Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Verges 2019
Vam travessar enmig d'una boira molt densa el poble d'Ultramorts, presagi d'extraviament espaciotemporal
Lluís Llach va publicar el disc Verges 50 l’any 1980. L’artista empordanès hi posava so als records de la seua infància al poble. El vent, amb aquella tramuntana tossuda que explica molt bé certs trets del caràcter del país, el mercat a la plaça, els carros, l’escola, la processó. / La matinada del dimecres, a […]
El que passa compta
Saial de l’home que camina en cadira de rodes
El camí que en Jordi Puig va començar a Mallorca i ara el té rodant per terres valencianes durarà uns mesos de sud a nord dels Països Catalans i acabarà a Salses, al  Rosselló
De totes les formes de viatjar és segur que la que es fa en cadira de rodes no és ni la més còmoda ni la menys arriscada. De tots els camins potser el que duu a la república de la llibertat és un dels més costeruts, dels més esforçats i també dels més necessaris. /
El que passa compta
La veu de la caverna
Hi ha moltes formes de banalitzar el femenicidi estructural (amb més de 900 víctimes des de 2003 a Espanya, riga's vostè de tots els altres terrorismes), però la del PP és d'una vulgaritat que tomba de tos
Per tancar el pacte a Andalusia Vox demana als seus socis del PP i C’s de suprimir els ajuts per violència domèstica (eufemisme de violència masclista contra les dones). Després del ménage à trois entre els hereus desacomplexats del franquisme (se’n recorden, de l’Aznar sincomplejín?), escenificat per primera vegada als carrers de Barcelona per la […]
El que passa compta
Contra la rialla
Continuen, cada vegada més pagats de la pròpia burrera, el seu viatge a l'absurd insultant

N’hi ha massa precedents com per prendre-s’ho a broma. Mentre nosaltres rèiem (per no plorar) ells devastaven el país i blindaven els seus privilegis. Si batien els seus propis rècords en salt de longitud i altura de barabaritats, despropòsits, ridícul i destrellat no era només perquè són uns incompetents sense vergonya, fidels idòlatres de l’alfabetisme. Sabien que depassant totes les línies de la decència, que es degrada en primer lloc en els racons podrits del llenguatge, provocarien d’entrada la incredulitat del ciutadà i de mica en mica la seua perplexitat atònita. No podia ser real tanta estupidesa descordada, tanta gasofa com vèiem i escoltàvem cada dia: la destrucció sistemàtica d’un mínim sentit comú devia ser una al•lucinació passatgera, ens dèiem. Però no, continuaven, continuen, cada vegada més pagats de la pròpia burrera, el seu viatge a l’absurd insultant, perfeccionaven la seua orgia depravada, convençuts que governaven un poble de xais o un ramat d’imbècils. Les seues paraules, en el valencià dels acudits més tòpics i casernaris, meticulosament embastardit, o en el pobre castellà postís dels nous rics, s’escampaven per terra, mar i aire a través dels altaveus mediàtics que es coven a l’ombra dels pressupostos públics (zelosament ocults a l’escrutini públic) fins a empudegar tot el país més o menys habitable. Era l’arrogància del prepotent a qui ningú no gosa parar els peus ni posar en evidència, conseqüència directa d’una majoria absoluta que elecció rere elecció (i amb la indispensable espenta, ara ho sabem, del finançament delictiu de les seues trames mafioses) es creia impune gràcies al concurs de les urnes. I de la perplexitat vam haver de passar a l’esclat mecànic de la riallada, potser per no rebentar de pena i d’impotència. Al capdavall qui no es consola és perquè no vol, i riure a dos queixos és una bona manera de mantenir una certa jovialitat, amarga, entre tenebres. Però com més rèiem més ens furtaven, i més fondo ens feien caure. Les seues salvatjades verbals, les seues exhibicions d’orgullós analfabetisme incendiaven les xarxes, passaven de mà en mà com una rosa pudenta, i els plors de les nostres rialles ens impedia veure i comprendre les mil maneres com ens pispaven la dignitat i la cartera mentre es dedicaven amb fruïció a engrossar el seu circ de mostres, nans i gegants i dones barbudes. La rialla, sí, ens salvava de la nàusea, però els vòmits de la indigència mental ens sumien cada vegada més en la immundícia. Algun dia recuperar de les hemeroteques i youtubes tanta podridura haurà de ser un exercici obligat de memòria i civisme. L’anàlisi seriosa del desgavell protagonitzat per barberàs, russos, fabres, camps, cotinos i tota la parentela ens ajudarà a passar pàgina de la ignomínia del que volgué ser un regne de xauxa, un corn de l’abundància per a cretins. Deixem la rialla per als escenaris i els dignes professionals de la burla. Nosaltres fem la cara de gos que pertoca i demanem la dimissió en ple de l’estultícia. Mentre ens descollonem i baquegem de riure ells se sentiran imbatibles en la seua campana de vidre. La magnitud de la tragèdia a què ens condemnen exigeix la màxima serietat en la trencadissa i la reconstrucció democràtica.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario