Manel Rodríguez-Castelló
Destacados
El que passa compta
El major Trapero
Posat entre l'espasa de la política i la paret de la legalitat, Trapero és abans que res un bon professional, Major d'un cos armat amb consciència de servei a la societat
En aquesta versió actualitzada però sense gens de gràcia de L’escopeta nacional que és l’Espanya d’avui les dues peces de caça major més cobejades han sigut el President Puigdemont i el Major dels Mossos d’Esquadra, Josep Lluís Trapero. Des de molt abans potser dels fets de setembre i octubre de 2017 que ara fan com […]
El que passa compta
Saials. La revolució de les dones
Com tota transformació radical, la revolució que les dones (sobretot les dones) han posat en marxa no és potser el final de res sinó el principi de moltes coses
La revolució de les dones i els seus companys o còmplices masculins (còmplice, en el sentit fusterià: aquell que t’ajuda a ser com ets) és, com tota revolució seriosa, una aposta de transformació profunda de les formes de vida individuals i col·lectives, és a dir, de caràcter cultural.
El que passa compta
Pedreguer
...d'això sí que en parle de primera mà gràcies al recital que amb el nom de «Pedra foguera» vaig oferir el dimecres passat davant un públic amatent i generós
«A Pedreguê / tot ho saben fê; / saben escurâ, granâ / i treure els gossos a cagâ», diuen els dels pobles dels voltants imitant la forma de parlar d’aquest poble de la Marina, que emmudeix les erres finals, potser com una romanalla de la presència mallorquina que repoblà quan l’expulsió dels moriscos tants llocs […]
El que passa compta
Saials. Matar un rossinyol
El que passa compta
Saials. El cant de l’oriol
El que passa compta
Contra el diàleg
El que passa compta
Déjà vu
Diuen que des de 1977 no hi havia hagut lluna plena la nit de nadal.

Diuen que des de 1977 no hi havia hagut lluna plena la nit de nadal, fenomen que es repetirà d’ací a dinou anys, i no em pregunten per què. Tampoc és freqüent que les temperatures d’aquests dies siguen tan altes que pugues seure a la terrassa d’un bar com si estiguesses en abril. Malgrat aquestes excepcions, però, potser aquestes són les més reiteratives festes de totes i quan més ens assetja la sensació del déjà vu, no com a fals record sinó com a certitud que moltes coses es repeteixen efectivament fins a la nàusea. Deu ser que som animals de costums –o de records, com volia Estellés– i que per molt que fantasiegem amb les novetats (per això vam inventar els regals, i la publicitat, i els viatges, i…), el que realment ens agrada és repetir-nos. Les festes i les tradicions són això bàsicament, el ritual de certs automatismes, un espill on mirar-nos per certificar que encara som en aquest món i que hi som perquè vivim coses que no depenen de nosaltres, músics que en el millor dels casos ens limitem a tocar el propi i humil instrument, amb més o menys destresa, en una orquestra multitudinària i sincronitzada que no sabem qui dirigeix. Hi ha a qui el nadal se li fa costera amunt, i és comprensible, per les mateixes raons per les quals agraden a la majoria. Fins i tot per als qui vam despullar la festa de qualsevol vel·leïtat teològica i tot i mantenir-ne el decorat, betlems i nadales inclosos, la celebrem d’una manera emotivament atea i escèptica, també val la teoria de la iteració. Això vol dir –passe’m el lector el vagareig per coses tan improbables– que si ens en canviassen de sobte l’escenografia, de dalt abaix, ens produiria el mateix efecte que si ens miràssem a l’espill i no ens hi veiéssem reflectits, com en les pel·lícules de vampirs. El que més m’agradava dels meus nadals alcoians és el que més trobe a faltar a València: aquell punt especial d’ebullició dels afectes que tan bé s’expressa fent la volta als ponts i que eixampla el cercle de l’estima, d’una manera que sempre em va semblar molt natural i civilitzada, des de la família a tot el veïnat, amics, coneguts i saludats i fins desconeguts i passavolants. Però també ha volgut enguany que hi hagués eleccions quasi caient-nos al putxero de nadal. Això ha incrementat la consciència del déjà vu quasi fins a extrems paranormals. Heus ací de nou, en la ressaca postelectoral, el primer discurs del nou monarca assetjant-nos per terra, mar i aire. Un discurs vell, el mateix de sempre, si de cas més sentidet de sal espanyolista, més parcial, menys conciliador i condescent que les pirotècnies a què ens tenia acostumats el seu papà en èpoques de més aparent bonança. D’aquesta repetició, com de la de la cançoneta dels xiquets de San Ildefonso de Madrid (que enguany, ara que ho pense, no vaig sentir enlloc), la de l’obligació dels regals, el consumisme pantagruèlic, el torpedeig immisericorde de la lacrimogènia com a excusa per a la venda (de la cabra la majoria de les vegades), i unes quantes estúpides iteracions, si de mi depengués, en faria taula rasa i em quedaria més ample que llarg. I bones festes.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:

DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario