Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
La foto
Nosaltres, en canvi, cada estiu repetim unes mateixes fotos, amb un mateix enquadrament, uns mateixos escenaris i uns mateixos protagonistes
Fotograma de la pel·lícula
Wayne Wang i Paul Auster van codirigir en 1995 la pel·lícula Smoke a partir d’un guió del novel·lista de Newark inspirat en un dels seus contes per al The New York Times. Aggie Wren (Harvel Keitel) regenta un estanc a Brooklyn on l’estiu de 1987 s’entrecreuen diverses històries i personatges, entre ells un escriptor en […]
El que passa compta
Saials. Intel·ligència
L'únic espionatge tolerable fora aquell que se sotmetés democràticament al control parlamentari i tingués per norma l'equilibri entre fins i mitjans
En diuen intel·ligència, ignore per quin motiu, forçant en tot cas l’ètim llatí, que significa `comprendre´, que n’és condició prèvia. I li anteposen allò de `servei´, `agència´ o `centre´ per fer més gran la confusió amb un vernís de respectabilitat sobre pràctiques sovint situades al marge de la llei o directament criminals.
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida.
El que passa compta
Penúria
El que passa compta
Saials. Incendis
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Contra la rialla
Continuen, cada vegada més pagats de la pròpia burrera, el seu viatge a l'absurd insultant

N’hi ha massa precedents com per prendre-s’ho a broma. Mentre nosaltres rèiem (per no plorar) ells devastaven el país i blindaven els seus privilegis. Si batien els seus propis rècords en salt de longitud i altura de barabaritats, despropòsits, ridícul i destrellat no era només perquè són uns incompetents sense vergonya, fidels idòlatres de l’alfabetisme. Sabien que depassant totes les línies de la decència, que es degrada en primer lloc en els racons podrits del llenguatge, provocarien d’entrada la incredulitat del ciutadà i de mica en mica la seua perplexitat atònita. No podia ser real tanta estupidesa descordada, tanta gasofa com vèiem i escoltàvem cada dia: la destrucció sistemàtica d’un mínim sentit comú devia ser una al•lucinació passatgera, ens dèiem. Però no, continuaven, continuen, cada vegada més pagats de la pròpia burrera, el seu viatge a l’absurd insultant, perfeccionaven la seua orgia depravada, convençuts que governaven un poble de xais o un ramat d’imbècils. Les seues paraules, en el valencià dels acudits més tòpics i casernaris, meticulosament embastardit, o en el pobre castellà postís dels nous rics, s’escampaven per terra, mar i aire a través dels altaveus mediàtics que es coven a l’ombra dels pressupostos públics (zelosament ocults a l’escrutini públic) fins a empudegar tot el país més o menys habitable. Era l’arrogància del prepotent a qui ningú no gosa parar els peus ni posar en evidència, conseqüència directa d’una majoria absoluta que elecció rere elecció (i amb la indispensable espenta, ara ho sabem, del finançament delictiu de les seues trames mafioses) es creia impune gràcies al concurs de les urnes. I de la perplexitat vam haver de passar a l’esclat mecànic de la riallada, potser per no rebentar de pena i d’impotència. Al capdavall qui no es consola és perquè no vol, i riure a dos queixos és una bona manera de mantenir una certa jovialitat, amarga, entre tenebres. Però com més rèiem més ens furtaven, i més fondo ens feien caure. Les seues salvatjades verbals, les seues exhibicions d’orgullós analfabetisme incendiaven les xarxes, passaven de mà en mà com una rosa pudenta, i els plors de les nostres rialles ens impedia veure i comprendre les mil maneres com ens pispaven la dignitat i la cartera mentre es dedicaven amb fruïció a engrossar el seu circ de mostres, nans i gegants i dones barbudes. La rialla, sí, ens salvava de la nàusea, però els vòmits de la indigència mental ens sumien cada vegada més en la immundícia. Algun dia recuperar de les hemeroteques i youtubes tanta podridura haurà de ser un exercici obligat de memòria i civisme. L’anàlisi seriosa del desgavell protagonitzat per barberàs, russos, fabres, camps, cotinos i tota la parentela ens ajudarà a passar pàgina de la ignomínia del que volgué ser un regne de xauxa, un corn de l’abundància per a cretins. Deixem la rialla per als escenaris i els dignes professionals de la burla. Nosaltres fem la cara de gos que pertoca i demanem la dimissió en ple de l’estultícia. Mentre ens descollonem i baquegem de riure ells se sentiran imbatibles en la seua campana de vidre. La magnitud de la tragèdia a què ens condemnen exigeix la màxima serietat en la trencadissa i la reconstrucció democràtica.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario