Amb el primers embats de la (darrera per ara) crisi, que va entrar com un elefant en una gerreria, vam caure en el compte que la democràcia espanyola, fins aleshores embolicada en paper de seda, albergava en el subsòl un immens clavegueram on les rates de la corrupció ho envaïen tot. Del borbó que llavors regnava, però que per llei era intocable tot i que havia amassat una de les fortunes personals més grans d’Europa segurament no gràcies a la providència sinó directament obtinguda dels pous cecs de la democràcia, en avall, tot cristo amb més o menys poder s’engreixava gràcies al cordó umbilical que l’unia al poder autèntic, el dels diners. Des dels pantalons caiguts amb la corretja del Gürtel, el cas més conegut fins ara d’entre les infinites corrupteles insinuades, demostrades, silenciades o suposades que s’han passejat per les passarel·les de moda, i que afecta directament polítics en actiu com Rajoy i defenestrats com Camps i tota la rècua, el cul de la democràcia corrompible i corrompuda ha quedat a la vista de l’ull públic. Però l’ull públic tampoc no és innocent, sinó regulat pels grans mitjans de formació de masses, i quan a aquests els ha convingut han convertit l’escàndol en anècdota oblidable i la corrupció sistèmica en una mena de fatalitat impugnable, lluny de l’abast de la mà humana del control democràtic. D’ací naix la idea que ja que tots furten i que és inevitable, que ho facen els meus i que me’n caiguen unes molles: pessimisme interessat i proverbial de certa dreta i alguna esquerreta.

Fa deu anys Pasqual Maragall va denunciar al Parlament de Catalunya el que avui és el cas estrella: el cobrament per part de CiU de comissions de 3% en contractació d’obra pública (el 3% deu ser el preu a què es cotitza aquest negoci en el mercat de la corrupció, xifra ja convertida en una mena de Santíssima Trinitat del robatori). Malgrat que durant tot aquest temps no s’ha dictat ni una sola sentència condemnatòria (i no per falta de ganes per part de l’Estat en plena ebullició del procés independentista), els escorcolls policials amb flaixos i rebombori s’administren quan i com convé: si Artur Mas està a punt de convocar consulta, constituir el Parlament o vés a saber què. Siga com vulga, és evident que tallar de soca-rel no solament els casos vigents de corrupció que puga haver-hi sinó la possibilitat mateixa d’aquests negocis en les profunditats on germina, amb lleis i controls esctrictes, és un dels reptes mínims i necessaris per alçar una casa nova, es diga República Catalana o República Espanyola o com es diga. El mal, en les actuals circumstàncies, és que segons quines iniciatives protagonitzades per institucions i partits embrutats fins a les celles del mal que simulen combatre, la maniobra té un altre vertader objectiu: dividir l’independentisme i dinamitar el procés atacant el seu cap més visible i emblemàtic. I així continua la guerra bruta i va fent-se la viu-viu mentre l’actual sistema polític es veu desbordat per les rates. I quanta pudor les andrones!