Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
...d'això sí que en parle de primera mà gràcies al recital que amb el nom de «Pedra foguera» vaig oferir el dimecres passat davant un públic amatent i generós
«A Pedreguê / tot ho saben fê; / saben escurâ, granâ / i treure els gossos a cagâ», diuen els dels pobles dels voltants imitant la forma de parlar d’aquest poble de la Marina, que emmudeix les erres finals, potser com una romanalla de la presència mallorquina que repoblà quan l’expulsió dels moriscos tants llocs […]
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
Contra el diàleg
El que passa compta
Corrandes de l’exili
Tristament, el famós poema de Pere Quart Corrandes de l'exili, la història de desarrelament i enyorança que conta i també de dignitat i resistència, és avui tan vigent com en el 39

De vegades he intentat posar-me en la pell dels reclamats per la (in)justícia quan es troben en el cas d’haver d’anar a presentar-se davant el jutge. Sabent que amb tota probabilitat aniran a raure amb els seus ossos a la presó, ¿no fóra millor per a un mateix i per a la causa per la qual es lluita fugir i mamprendre el camí de l’exili? Per dolorós que siga –i ho deu ser molt més que no ens pensem els qui no hem tastat mai tan amarga apòzema–, jo triaria l’exili. La llibertat per damunt de tot, amb la dignitat dempeus estàlvia de la humiliació de la presó, la burla i les ganes de venjança del carceller pel delicte d’haver defensar pacíficament, democràticament unes idees, un projecte polític votat per la majoria dels ciutadans. Després dels primers empresonaments, els dels Jordis, els qui van venir després ja sabien quin pa donen en aquests temps a l’Estat espanyol. Quantes vegades no deuen haver pensat Joaquim Forn i Oriol Junqueras que potser els hauria convingut més escampar el poll a temps? Veient-ho des de fora (i potser hi ha motius propagandístics i de resistència que se m’escapen), que el president d’ERC i Vicepresident del Govern, Oriol Junqueras, estiga a mercè d’aquests jutges fatxes que han posat la política als seus peus (i als dels seus amos del règim) ha tingut greus conseqüències en el que al meu parer és una greu desorientació en els moviments tàctics del seu partit. Ahir Marta Rovira es va sumar, després de renunciar a la seua acta de diputada, al seguici dels exiliats, els Puigdemont, Comín, Serrell, Ponsatí, Puig i Gabriel. A més de les raons personals, les d’ordre pràctic. Començant per l’obvietat que un projecte com el de la construcció de la República catalana no pot estar sotmès al xantatge permanent que l’Estat exerceix amb els ostatges, els processats, els multats i els amenaçats per la injustícia. La feina que els exiliats estan fent a Europa és d’una importància enorme a l’hora de destapar les misèries d’un estat que ha decidit fer-se l’harakiri democràtic amb l’espasa d’un franquisme sempre viu i sempre esmolat. Tristament, el famós poema de Pere Quart Corrandes de l’exili, la història de desarrelament i enyorança que conta i també de dignitat i resistència, és avui tan vigent com en el 39, tot i la distància dels moments històrics, perquè al cap i a la fi parla de drames personals i concrets, de desfetes i esperances viscudes en primera persona. El poema, en la versió que en va fer l’Ovidi, la potserior de Lluís Llach i la que Hugo Mas, inspirada en la primera, ha interpretat els darrers anys, posa la carn de gallina. Però tot això, tot aquest patiment i també aquestes esperances, són perfectament alienes a la majoria de població, degudament assetjada per les forces de desinformació. També el combatiu Alcoi fa anys que va caure en la teranyina de la desmemòria, malgrat el que històricament ha sofert en carn pròpia, per exemple després del Petroli, amb més de 600 causes obertes en una població de poc més de 32.000 habitants, contra treballadors, menors inclosos, amb penes de mort i anys a la presó i a l’exili, o amb la derrota republicana, amb milers de conciutadans morts, empresonats, exiliats i represaliats. Amb tot, no és encara tard per assumir la responsabilitat de la solidaritat amb el poble de Catalunya per defensar les llibertats i oposar-nos a una repressió que potser un dia no gaire llunyà trucarà també a la nostra tranquil·la, panxacontenta i segura porta de l’oblit.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario