S’ha dit de totes les maneres, però convé recordar-ho davant els embats autoritaris d’un estat i un govern que, com en ells és tradició, no pretenen convèncer sinó simplement vèncer a qualsevol preu utilitzant tots els mitjans legals, paral·legals o directament il·legals per aconseguir-ho. La fortalesa del projecte sobiranista rau, en canvi, en la defensa radical dels drets democràtics, el primer i principal el de decidir, el de votar en pau. Podem estar a favor o en contra de la independència, però la defensa de la llibertat d’expressió i de la legimitat de tot projecte polític pacífic i democràtic ha de ser assumida plenament per tots els demòcrates. No ho semblen i no ho són gens els qui han negat reiteradament aquests drets esgrimint la raó de la força, criminalitzant tota dissidència, manipulant descaradament els tribunals de justícia, ignorant de fet la separació de poders, promovent la guerra bruta. El compte enrere per al referèndum de l’1 d’octubre està extremant l’estratègia de la intimidació i la por exercides des de l’imperi de la força. Enviar la Guàrdia Civil al parlament de Catalunya, representant de la sobirania popular, pretén ser una demostració d’aquesta força (inútil i fins ridícula per altra banda: la Benemérita fou desarmada a l’entrada pels responsables de la seguretat del recinte i obligada a esperar durant hores per rebre la documentació que sol·licitava). Perduda la partida de la dialèctica per incompareixença, l’estat ha decidit cremar els darrers cartutxos d’aquest procés insistint en una retallada de drets democràtics i flirtejant irresponsablement amb allò que està convertint-se de fet en un estat d’excepció no declarat. L’assetjament mediàtic s’extrema també amb tota mena de fal·làcies i tergiversacions: cal fer passar per normal allò que no ho és de cap de les maneres (no ho és, certament, que no se sàpia qui ordena la Guàrdia Civil interrogar càrrecs electes i voluntaris i activistes, entre altres vulneracions de l’estat de dret). Potser aquestes mesures de força pròpies d’un autoritarisme que Aznar va actualitzar en el seu moment, l’espanyolisme tarambana del manque pierda i per ous que també aplaudeixen Felipe González, Guerra o Zapatero i en general l’establishment, aconsegueixen tancar files i obtenir el vistiplau i l’aplaudiment dels vençuts i convençuts propis, però ha d’alertar els demòcrates de tot l’estat i proporciona, als uns, arguments de pes per a la refundació d’una Espanya impossible, i als altres l’impuls decisiu per fer el salt a una república independent. La defensa i aprofundiment de la democràcia ens interpel·la a tots, també els valencians, que hem vist els darrers dies com es torpedina el Decret de Plurilingüisme aprovat pels nostres representants i ratificat en la majoria dels centres d’ensenyament del país. La història tendeix a plagiar-se a ella mateixa. Primer van detenir independentistes, però jo no ho era; després republicans, però tampoc ho era; finalment vingueren a per demòcrates i simpatitzants… Se’n recorden? Hem de trencar la cadena sinistra en defensa de la democràcia.
[Publicat el dissabte 29 de juliol de 2017]
Sembla que dur al si d’aquest conflicte un tan bell poema com el que parafrasetxes per tancar el text es si mes no poc honorable. Sembla tot molt mes petit, mes minvant, no pas tan enlairat com tu i tants mes voleu fer veure. La patria hauria de ser defensada per gent noble i no per genterola del tres per cent, de les itv fraudulentes, de la motxilla plena de billets cap a Andorra, de la boca atapeïda de proclames, fatxendes ricots clavats a llibertaris i anarquistes. Fest-ho mirar, Manel. No et refies del que tantes vegades no a fet un altra cosa que buscar el seu brut profit.
Per què citar un poema al final d’una columna és, segons tu, ‘poc honorable’? No ho entenc. Per què la immensa majoria d’un país ha de renunciar al seu dret a la llibertat perquè una immensa minoria s’ha dedicat a furtar? No ho entenc. Sembla petit que milions de persones, sense precedents a penes a Europa i el món, defensen durant anys i anys la democràcia i la llibertat al carrer quan la resta de l’estat espanyol se sotmet pacientment al règim? No ho entenc. No entenc, amic Elies, que els prejudicis del que sempre han dit algunes esquerres, convertit en dogma acrític, t’imepedesquen veure les coses com són i no com alguns voldrien que fossen. Què és el que m’he de mirar? En fi, preferiria parlar des de l’argumentació més que des de les vísceres. Salut.
El artículo es un buen ejemplo de cómo usar la semántica para retorcer el lenguaje y, con él, los conceptos que se expresan.
En concreto, el de intentar confundir legitimidad con legalidad.
Que en democracia sea legítimo expresar cualquier opinión no justifica que no sean perseguibles aquellas acciones que, basadas en esa opinión, transgredan la legalidad vigente.
Como están recordando multitud de especialistas en derecho público, internacional, constitucional, etc. – no sólo españoles, sino internacionales – la democracia es, ante todo, respeto a la Ley. Se defiende la democracia, en primer lugar, aplicando la Ley. Y no tanto votando. Ya que se vota según lo que la Ley regula.
Y si no nos gusta lo que regula, primero hay que intentar cambiarla, no «saltársela a la torera» porque no nos interesa.
En una sociedad democrática, como lo es la española desde 1978, hemos pactado entregar al Estado el legítimo y legal uso de la fuerza coactiva para hacer cumplir las leyes y las sentencias judiciales.
El «derecho a votar – derecho a decidir» no es infinito. Es como el «derecho a la libertad»: el mío termina cuando mis acciones afectan a otra persona. No puedo hacer «lo que quiera» invocando mi derecho a ser libre.
Igualmente, siendo legítima la opinión de los que defienden el referéndum catalán, si tuviese lugar sería ilegal.
Los independentistas han elegido un camino equivocado y que no se extrañen si se encuentran con toda la fuerza del Estado en contra: para eso se la hemos dado. Y al Gobierno de turno para que la administre.
A mi modesto entender, el único camino viable es que intentasen convencer a todos los españoles de las bondades de una modificación de la actual Constitución que permitiese dicho referéndum. Pero, para ello, deben proponer un nuevo Modelo de Estado Español, no sólo para Cataluña y Euskadi, sino para el conjunto de las Comunidades Autónomas españolas, que sea mejor para todos que el actual. Y no veo que estén por la labor.
No se on teniu el trellat. Anem a veure, tenim palés qui es i on está l’enemic? Elíes meneja certa raó, i Manel, tú la tens quasi tota, pero si s’encaboteu en micones irrel.levants no tirarem endavant. I perdoneume, pero micones son tot el que esteu tirau-vos a sobre, l’un i l’altre. Força u lluissor, hòstia. Que son pocs y no hi vindrem mes a fer-mos la feina.
Si la legalitat ha de prevaldre sobre la legitimitat, l’esclavitud, per exemple, amic Pere, no hauria estat mai abolida. Les coses són, més enllà de l’enrevessada semàntica que proposes, molt més senzilles. La legalitat la fa qui mana, la legitimitat, qui pot. I ara sembla que alguns poden, per fi, apostar contra la legalitat allò que és legítim i inalienable: la democràcia, la llibertat (segrestades totes dues per les lleis). Salut.
Manel: ¿cuándo se acabó la esclavitud? Cuando se cambiaron las leyes que la autorizaban. No recuerdo ningún referéndum para abolirla. Ese digo que es el camino y no otro.
Y, en democracia, la legalidad no «la fa qui mana» – el ejecutivo – sino el cuerpo legislativo.
¿O es que no creemos en la separación de poderes ni en que España sea una democracia?
No hi havia lleis que «autoritzaren» l’esclavitud, era una pràctica ancestral ja vista com a natural. L’esclavitud negra a Amèrica dels segles XVIII i XIX fou un negoci europeu molt lucratiu, amb valors en les principals borses europees, Londres i París. Abolir-la, probablement, no costà referèndums sinó revoltes i guerres. Si la legalitat espanyola, segons sembla, però sobretot per a un govern que interpreta (perquè també les lleis són susceptibles d’interpretació) la constitució de manera restrictiva i d’acord amb els interessos de les classes i grups que representa no permet el referèndum, estem en un cercle viciós que només es pot trencar per la voluntat democràtica majoritària i legítima del poble de Catalunya.
Quan parlem de poder, no ens referim concretament a l’executiu, al legislatiu ni al judicial, sinó que ho fem de manera genèrica. Prcisament la confusió de poders que ha posat en pràctica el PP a compte de la demanda sobiranista, fent lleis a mida, posant i llevant jutges, substituint la política pels tribunals, etc., s’ha botat una de les regles d’or de les democràcies tal com les coneixem. Qui més invoca la presumpta legalitat espanyola per dissimular la seua incompetència política ha quedat deslegitimat reiteradament, no solament pel que fa al procés d’independència de Catalunya sinó com a responsable màxim de la baixa qualitat democràtica de l’Estat espanyol, que està demanant a crits una regeneració en profunditat.
Resulta ja prou fastigosa la errada en la que Manel R.C. incorreix una i altra vegada, i a més a més es ofenssiva. Clavar a tothom que hi viu a aquest estat en el serró comú dels dolents autoritaris feixistes antidemócrates quan a poc que un s’ho mire cau en el compte de que tan sols eixos de tant dolents son els del govern corrupte i maldestre que patim i no la resta de homes i dones que hi som, tots sota la mateixa dissortada circumstancia. Ni tan sols els militants o votants del PP son responsables tot i que d’alguna manera son els que fan possible aquesta situació que es perllonga, ells també son víctimes mes que no ho sapiguen. Apunte una intenció, que tots a una votem una opció que de debò pugam fer servir per fer fora aquests paios. I sé, Manel, que no t’agrada, pero el únic que se m’ho ocurreix per eixa tasca es el Pedro Sanchez, aixó sí, amb un nou psoe com el que potser está a punt d’allumenar. Salut.
Lo dicho, seguimos retorciendo el lenguaje y argumentando lo que nos interesa, en base a afirmaciones falsas, que ahora llamamos «postverdades».
Por usar sólo datos simples de Wikipedia:
Abolicionismo (redirección desde Abolición de la esclavitud)
siglo XIX). La legislación medieval regulaba la esclavitud, y se adaptó al Nuevo Mundo, donde las Leyes de Indias impedían esclavizar a los indígenas,
Un buen ejemplo:
https://es.m.wikipedia.org/wiki/Leyes_de_Burgos
Y seguimos con el mal uso de la semántica para retorcer el lenguaje:
«Quan parlem de poder, no ens referim concretament a l’executiu, al legislatiu ni al judicial, sinó que ho fem de manera genèrica.»
No puedes utilizar el todo (el poder de manera genérica) para criticar y argumentar la disfunción de una de sus partes (el,poder ejecutivo, criticando al actual Gobierno), cuando la solución se encuentra en otra (las Leyes, la Constitución, el poder Legislativo).
Y en cuanto a la baja calidad de la Democracia en España, parece que son varias las entidades de estudios políticos internacionales que no están de acuerdo con tu opinión:
https://www.dolcacatalunya.com/2017/03/the-economist-la-freedom-house-pew-research-conciden-espana-una-democracia-plena/
Lo que no implica que no sea manifiestamente mejorable, ya que como sabemos, la democracia – sin adjetivos- es «el menos malo de los sistemas políticos».
Lo que va a ser difícil es que nos pongamos de acuerdo no sólo ya en qué hay que mejorar, sino en cómo mejorarlo
Y mientras nos ponemos de acuerdo, primero, en qué hay que mejorar, y segundo en qué dirección hacerlo, nos tenemos que regir por la Constitución actual ya que, bajo la misma, estamos viviendo el mejor período – vale, si quieres, el menos malo – de la Historia de España.
Así insisto en el argumento usado en mi primer comentario: el UNICO para que se pueda efectuar legalmente un Referéndum es la modificación de la actual Constitución.
Lo demás son mandangas políticas interesadas.
Sr Candela,
aquesta és la darrera intervenció meua en una polèmica que ha entrat en l’estèril territori del cercle viciós dels convençuts (actitud que Joan Fuster recomanava d’evitar tant com fos possible). En qualsevol cas, i si no és abusar se la paciència dels lectors d’aquest diari, em remet a la literalitat de l’article que ha incitat (i en aquest sentit em sent mínimament satisfet, ja que remoure consciències i promoure reflexions és el que busca aquesta mena d’intervencions públiques a cara descoberta que anomenem columnes) l’actual debat i titulat «Defensem la democràcia». Traçava jo en el susdit escrit una diferenciació, ja clàssica en el debat polític, entre legalitat i legitimitat, i hi defensava que en cas d’haver de decidir-nos per una d’elles, sempre havia de prevaler la segona, la legitimitat. Sotmetre’s sense més al denominat «imperi de la llei» quan estan en joc drets fonamentals de les persones i dels pobles com ara el dret a decidir el propi futur, el dret a l’autodeterminació, és propi de súbdits, no de ciutadans. El franquisme o qualsevol de les innombrables dictadures que hi ha hagut o hi ha disposava d’un cos legal perfectament definit, la qual cosa no legitimava de cap manera les seues atrocitats. Un altre exemple: la II República Espanyola no va ser «legal» fins que se’n va aprovar la constitució però en canvi fou absolutament legítima des del primer moment perquè responia a l’aspiració majoritària dels ciutadans. Els exemples podrien allargar-se fins a l’infinit, però què fem, posem per cas, quan una llei «nacional» entra en flagrant contradicció amb el dret internacional i amb tractats que formalment almenys l’Estat espanyol ha subscrit (si és que la constitució prohibeix explícitament aquest dret i mecanismes per fer-lo efectiu com ara un referèndum, cosa que dubte)? El dret a l’autodeterminació entra de ple en aquest supòsit i per tant considere que és perfectament legítim defensar-lo i buscar la manera democràtica d’exercir-lo. La legalitat és important, és molt important, però no és infal·lible ni unívoca sinó susceptible d’interpretació. Els tribunals no poden substituir l’exercici de la política, que demana diàleg i negociació. De vegades, fins i tot, les lleis hi són per fer bonic però ningú amb responsabilitat no pensa aplicar-les. És pur cinisme invocar la legalitat per intentar impedir el referèndum d’independència de Catalunya quan cada dia s’estan fent lleis a mida, per exemple, la que va permetre l’amnistia fiscal a reconeguts i multimilionaris defraudadors o la que va fer possible rescatar els bancs amb 60.000 milions a canvi de zero euros, o quan s’incompleix reiteradament aquella llei que reconeix el dret al treball i a una vivenda digna a tots els espanyols, o la permanència en el cos legal de les més de tres-centes lleis i sentències que han vulnerat en els darrers amys els nostres drets com a catalanoparlants. Si a vostè li sembla que la qualitat de la democràcia espanyola, on la pràctica de la dimissió per delictes demostrats és l’excepció a la norma i on des de les més altes instàncies de l’Estat, des del rei al president del govern, es menteix descaradament, és que tenim idees molt distintes del que és o ha de ser una democràcia.
Sra. Climent,
sens dubte es deu tractar d’un error d’interpretació perquè ni en aquest article ni en cap dels que he escrit se m’ha acudit mai confondre l’Estat i les seues institucions amb els pobles i els ciutadans que hi pertanyen. Per altra banda, és vostè perfectament lliure de creure que el PSOE i Pedro Sánchez volen i poden arreglar açò. Sent de veritat no poder compartir amb vostè aquesta fe. Més aviat i després del que he vist en aquests darrers quaranta anys m’incline a pensar que tant l’un com l’altre no solament no volen ni poden solucionar res sinó que són part del problema. Atentament.
¿Esta es la democracia que hay que defender: https://okdiario.com/espana/cataluna/2017/08/27/anc-hizo-servicio-orden-manifestacion-puso-violentos-lado-del-rey-rajoy-1271236 ?
Per una democràcia on la mentida no siga el pa de cada dia, sí.
http://www.vilaweb.cat/noticies/lautor-de-la-fotografia-de-portada-de-la-razon-destrossa-lintent-de-manipulacio-del-diari/
Manel: ¿És pur cinisme invocar la legalitat per intentar impedir… ? Vaya, ya nos salió la supremacía moral!
Tus argumentos sólo son válidos en un régimen político no democrático. No en en el marco de la actual Constitución Española. Que no sea la democracia que tú desearías, no es razón para justificar el saltarse la Ley a conveniencia de parte.
Como se puede ver en nuestra polémica, lo legítimo es opinable, lo legal, sólo interpretable… y por los jueces!
Precisamente, uno de los valores más fuertes de la democracia son los procedimientos para convertir lo legítimo en legal: ganando elecciones, – que no referéndums, instrumento franquista donde los haya, – para elaborar ó modificar las leyes en el Parlamento democráticamente elegido. Incluyendo la propia Constitución de España.
Entonces, y sólo entonces, cuando ésta lo permitiese, se podría defender el referéndum que preconizáis.