Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
Saials. Atzucacs
La impossibilitat d'avançar per un atzucac. En francès i també a l'Empordà en diuen cul de sac
En el tresor que la cultura àrab va llegar-nos hi ha aquesta joia lèxica de l’atzucac que el dialecte valencià, al seu torn, ha preservat per al català comú. Directe, amb la mínima adaptació a la fonètica pròpia: az-zuqaq, el carreró. I l’especialització semàntica que estalvia el circumloqui: atzucac, carreró sense eixida. · · · […]
El que passa compta
Penúria
A la política i l'estatus quo ja els va bé així, amb el foment de masses vacunades contra la cultura que voten el que els diuen cada cert temps
Amb un to de tristesa no exempt de pessics d’agre humor, es lamentava en aquestes mateixes pàgines l’amic Francesc Pou de com la majoria de gent veu els escriptors («eixos penjats que escriuen», segons la gràfica definició de l’autor). La displicència que Pou atribueix a la cambrera que va atendre un grup d’escriptors en un […]
El que passa compta
Saials. Incendis
Contra el canvi climàtic plantejat com a emergència no s'hi valen bromes, perquè ja no serien bromes sinó pràctiques genocides, per activa i per passiva, contra les generacions presents
Als focs propiciatoris de Sant Joan que marquen l’inici de l’estiu els ha seguits la primera onada de calor seriosa, amb temperatures properes als 40 graus en extenses zones. El primer gran incendi, a la Ribera d’Ebre, ha cremat més de 6.000 hectàrees.
El que passa compta
Votats i vetats
El que passa compta
Judici a la llibertat
El que passa compta
Déjà vu
Diuen que des de 1977 no hi havia hagut lluna plena la nit de nadal.

Diuen que des de 1977 no hi havia hagut lluna plena la nit de nadal, fenomen que es repetirà d’ací a dinou anys, i no em pregunten per què. Tampoc és freqüent que les temperatures d’aquests dies siguen tan altes que pugues seure a la terrassa d’un bar com si estiguesses en abril. Malgrat aquestes excepcions, però, potser aquestes són les més reiteratives festes de totes i quan més ens assetja la sensació del déjà vu, no com a fals record sinó com a certitud que moltes coses es repeteixen efectivament fins a la nàusea. Deu ser que som animals de costums –o de records, com volia Estellés– i que per molt que fantasiegem amb les novetats (per això vam inventar els regals, i la publicitat, i els viatges, i…), el que realment ens agrada és repetir-nos. Les festes i les tradicions són això bàsicament, el ritual de certs automatismes, un espill on mirar-nos per certificar que encara som en aquest món i que hi som perquè vivim coses que no depenen de nosaltres, músics que en el millor dels casos ens limitem a tocar el propi i humil instrument, amb més o menys destresa, en una orquestra multitudinària i sincronitzada que no sabem qui dirigeix. Hi ha a qui el nadal se li fa costera amunt, i és comprensible, per les mateixes raons per les quals agraden a la majoria. Fins i tot per als qui vam despullar la festa de qualsevol vel·leïtat teològica i tot i mantenir-ne el decorat, betlems i nadales inclosos, la celebrem d’una manera emotivament atea i escèptica, també val la teoria de la iteració. Això vol dir –passe’m el lector el vagareig per coses tan improbables– que si ens en canviassen de sobte l’escenografia, de dalt abaix, ens produiria el mateix efecte que si ens miràssem a l’espill i no ens hi veiéssem reflectits, com en les pel·lícules de vampirs. El que més m’agradava dels meus nadals alcoians és el que més trobe a faltar a València: aquell punt especial d’ebullició dels afectes que tan bé s’expressa fent la volta als ponts i que eixampla el cercle de l’estima, d’una manera que sempre em va semblar molt natural i civilitzada, des de la família a tot el veïnat, amics, coneguts i saludats i fins desconeguts i passavolants. Però també ha volgut enguany que hi hagués eleccions quasi caient-nos al putxero de nadal. Això ha incrementat la consciència del déjà vu quasi fins a extrems paranormals. Heus ací de nou, en la ressaca postelectoral, el primer discurs del nou monarca assetjant-nos per terra, mar i aire. Un discurs vell, el mateix de sempre, si de cas més sentidet de sal espanyolista, més parcial, menys conciliador i condescent que les pirotècnies a què ens tenia acostumats el seu papà en èpoques de més aparent bonança. D’aquesta repetició, com de la de la cançoneta dels xiquets de San Ildefonso de Madrid (que enguany, ara que ho pense, no vaig sentir enlloc), la de l’obligació dels regals, el consumisme pantagruèlic, el torpedeig immisericorde de la lacrimogènia com a excusa per a la venda (de la cabra la majoria de les vegades), i unes quantes estúpides iteracions, si de mi depengués, en faria taula rasa i em quedaria més ample que llarg. I bones festes.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario