreta espanyola.

El fenomen deu ser molt antic però Franco i el feixisme són sens dubte els principals inspiradors contemporanis d’aquestes exhibicions de cabdillisme, demagògia i surrealisme que de tant en tant trauen a passejar pel carrer la burrera nacional en forma del que podríem anomenar el fantasma de la Plaza de Oriente. Deixem de banda el trist període que va tenir per escenari predilecte la València postfranquista i aquell assaig general que Aznar s’encarregaria d’actualitzar amb melena, bigotet i serrell i que l’actual dreta extrema que conformen a una veu PP, C’s i Vox ja ha convertit en escopetada «nacional». Ja dic, el catàleg més o menys complet dels rituals cavernaris a pit descobert i sense complexos explicaria moltes coses sobre l’actual degradació democràtica i el visible retrocés en drets i llibertats. Perquè un dels fils que cusen aquestes manifestacions és la utilització de principis democràtics com el de llibertat d’expressió i manifestació precisament per clamar contra ells tot demanant-ne la restricció o impedint-ne el ple exercici als adversaris, ja degradats en enemics, traïdors, separatistes, terroristes o qualsevol de les paraules grosses que la demagògia posa en circulació i manipula quan i com li convé. Així, tant se val que el motiu siga exigir data fixa per a la celebració d’una festa sacralitzada, demanar la il·legalització de l’avortament, arreplegar firmes contra estatuts i lleis democràticament aprovats, naturalitzar la tortura animal, carregar-se la immersió lingüística, aplaudir visites papals gestionades per màfies organitzades, jugar amb la set del personal per beneir salvatges plans hidrogràfics o clamar perquè els deixen fer el seu treball d’atonyinar manifestants. A compte de la lluita de Catalunya per l’autodeterminació, els deliris de l’espanyolisme més bèstia han entrat en una espiral guerracivilista que té molt d’impostació o teatralitat electoralista, sí, però que ens acosta perillosament, com un foc descontrolat, als abismes del més pur i dur feixisme. L’última maniobra dels pseudodemòcrates que tant s’omplin la boca de llibertat, llei o constitució per protegir i augmentar exclusivament els propis beneficis tindrà lloc aquest dissabte a Madrid. I ni més ni menys que convocada contra el diàleg, és a dir, la possibilitat que algú puga fer de mitjancer (relator o mediador o com vulguen dir-ne) entre partits i governs per anar dibuixant una solució democràtica al conflicte entre Catalunya i Espanya. La qüestió és senzilla –a banda la voluntat manifesta de carregar-se Pedro Sánchez, a qui ja qualifiquen de «felón» (o traïdor en el llenguatge nacionalcatòlic d’un Roberto Alcázar y Pedrín) i recuperar el poder que consideren propietat natural i privada–, si estàs contra el diàleg, que és l’essència de la democràcia, a favor de què estàs? I no importa que en el passat, quan tu governaves, hages parlat fins amb el dimoni quan convenia. Ja sabem que els catalans i les seues pretensions democràtiques exercides de manera estrictament pacífica són pitjors que ETA i molt més perillosos. Només faltava que cacatues del pes de Felipe González, Alfonso Guerra i alguns amos de negociats autonòmics del PSOE se sumassen als crits contra el diàleg. Com més va més s’ennuega l’Estat espanyol amb un conflicte la naturalesa política del qual s’entesta a negar. I negar-se a dialogar quan ja s’està amb l’aigua al coll és una forma molt estúpida, fatxenda i castissa de suïcidi. Ja tarda Europa a moure-hi peça.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario