Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Segària
I l'escriptura feta mite troba la veu i el cos, el cant es corporifica en una simfonia de sons
El nom Segària és d’arrel iberobasca i significa una cosa així com lloc on hi ha pomeres. De fet, en èuscar poma es diu ‘sagar’, d’on deriven ‘sagardo’, sidra (literalment ‘vi de poma’), o ‘sagardotegi’, sidreria. També sembla fora de dubte la relació entre aquest topònim i el molt comú Segarra. Siga com vulga, així […]
El que passa compta
Saials. Guerres brutes
En altres temps els periodistes que descobrien crims i corrupteles, bunyols i falsedats, abusos d'autoritat i atemptats a la democràcia eren considerats herois
Pot haver-hi «guerres netes»? O justes? O necessàries? Des d’una concepció estrictament pacifista i no-violenta, la resposta fora no. Això no vol dir que fins les guerres més cruentes no es regesquen per uns codis que poc o molt impliquen un cert respecte a l’enemic, un tracte «humanitari» a presoners i població civil (que sovint […]
El que passa compta
Eutanàsia, església i dret a decidir
El dret a una mort digna ha tornat aquests dies a l'actualitat
Morir dignament hauria de ser el corol·lari d’una vida digna. Sembla d’entrada inqüestionable el dret de totes les persones a defensar-se del dolor, evitar el patiment innecessari (i ho és sens dubte el que provoquen malalties cròniques i degeneratives) i posar fi a la pròpia vida quan la vida ha perdut tot sentit mental i […]
El que passa compta
Saials. Armar-se de raons
El que passa compta
El major Trapero
El que passa compta
Contra el diàleg
Només faltava que cacatues del pes de Felipe González, Alfonso Guerra i alguns amos de negociats autonòmics del PSOE se sumassen als crits contra el diàleg

En tots aquests anys de surrealisme espanyol (i de demostració efectiva de com la realitat s’entossudeix a imitar l’art, sovint sota la forma genèrica de l’esperpento) hem vist convocades i perpetrades les més estrambòtiques manifestacions al carrer. Imitant la forma d’un dels mètodes clàssics de lluita cívica i popular però al servei dels propis i velats interessos, l’anàlisi detallada d’aquestes manifestacions posaria molta llum sobre la naturalesa antidemocràtica (per origen, és a dir, història, i per fe i conveniència) de la dreta espanyola.

El fenomen deu ser molt antic però Franco i el feixisme són sens dubte els principals inspiradors contemporanis d’aquestes exhibicions de cabdillisme, demagògia i surrealisme que de tant en tant trauen a passejar pel carrer la burrera nacional en forma del que podríem anomenar el fantasma de la Plaza de Oriente. Deixem de banda el trist període que va tenir per escenari predilecte la València postfranquista i aquell assaig general que Aznar s’encarregaria d’actualitzar amb melena, bigotet i serrell i que l’actual dreta extrema que conformen a una veu PP, C’s i Vox ja ha convertit en escopetada «nacional». Ja dic, el catàleg més o menys complet dels rituals cavernaris a pit descobert i sense complexos explicaria moltes coses sobre l’actual degradació democràtica i el visible retrocés en drets i llibertats. Perquè un dels fils que cusen aquestes manifestacions és la utilització de principis democràtics com el de llibertat d’expressió i manifestació precisament per clamar contra ells tot demanant-ne la restricció o impedint-ne el ple exercici als adversaris, ja degradats en enemics, traïdors, separatistes, terroristes o qualsevol de les paraules grosses que la demagògia posa en circulació i manipula quan i com li convé. Així, tant se val que el motiu siga exigir data fixa per a la celebració d’una festa sacralitzada, demanar la il·legalització de l’avortament, arreplegar firmes contra estatuts i lleis democràticament aprovats, naturalitzar la tortura animal, carregar-se la immersió lingüística, aplaudir visites papals gestionades per màfies organitzades, jugar amb la set del personal per beneir salvatges plans hidrogràfics o clamar perquè els deixen fer el seu treball d’atonyinar manifestants. A compte de la lluita de Catalunya per l’autodeterminació, els deliris de l’espanyolisme més bèstia han entrat en una espiral guerracivilista que té molt d’impostació o teatralitat electoralista, sí, però que ens acosta perillosament, com un foc descontrolat, als abismes del més pur i dur feixisme. L’última maniobra dels pseudodemòcrates que tant s’omplin la boca de llibertat, llei o constitució per protegir i augmentar exclusivament els propis beneficis tindrà lloc aquest dissabte a Madrid. I ni més ni menys que convocada contra el diàleg, és a dir, la possibilitat que algú puga fer de mitjancer (relator o mediador o com vulguen dir-ne) entre partits i governs per anar dibuixant una solució democràtica al conflicte entre Catalunya i Espanya. La qüestió és senzilla –a banda la voluntat manifesta de carregar-se Pedro Sánchez, a qui ja qualifiquen de «felón» (o traïdor en el llenguatge nacionalcatòlic d’un Roberto Alcázar y Pedrín) i recuperar el poder que consideren propietat natural i privada–, si estàs contra el diàleg, que és l’essència de la democràcia, a favor de què estàs? I no importa que en el passat, quan tu governaves, hages parlat fins amb el dimoni quan convenia. Ja sabem que els catalans i les seues pretensions democràtiques exercides de manera estrictament pacífica són pitjors que ETA i molt més perillosos. Només faltava que cacatues del pes de Felipe González, Alfonso Guerra i alguns amos de negociats autonòmics del PSOE se sumassen als crits contra el diàleg. Com més va més s’ennuega l’Estat espanyol amb un conflicte la naturalesa política del qual s’entesta a negar. I negar-se a dialogar quan ja s’està amb l’aigua al coll és una forma molt estúpida, fatxenda i castissa de suïcidi. Ja tarda Europa a moure-hi peça.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario